El mallorquí que imposà la pau a Franco

PalmaE l 1964 Franco estava pletòric. El Pla econòmic d’estabilització del 1959 estava donant els seus fruits. La indústria turística era el motor del que es conegué com a desenvolupisme. I els Seat s’erigien en la màxima expressió d’aquells anys gloriosos que taparen el drama de la Guerra Civil, finalitzada 25 anys enrere. La dictadura volgué celebrar l’efemèride amb grans fastos. Ho feu amb la campanya XXV Años de Paz, que, mitjançant nombroses exposicions i publicacions, s’acabaria convertint en l’acció propagandística més important del franquisme. No debades, el Caudillo aprofità l’ocasió per presentar-se com el garant del progrés i la modernitat. 

A Cadis, observant amb total indiferència aquell rentat de cara, hi havia Llorenç Vidal Vidal, un santanyiner de 28 anys. Feia un any que s’havia tret la plaça d’inspector d’educació a la província andalusa. La seva idea de pau era ben diferent d’aquella de què bravejava Franco, que continuava signant penes de mort. Als seus 85 anys, avui té el cap ben clar per recordar el gol que ell tot sol ficà a la dictadura. N’explica tots els detalls a l’ARA Balears en conversa telefònica des de la seva casa gaditana, que no ha abandonat d’ençà que es jubilà el 2002. Parla des de la modèstia més absoluta, defugint qualsevol tipus de protagonisme: “Estava cansat de les commemoracions de caire patriòtic falangista que tant abundaven a principi dels seixanta a les escoles. Hi havia el Día del estudiante caído o el Día de la victoria. Eren celebracions amb un rerefons violent. Vaig pensar que estaria bé cercar una diada de signe totalment contrari”.

Gandhi

Vidal tenia molt present la figura de Gandhi, el carismàtic líder pacifista hindú, autor de la cita “Ull per ull i el món es quedarà cec”. El també conegut com a Mahatma (‘d’ànima gran’ en sànscrit) havia estat la cara visible dels moviments no violents i desobediència civil que el 15 d’agost de 1947 dugueren l’Índia a independitzar-se de la Gran Bretanya. Cinc mesos després, el 30 de gener de 1948, fou assassinat a trets per un fanàtic hindú. Tenia 79 anys.

Abans de ser inspector d’educació, durant la seva etapa de mestre a Mallorca, Vidal ja havia entrat en contacte amb el pensament de Gandhi: “A Palma, participava en tertúlies de diferents cafeteries que congregaven regionalistes i catalanistes. En aquests cercles Gandhi era molt popular. Se’l reivindicava no com a mestre espiritual, sinó com a artífex de la independència de l’Índia”. El santanyiner coneixeria la dimensió pacifista de l’hindú pocs anys després, quan demanà una llicència d’estudis a la feina per poder acabar la carrera de Pedagogia a Barcelona: “El 1961, a la ciutat comtal, vaig assistir a un seguit de conferències de Lanza del Vasto, que era un deixeble italià de Ghandi. El seu discurs em va impressionar”.

El 1963, havent ocupat ja la seva plaça d’inspecció d’educació a Cadis, Vidal va rebre l’encàrrec de fer una conferència al Puerto de Santa Maria. Era amb motiu del Dia del mestre a Espanya, el 27 de novembre, instituït en honor de San José de Calasanz, un sacerdot aragonès fundador, al segle XVI, de la primera escola cristiana popular i gratuïta a Europa. “Em varen dir –assegura– que podia parlar sobre el tema que volgués. I ho vaig fer de l’encíclica Pacem in terris, del papa Joan XXIII, que acabava de sortir publicada. Era un text amb moltes possibilitats educatives”.

Aquella encíclica papal portà el santanyiner a passar de les paraules als fets: “No aturava de donar voltes a la idea de reivindicar el llegat pacifista de Gandhi. A les escoles era una figura totalment oblidada. En un primer moment vaig pensar dir-li Dia escolar de la comprensió, de la no violència i de la pau universal. Un grup de professors m’animà a tirar-lo endavant”. El primer de gener del 1964, perquè la iniciativa tingués la màxima implementació possible, Vidal va fer una crida a tota la comunitat educativa mitjançant un escrit als quaderns literaris Ponent, que ell mateix dirigia. Era una publicació que s’imprimia a Mallorca, però que també es distribuïa a la Península.

El missatge de Vidal, escrit en castellà, francès i català, també seria recollit per altres publicacions pedagògiques d’Espanya. Fins i tot, gràcies a un capellà andritxol, amic del santanyiner, que vivia a França, es publicà a la revista París-Baleares, a càrrec d’una associació de mallorquins al país gal. El 30 de gener de 1964, setze anys després de l’assassinat de Gandhi, se celebrava per primera vegada l’esperada jornada pacifista amb un èxit inesperat a escoles no només d’Espanya, sinó també de França, Marroc i l’Alger. “Cada classe –diu el seu promotor– s’encarregava de reflexionar sobre la pau a partir de diferents activitats. Aquella diada s’acabaria coneixent com a Dia escolar de la no violència i la pau (DENIP). En castellà, per qüestions visuals, també es conservaria la i llatina en comptes de la i grega”.

Franco, descol·locat

Vidal reconeix que parlar de pau durant el franquisme era un acte del tot revolucionari. L’èxit de la seva iniciativa deixà totalment descol·locada la dictadura. “El governador civil de Cadis –assegura el santanyiner– em pressionà perquè la retiràs. Ho feu d’una manera molt diplomàtica. M’insistí que a Espanya també hi havia defensors de la pau. Però jo li vaig replicar que eren defensors de la pau violenta i que jo volia cercar els camins no violents de la pau que havia explotat Gandhi i que també ja apareixien als evangelis. Vaig rebre un silenci per resposta”.

Davant la determinació de Vidal, la dictadura intentà encabir el DENIP dins els actes dels XXV Años de Paz. “M’hi vaig negar taxativament –diu. Jo no em podia posar en contra d’aquella campanya perquè corria el risc de perdre la feina. Vaig insistir, però, que els XXV Años de Paz eren una commemoració política i que el DENIP tenia un caire pedagògic”. L’any següent el franquisme no es ficaria més amb el mallorquí gràcies a una “equivocació providencial”. “Amb motiu de la diada –recorda–, el director de Diario de Cadiz assegurà en un editorial que era una celebració instituïda per la Unesco (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura). Allò no era vera. La Unesco encara no en sabia res. Tanmateix, aquella falsedat feu callar les veus més crítiques. Llavors el franquisme optà per la indiferència. En cap moment el NO-DO es feu ressò de la iniciativa”.

El 1969 arribaria la consolidació definitiva del DENIP. “La Unesco –apunta el santanyiner– pressionà els països perquè celebrassin l’aniversari del centenari de Gandhi. Aleshores un inspector central que era eivissenc, Pep Costa, aprofità l’ocasió per dotar indirectament de caràcter oficial la diada que jo havia impulsat”. El 1975 moria Franco. En el llibre Pensamientos sobre la compasión (2019), l’educador extremeny Eulogio Díaz reflexiona sobre la llavor sembrada per Vidal: “Catorze anys abans de la Constitució de 1978, el DENIP ja estava predicant a les escoles i als centres d’educació d’adults la idea de resoldre els nostres conflictes mitjançant el diàleg i d’una manera no violenta, i de conviure pacíficament a pesar de les diferències. Crec que la democràcia espanyola està un poc en deute amb aquesta tasca educativa”.

El 1979 la Unesco ja convidava Vidal a un fòrum a París per parlar sobre la seva iniciativa pionera. I el 1988 ho faria a la Université de Paix de Brussel·les. Durant la Transició el pare del DENIP també tindria un paper destacat en un altre projecte pedagògic. “En temps de Súarez –assegura–, hi havia un director general d’ensenyança primària valencià. Nomia José Blat Jimeno. Havia estat inspector a Mallorca i també tècnic de la Unesco. M’encarregà elaborar el programa per a una nova assignatura, Educación para la Convivencia, que havia de suprimir la de Formación del Espíritu Nacional, del franquisme. Mentre el redactava, hi hagué nous nomenaments al Ministeri d’Educació i el meu esborrany inicial quedà del tot desfigurat”.

Avui, 58 anys després de la instauració del DENIP, Vidal es fa creus de la forta implementació mundial de la seva iniciativa: “Per ventura ha tingut èxit perquè mai no m’ho vaig plantejar com un desafiament a la dictadura. Es tractava més aviat d’una situació educativa positiva per desenvolupar els valors de la pau entre el jovent”. Vistes les guerres que encara hi ha, el santanyiner reconeix que va pecar d’utòpic. “Cal, però –conclou– no defallir en la tasca de crear consciència que una altra manera d’actuar no violenta és possible”. Mentrestant, per alimentar el somni, aquest mallorquí que encomana serenor quan parla continuarà escoltant la seva cançó preferida, Imagine (1971), de John Lennon.