Molts mallorquins que dinen plegats

PalmaHi ha un fenomen de les formes de vida mallorquines (específicament mallorquines, perquè diríem que a Menorca, Eivissa i Formentera el fenomen no es produeix, o no ho fa de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat) que és la de les reunions multitudinàries de persones per dinar. Com que aquestes reunions generalment solen produir-se en algun restaurant, existeixen també els establiments del ram de l’hostaleria adequadament preparats per acollir-les, tant per les dimensions d’aquests restaurants, com per les característiques del servei, com per l’oferta gastronòmica. Parlam, també, de reunions que solen ser mixtes o múltiples pel que fa al sexe i al gènere de les persones que hi participen. En els casos de dinarots que se celebren a cases i casetes de foravila, i en què només hi prenen part homes presumptament heteros i cismascles, aleshores ja parlam de vegues, que serien motiu d’un escrit a part.

Els dinars multitudinaris de mallorquins solen ser familiars o de feina. En el cas dels dinars familiars, tampoc parlam de noces, batejos i comunions, que tenen una casuística i un protocol propis. Es tracta de trobades més informals, que de vegades es tramen entorn de l’aniversari d’algú de la família (generalment un padrí o una padrina, o un patriarca o una matriarca), o també amb el pretext d’unes noces d’or. Altres vegades no existeix cap excusa, i el dinar té lloc a causa del que es podria anomenar arrossegament de masses: un membre o ‘membressa’ d’una família (extensa, això és important) té la idea que és una llàstima que faci tant de temps que no es veuen tots plegats. Com que la família, ja ho hem dit, és extensa, n’hi ha ramificacions escampades a més de mitja illa. Les tecnologies (aquelles que encara hi ha qui anomena noves tecnologies) ho faciliten: el membre o la ‘membressa’ en qüestió crea un grup de WhatsApp amb els telèfons dels altres membres i ‘membresses’ de la família que té als contactes del mòbil, i a partir d’aquí es fa taca d’oli: cadascú té telèfons que els altres no tenen, etc. Quan ja hi ha més o menys tothom dins el grup (els de la generació de més amunt deleguen la tasca organitzativa en els fills i filles de quaranta o cinquanta anyets), la cosa encara és incerta i pot acabar en intent fallit. És necessari consensuar un lloc per a la trobada, i sobretot una data que sigui bona, si no per a tothom, almenys per a una gran majoria. Són tasques àrdues, negociacions que sovint depenen dels imponderables més inesperats, en què són freqüents els malentesos, els moments en què qualcú –oportunament– no ha entès o no ha llegit el que es deia dos missatges més amunt, etc. Si al final s’aconsegueix fixar dia i lloc, i dur a terme una convocatòria que tothom accepti com a bona, ja es pot dir que la comesa ha tingut un gran èxit.

Interès romàntic o eròtic

Per la seva banda, la seqüència dels dinars de feina és semblant a la que s’acaba de descriure, amb l’avantatge que els convocats estan sovint bastant més a prop que els integrants d’una família, i fins i tot en les empreses grans és relativament fàcil enviar un correu electrònic que arribi a tothom (encara que aquest tipus de correus són carregats pel diable i han donat peu a situacions complicades). Els dinarots de feina solen tenir com a pretext l’inici d’un pont, o d’unes vacances; més rarament, l’aniversari de qualcú (en aquest cas ha de ser algú que caigui bé a tothom, i no n’hi ha tants), o si de cas el retorn del pont o de les vacances. I a diferència dels dinarots familiars, és més fàcil que hi hagi interès romàntic o eròtic per part d’alguns assistents cap a alguns altres –corresposts o no, aquest ja és un altre tema.

—BBRRIIIAARUUUUUGÜEEEELLLLL!!!

Això d’aquí al damunt és la transcripció (aproximada, però pensam que bastant aconseguida) d’un dels molts crits, brams i renous guturals que es podran escoltar durant un dinar qualsevol com els referenciats en aquest article. Aquest tipus de crits no tenen cap significat i són completament irracionals: tot el que se’ls pot arribar a atribuir és un contingut inconcret, a mig camí entre l’autoafirmació (“soc aquí”), l’autodefensa (“no em toqueu el tros de porcella que tenc dins el plat”), la celebració (“hem vingut a celebrar alguna cosa, no?”), i fins i tot una vaga amenaça (“si t’acostes et pegaré un altre crit just devora l’orella”). Quasi sempre són proferits per homes, que bramen com si els estiguessin escorxant al viu, i, com és previsible, pugen de volum i de freqüència a mesura que el dinar avança i que el consum d’alcohol també va en augment. Com que ja hem comentat que els locals són de dimensions considerables, i que és ben possible que hi coincideixin dos o fins i tot tres grups de més de cinquanta persones, els crits es poden anar multiplicant i entrecreuant fins que facin impossible, o com a mínim difícil, la conversa entre els comensals que intenten enraonar com persones. Els cridadors solen felicitar-se a ells mateixos amb grans riallades i amb una altra copa, i no els sol faltar tampoc un cor que els riu les gràcies. Comportament inconcebible a la majoria de llocs civilitzats del món, aquesta també és una característica que ens individualitza i que és transversal i interclassista: de dretes i d’esquerres, rics i pobres, llonguets o de la Part Forana, de gorans en tenim a tot arreu. El seu hàbitat natural –tal vegada el que més els agrada– són els dinarots amb molta gent, i no estic gaire segur que sigui necessari protegir-ne l’espècie.