Els mallorquins de la falange
Durant la Guerra Civil, els franquistes utilitzaren els falangistes per cometre atrocitats silenciades durant molts d'anys que ja han sortit a la llum amb les darreres exhumacions de fosses
Palma"A Mallorca hi hagué una repressió perfectament planificada que deixà prop de 1.800 morts i més de 5.000 persones empresonades. Els franquistes reberen en tot moment la imprescindible ajuda de la Falange Española i el silenci còmplice del bisbe Josep Miralles”. Són paraules de l’historiador Bartomeu Garí, que el 2019 publicà la tesi doctoral La repressió a Mallorca durant la Guerra civil i la postguerra (Lleonard Muntaner). El partit del jou, les fletxes, les camises blaves i el Cara al sol fou fundat l’octubre de 1933 pel madrileny José Antonio Primo de Rivera, de 30 anys. Era el primogènit de Miguel Primo de Rivera, dictador d’Espanya (1923-1930) sota el regnat d’Alfons XIII.
El model a seguir de José Antonio era els Fasci Italiani di Combattimento, partit que un jove socialista anomenat Benito Mussolini havia creat el 1919 amb una clara voluntat d’agitació social –el seu emblema eren els fasces, uns paquets cilíndrics de vares, símbol d’autoritat a l’antiga Roma. Des de l’octubre de 1922, arran de la marxa sobre Roma, el Duce, de 39 anys, ostentava el títol de cap de govern per voluntat del rei Víctor Manel III.
Malgrat emmirallar-se en el feixisme, la Falange Española (FE) agafava el nom de l’antiga Grècia, on la phálanx al·ludia a un destacament militar que barrava el pas com un “corró”. Propugnava un estat totalitari, anticomunista i anticapitalista al servei d’“una unidad de destino en lo universal”. El febrer de 1934 la FE ja es fusionava amb les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS), un partit clarament feixista creat el 1931 per Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma Ramos. I al novembre d’aquell mateix any la formació ja tenia cap provincial a les Balears, el marquès Alfonso de Zayas (1896-1969), descendent d’una família palmesana de militars.
Violència política
Una de les persones que més coneix la història de la Falange a casa nostra és l’historiador Joan Mas Queglas, autor del llibre Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional (Documenta Balear, 2003). “Al cap de mig any –assegura– Zayas havia aconseguit organitzar grups paramilitars amb gairebé 500 voluntaris. Eren grups que, en plena República, practicaven la violència política”. Aquest renou de sabres va anar a més a partir del triomf del Front Popular en les eleccions de febrer de 1936. La trama colpista ja s’havia posat en marxa.
Al març de 1936 el govern de la República no dubtà a declarar il·legal FE. Els dirigents nacionals foren acusats de pertorbar l’ordre públic i José Antonio ingressà a la presó. A mitjan abril la Policia escorcollava la seu del partit a Palma. Hores abans, Zayas n’havia evacuat les fitxes dels afiliats, els documents compromesos i les armes que hi amagava. Tanmateix, la majoria, entre ells Zayas, foren localitzats i enviats també a la garjola.
Malgrat aquestes detencions, la conspiració avançava. “Els dirigents locals –recorda Mas– varen rebre l’ordre que els milicians de cada poble on Falange tenia militància organitzada estiguessin disposats a entrar en acció ben aviat”. Un d’aquests pobles va ser Porreres, on el batle, Climent Garau, rebé amenaces de mort, que, en desfer-se la bogeria feixista, es materialitzarien –seria afusellat amb una trentena de porrerencs, entre ells tots els regidors del seu Consistori.
El 4 de juny de 1936, just sis setmanes abans de l’aixecament militar, la Falange feu explotar un artefacte a la Casa del Poble de Palma. Hi hagué set ferits i dos detinguts, que, per falta de proves, foren posats en llibertat. El 18 de juliol, un dia després que s’iniciàs el cop d’Estat a Melilla, arribaren de la Península les primeres instruccions concretes. L’endemà totes les institucions mallorquines ja restaven sota control dels militars rebels.
Zayas fou alliberat de seguida i la Casa del Poble de Ciutat passà a ser la caserna de la Falange amb el nom de Cuartel José Antonio. També hi hagué gent que, per poder prosperar laboralment, es vestí amb camisa blava. D’altres, en canvi, ho feren per una qüestió de supervivència. Fou el cas del filòleg menorquí Francesc de Borja Moll, que des de 1917 vivia a Palma per treballar amb mossèn Alcover en l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear.
Dragones de la Muerte
Les noves autoritats temien que el govern republicà intentàs recuperar Mallorca. Atès que no arribava cap reforç de la Península, Zayas demanà ajuda a Mussolini. Amb el suport econòmic de Joan March i altres particulars, es negocià la compra d’armes i la tramesa d’avions i vaixells de guerra. Aquesta ajuda arribà el 19 d’agost. Tres dies abans ja havien desembarcat a Portocristo les tropes republicanes de Bayo, que varen ser repel·lides pels homes del capità Jaume, cap de la Falange a Manacor i, des de juliol de 1936, batle del municipi. Per supervisar la missió italiana, el 26 d’agost aterrava a l’illa el sanguinari Arconovaldo Bonacorsi, més conegut com el comte Rossi.
Tot d’una el fanfarró conseller del Duce es posà al capdavant de la Falange illenca. A més, va reclutar una cinquantena d’afiliats del partit perquè formassin la seva particular guàrdia pretoriana, los Dragones de la Muerte. El 4 de setembre, al cap de denou dies de caòtiques escaramusses, els expedicionaris republicans reembarcaven. Al crit de Tutti i rossi fucilati (“Tots els rojos afusellats”), els falangistes estigueren desbocats. “Els militars –assegura Mas–, que eren els qui els podien aturar els peus, feren la vista grossa davant les seves atrocitats. A ells, però, ja els anava bé perquè els fessin la feina bruta”. Al cap de cinc mesos, tanmateix, Franco fou pressionat pels seus propis generals perquè expulsàs de l’illa l’excèntric comte Rossi.
La repressió es va desfermar sobretot a l’octubre de 1936 amb el falangista Mateu Torres Bestard com a nou governador civil de les Balears. “Setmanes abans –apunta Garí– ja havia enviat una carta a Franco, en què exigia mà ferma contra els reclusos”. Durant el mandat de Torres, fins al maig de 1937, va ser quan hi hagué més tretes sense cap judici previ. Se’ls deia que quedaven en llibertat, però molts eren conduïts a llocs com el cementeri de Porreres o Son Coletes de Manacor per ser afusellats.
“Segons alguns testimonis orals –continua l’historiador–, supervisant les tretes de Porreres hi havia Lluís Sitjar, que no dubtà a vestir-se amb camisa blava”. L’antic president del Reial Mallorca –ho seria en tres ocasions (1926-27, 1930-33 i 1943-46)– era un terratinent del poble, d’on era la seva dona. Dels informes inculpatoris s’encarregava Francesc Barrado, comissari de vigilància de la Falange. Un destacat còmplice convençut d’aquella ignomínia va ser l’escriptor Llorenç Villalonga. Des de Ràdio Mallorca, l’autor de Mort de dama es dedicà a fer enceses al·locucions a favor de la Falange.
Mentrestant, José Antonio, el fundador del partit, continuava empresonat a l’espera de judici. Finalment fou processat i afusellat el 20 de novembre de 1936. Tenia 33 anys. “A Franco –assenyala Mas– ja li anà bé que se’l traguessin d’enmig”. En instaurar-se la dictadura, els falangistes se sentiren traïts: “Digueren que Franco els havia utilitzat per guanyar la guerra i que després els havia arraconat, ja que no els va concedir cap ministeri important. Els falangistes, però, sí que tingueren regidors i batles a ajuntaments”.
Anomalia democràtica
El 1945, després de la derrota nazi a la Segona Guerra Mundial, el dictador accelerà l’arraconament de la formació de José Antonio. “En quedar-se sense cap aliat europeu –continua l’historiador– canvià la seva imatge exterior. Així, feu desaparèixer per decret l’obligació de saludar a l’estil feixista als actes públics”. Franco moriria a 82 anys en el llit d’un hospital de Madrid el 20 de novembre de 1975. Casualment era el mateix dia que trenta-nou anys enrere ho havia fet el fundador de la Falange, el seu rival.
Amb la Transició, la FE no es prohibí. Els seus adeptes, però, es dividiren en diferents famílies que es disputaren el llegat de José Antonio. Mas lamenta aquesta anomalia democràtica, que no es dona a Alemanya i a Itàlia, on el feixisme sí que fou derrotat i ara la seva apologia és perseguida: “La Transició va ser un pacte de les elits espanyoles, que defensaren la voluntat de Franco de mantenir la monarquia com a nou cap d’Estat. Amb la Llei d’Amnistia de 1977 els assassins de la guerra se salvaren de ser jutjats”.
La dignificació de la memòria dels vençuts no arribà fins al 2007, amb la Llei de memòria històrica de govern socialista de Rodríguez Zapatero. Avui les campanyes d’exhumació de fosses cerquen treure de l’oblit les devers 150.000 víctimes que, segons alguns estudis, silencià el franquisme a tot Espanya pel fet de pensar diferent. Mas avisa de l’herència que deixà la dictadura de dreta més duradora de tota l’Europa del segle XX –quasi quatre dècades–, amb la Falange com a còmplice: “Encara perduren tics seus com l’anticatalanisme, posar en dubte la legitimitat d’un govern sortit de les urnes o tancar determinades televisions públiques”.
La Secció Femenina Balear de la Falange es creà al gener de 1936, gairebé dos anys després que ho fes la seva matriu masculina. Tingué com a primera delegada Magdalena Rul·lan Vives, que al cap de poc temps va ser substituïda per Pilar Solanas. El paper d’aquesta secció ha estat estudiat per l’historiador Manel Santana en el seu darrer llibre El primer franquisme a Mallorca (1939-1959), publicat per Documenta Balear. “Durant la Guerra Civil –assegura– les dones de la Falange formaren part de l’aparell de la repressió. Se centraren en tasques de control social, però també, des de la rereguarda, es dedicaren a recaptar donatius per enviar recursos al front”.
Un cop acabada la guerra, la Secció Femenina estigué al servei del nacionalcatolicisme. Instruïa les al·lotes en el model de dona submisa i de feliç mare de família. Ho feia a partir de llibres com Economía doméstica para bachillerato y magisterio (1958), de Pilar Primo de Rivera, la líder de la formació. “A través de toda la vida –s’hi llegia–, la misión de la mujer es servir. Cuando Dios hizo el primer hombre, pensó: ‘No es bueno que el hombre esté solo’. Y formó la mujer, para su ayuda y compañía, y para que sirviera de madre”.
Els principals centres de formació eren les Escoles de la Llar, que, inspirades en experiències de l’Alemanya nazi, podien estar als locals de la Secció i també als instituts d’ensenyament secundari. Hi havien d’anar obligatòriament totes les joves fadrines majors de 17 anys. La matèria estrella era Servei Social, on s’aprenia costura, puericultura i cuina, però també esports i danses.
“Tanmateix –apunta l’historiador– a la Secció Femenina li sortí el tir per la culata, ja que, sense voler-ho, possibilitaren l’emancipació de moltes dones. No debades, els ajudaven a obtenir el títol de batxillerat, que era imprescindible per treballar a l’Administració o per poder-se treure el carnet de conduir”. Entre 1939 i 1959 un total de 49.613 al·lotes de les Illes passaren per les Escoles de la Llar.
La Secció Femenina també organitzava campanyes anomenades pro-canastillas, emmarcades en la política de la dictadura de fomentar la natalitat. Consistien en la recol·lecta de roba i d’altres complements per elaborar canastillas destinades a famílies amb pocs recursos. Igualment les falangistes foren grans abanderades de la folklorització a través de les famoses agrupacions Coros y danzas, que evocaven un món rural bucòlic.
L’adoctrinament dels al·lots, en canvi, anava a càrrec del Frente de Juventudes, que tenia una secció específica, les Falanges Juveniles de Franco (FJF). Aquestes alhora es dividien en diferents categories en funció de les edats (els més petits eren els flechas, d’entre 11 i 15 anys). Tots ells participaven en molts de campaments, on posaven en pràctica l’estil de vida propugnat pel feixisme espanyol.