Malviure amb 600 euros al mes: "Tot el que compro ho tinc calculadíssim"

BarcelonaL’últim “caprici” que s’ha fet Marisa Aledo són uns pantalons de pana blancs. Els havia vist fa temps, però va haver d’esperar a la “paga extra” per gastar-se els 20 euros que valien. “La butxaca no dona per a més”, es justifica aquesta barcelonina de 69 anys que rep una prestació no contributiva (PNC) que es perceben quan o bé no s’ha cotitzat prou anys per tenir una pensió o s'és un adult amb una gran invalidesa reconeguda. A desembre de l’any passat, uns 65.000 catalans n’eren beneficiaris. Són les prestacions més bàsiques del sistema de protecció, que fins a l'increment del 6,8% a partir d'aquest gener, suposaven menys de 500 euros al mes. L'increment donarà “aire” després de dos anys en què la inflació ho ha encarit tot, també els productes bàsics.

Aledo suma a la seva PNC de 484 euros, 183 més d’una compensació de la Generalitat, que destina a pagar els 200 euros de lloguer del pis que Càritas li concedeix des de fa uns anys. La resta se’n van de pressa a pagar el menjar, la roba, les despeses de la llum, l’aigua i el butà i algun imprevist que sempre hi ha i que desequilibra els comptes domèstics. “Em va tot molt just per viure, i haig de mirar molt el que compro, ho tinc tot calculadíssim”, relata, i explica que té controlats els preus dels productes que fa servir a tots els supermercats del seu barri per comprar el més barat. I molt de tant en tant, es permet una ració de peix o carn.

També Emilia Barroso fa els seus comptes en una aplicació del mòbil per no passar-se de la ratlla. I més des que un error d’incompatibilitats de prestacions l’ha deixat amb un “deute” amb l’Agència Tributària i la Seguretat Social que li està suposant retallades d’uns 300 euros. Aquesta veïna de Montcada i Reixac, de 47 anys i un fill de 18 anys a càrrec, rebia una renda activa d’inserció i un complement de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) de la Generalitat. En total, ingressava uns 900 euros, amb els quals fins i tot ajudava els seus dos fills grans, ja fora de casa.

L’any passat, el govern espanyol li va fer un ingrés de cop d’uns 4.000 euros pels endarreriments de l’Ingrés Mínim Vital (IMV), l’ajuda creada per minimitzar els estralls pandèmics i que, com que va resultar que era incompatible amb les altres ajudes, els ha hagut de tornar. “Per un error d’ells, he hagut de tornar els diners i ara em bloquegen durant un any 233 euros cada mes”, es queixa i es pregunta com ho pot fer per arribar a final de mes. "És impossible", admet, així que pagades les factures i amb els petits préstecs que li fan les amigues, es queda amb 30 euros al compte. No té marge per a res més que per omplir la nevera per menjar i ni es planteja l'estalvi.

L'habitatge com a escut

Com a Aledo, a Barroso l’ha “salvat” disposar d’un habitatge social, pel qual paga uns pocs euros. A la pandèmia ja no va poder assumir el lloguer de l’habitació que rellogava amb el seu fill, i va tenir la “sort” d’entrar a Vesta, un programa publicoprivat dels Ajuntaments de Badalona, Santa Coloma, Sant Adrià i Montcada amb les entitats Càritas, les fundacions Formació i Treball i Mambré i Sant Joan de Déu Serveis Socials.

L’habitatge és el “gran obstacle” que impedeix tirar endavant, perquè l’alça dels preus, el desviament de pisos cap a l’ús turístic i les negatives de propietaris a rebutjar persones migrants deixa un gruix important fora d’un sostre digne, indica Carme Gargallo, cap del programa de gent gran de Càritas, que afirma que les quantitats de les prestacions són "del tot insuficients". La majoria dels beneficiaris dels pisos tutelats o compartits de les entitats són dones soles, o amb criatures i homes sols, que han passat per una habitació rellogada. Per a Aledo i Barroso, les quatre parets de casa “protegeixen i enforteixen” les seves vides.  

Gairebé tres de cada deu criatures són pobres

Però tots aquests esforços i diners invertits per sortir de la pobresa no són prou eficaços per eliminar la pobresa greu (ingressos inferiors al 40% de la mitjana de la renda), tret dels jubilats que han cotitzat prou. Segons el tercer sector, sense el sistema de prestacions, el 42% dels catalans estarien per sota del llindar de la pobresa i amb tot l’escut protector s’està per sota del 20%, tot i que la pobresa infantil s’enfila fins al 28%, segons les últimes dades.  

Així, les prestacions socials són una eina vital, tot i que la burocràcia, la gran diversitat d’ajudes repartides per conceptes (habitatge, fills, atur, etc.) i per administracions públiques sense coordinació entre elles fa que sol·licitar-ne una, o fins i tot saber si se’n té dret, sigui un “calvari”, assenyala Teresa Crespo, vocal del grup de pobresa de la fundació ECAS, paraigua de 126 entitats socials que atenen un milió de persones. L’experta subratlla que el garbuix d’incompatibilitats, la pluralitat de requisits o l’incomprensible silenci administratiu facilita que fins i tot hi hagi qui desisteixi a seguir amb els tràmits. De fet, la cobertura social és molt poca: 163.000 persones cobren la RGC i 133.000 l’IMV, lluny dels 400.000 que estan en risc de pobresa.

Aicha El Alouchi va haver de deixar de treballar pels nombrosos problemes de salut i, amb una filla de 16 anys, té una ordre de desallotjament per impagament de lloguer d'un pis que diu que no disposa de cèdula d'habitabilitat. El propietari li va fer una pujada de 80 euros després de la pandèmia fins a demanar-li 530 euros, una quantitat "impossible" per a aquesta dona que cobra uns 900 euros d'una PNC per invalidesa complementada amb l'IMV. "Com es pot viure així? O mengem o paguem el lloguer i no podem no menjar", es desespera i relata que si es mou pel laberint de la burocràcia és gràcies al suport que rep del Casal dels Infants que, com moltes entitats, ha hagut de diversificar la seva tasca per fer aquest acompanyament.

En aquest sentit, el tercer sector insisteix que solucionar aquesta problemàtica, incomprensible fins i tot per a les professionals, exigeix obrir una finestreta única social, a través de la qual la ciutadania faci els tràmits de prestacions, i que per guanyar eficàcia, caldria simplificar-les. També és vital, apunten les expertes, eliminar tants condicionants que deixen sense ajudes els joves entre els 18 i 23 anys o les incompatibilitats i acceptar els complements de treball per treure de la pobresa el 17% de treballadors pobres. "Ens calen prestacions adaptades al mercat laboral actual, precari, amb feines discontínues i contractes parcials", afirma Crespo, que subratlla que la "perversitat del sistema" provoca que es rebutgin feines temporals per evitar-se així les traves per obtenir una nova prestació.