Pere Fons: “A Manacor no em volen, perquè tenen por que faci sermons d’esquerres”

PalmaPere Fons (Son Mesquida Vell, Manacor, 1938). Capellà per vocació, la seva sempre ha estat una postura revolucionària dins l’Església catòlica mallorquina. Com passa amb un altre mossèn manacorí, Jaume Santandreu, Fons té una visió més terrenal i d’ajuda directa. Ara, els veïns del llogaret manacorí de Son Negre l’han demanat perquè torni a obrir l’oratori. Però ni el rector de Manacor ni el Bisbe de Mallorca veuen amb bons ulls la proposta. 

Quin any fou ordenat capellà?

— L’any 1966 a la Seu. Llavors, l’Església era una institució més tradicional, franquista; venuda al sistema de Franco, vull dir. Encara que com jo mateix, sempre hi ha hagut gent que ha anat en contra de l’oficialitat.

Considera que l’Església ha perdut definitivament l’afecte del poble?

— El poble s’ha anat allunyant i l’Església no s’hi ha acostat en cap moment. No hi ha hagut cap actualització, ni de fets ni de missatge. La gent ha anat deixant de creure i ja no se'n fia. La institució eclesiàstica ha jugat massa en política i no precisament d’una manera oberta, sinó soterrada.

Però vostè hi continua…

— Som dins l’Església, però no hi estic d’acord en moltes coses.

El rector de Manacor, Antoni Amorós, demanat sobre si permetria que vostè anàs a l’oratori de Son Negre a fer missa els diumenges, digué que estava complicat, perquè es bota les normes.

— Antoni Amorós no ha de confondre temple amb Església. No he fet res mai fora de l’Església. Perquè està conformada de persones, no són edificis. Les esglésies també es podrien utilitzar per fer-hi conferències i no passaria res. Jesucrist ja deia: mentre n’hi hagi dos o tres reunits en el meu nom, jo hi som amb ells, davall una figuera o allà on sigui. Jo segueixo les normes del Papa de sortir dels temples i les sagristies i anar als ravals. Els capellans hem de fer olor d’ovella i no de sagristia. Si vols anar on es fan les ensaïmades forçat hauràs de fer olor de forn. També li faré una altra distinció entre vàlid i lícit. El que faig és vàlid, encara que no sigui lícit segons les ‘normetes’ de l’Església. Només hi ha una cosa sagrada: la persona. Un temple no ho és.

Però m’està dient que vostè desobeeix.

— Com va dir Albert Camus Sintes, desobeir no és dolent. Si entre tots volem que l’Església progressi, ha de ser així. Com li deia són ‘normetes’, no un dogma de fe.

A més, Amorós digué que és el Bisbe qui ha de donar el permís perquè vostè torni a dir missa a Manacor.

— Ell sap que té la suficient autoritat com a rector de les parròquies de Manacor per destinar-me a Son Negre. És una mentida piadosa perquè no vol que hi vagi. No els interessa, tenen por que durant els sermons digui coses comunistes i d’esquerres. Miri, quan vaig estudiar a Madrid, vaig dur la sort que l’assignatura de Litúrgia la impartia un bisbe anomenat Iniesta, que per damunt de tot tenia una norma clara: el missal només serveix per als capellans que no saben dir missa. La cerimònia s’ha d’adaptar. Al bisbe li he demanat dues coses mai i no me n’ha concedida cap.

Xerrant clar, vostè reobriria l’oratori de Son Negre tal com demanen els veïns, si així li ho permeten.

— Puc anar a fer missa a Son Negre, no tenc cap problema. Ara depenc del rector de Sineu, on actualment dic tres misses per setmana i oficiaré les Matines de Llubí. Però després de Nadal hi puc anar.

Tots els capellans són conservadors?

— No. Encara queden capellanets d’esquerres, són pocs, però n’hi ha.

Continuem on ho havíem deixat. Quina fou la seva primera destinació com a mossèn?

— Tot d’una en ser ordenat capellà ja m’enviaren a Son Macià (llogaret del municipi de Manacor), directament com a rector de la parròquia, sense passar per vicari. Era l’any 1966 i hi vaig estar set anys.

Va haver de prendre la decisió de tirar avall el temple originari.

— L’església tenia una volta feta de ciment mallorquí que corria perill, amb uns cruis ben grossos. Era més pràctic, i sobretot més econòmic, tomar-la i fer-ne una de nova. Vist en perspectiva, tal volta s'haurien pogut reconstruir només els trossos afectats… però en aquells moments, per les circumstàncies, era la decisió adequada.

I va construir tota una carretera només amb mà d’obra veïnal.

— Entre tots els veïnats férem la carretera de Son Macià fins a la cruïlla de Cales de Mallorca. Vàrem començar l’any 1967 i les feines duraren tres anys. Cada diumenge a missa distribuïa els homes per dies i en tongades de set o vuit. Si algú no hi podia anar, havia de tornar el jornal d’aquell dia. Tinguérem algunes queixes i reticències de propietaris i senyors, però al final aconseguírem fer-la de vuit metres d’ample per tot i ben asfaltada.

De Manacor al Perú?

— Així és. Hi vaig estar 25 anys, al Perú, al districte de Trujillo-Cascas. Tenia 35 anys quan el bisbe Teodor Úbeda em va cridar per anar-hi. Fou un viatge en vaixell llarguíssim, 21 dies dins la mar, creuant el canal de Panamà, un lloc preciós. Allò va ser una escola de vida molt guapa per a mi, amb gent de tot el món. Record que el vaixell es deia Rossini i era de bandera italiana. A Barcelona hi va entrar un home d’amagat, fugia de la policia. Va venir a mi i em va demanar si el podia alimentar fins que arribàssim a Panamà, sense dir res. Entre uns quants guardàvem part del que ens donaven per menjar. La gent sempre sol acudir a mi, sempre estic disposat a ajudar, no en tenc cap problema. D’aquell home no n’he tornat a saber res més…

A Amèrica també ha estat destinat a Cuba. Com s’hi va sentir?

— Hi vaig estar cinc anys. Tot d’una em donaren una parròquia a Lajas, la terra de Benny Moré. El govern cubà em coneixia bé. Com que era un règim comunista, només deixaven fer esglésies noves allà on abans n’hi havia hagut alguna. Durant aquells anys hi havia tres parròquies de la província de Cienfuegos que la varen sol·licitar… però només me la concediren a mi. Quan el Bisbe provincial ho va saber, em va telefonar i em digué: “¡Vete a Fidel y le pides permiso para las tres, o si no nada!”. Poc temps després varen canviar el bisbe i vaig poder fer l’església.

Catolicisme a un país comunista.

— Encara que el clergat sigui considerat de dretes i els capellans no siguin comunistes, l’estat no s’hi fica perquè les esglésies s’umplen. En realitat, el cubà és el sistema de Jesucrist… l’únic problema és que no és voluntari sinó forçat. No s’ha d’imposar res, és cert, però hi ha cops que és l’única forma de fer un món per a tots.

Què n’opina de la massacre a Palestina?

— Més de 16.000 morts a Gaza amb l’excusa que hi ha terrorisme… Als jueus mai els haurien d’haver donat una pàtria en una zona ja poblada, perquè crearen un gran problema on no hi era. S’ha d’anar a aconseguir la formació de dos estats reconeguts, el d’Israel, però també el de Palestina. Els palestins són els descendents de Jesucrist, descendents de Josep i Maria…

Quina culpa en té Hamàs?

Hamàs prové dels Zelotes, el grup revolucionari on hi eren la majoria d’apòstols, al segle I dC, Sant Pere anava armat el dia que varen anar a cercar Jesucrist. En canvi, els que ara maten els palestins són els mateixos que els mestres de la llei i els fariseus de l’estat d’Israel d’un temps.

Continua sent un home de fe?

— Mai he perdut la fe en Déu. Ell és mon pare i jo funcion amb ell. Déu està en la vida, així de simple. És bo de fer, si vols saludar-lo basta besar una mata o qualsevol cosa viva, i el besaràs a ell. Però una cosa li diré, hem de seguir el Déu de Jesucrist, que és el de la igualtat. D’aquest, la dreta no en parla, o no en vol sentir a parlar…

He sentit a dir que vostè pensa que Jesús era independentista.

— Jesucrist era independentista, és clar que sí… no podia ser una altra cosa. Vivia a un país ocupat per Roma. Naturalment que ho era. Els fariseus eren els homes de la fe, els que creien que podrien aconseguir la independència resant. Els Zelotes a base de guerrilles.

La llengua catalana està sent maltractada a les illes?

— El català és la nostra llengua, amb totes les variants illenques que té. No hem d’humiliar la llengua. El Papa ho diu clar, que cadascú resi amb la seva llengua.

Cada cop hi ha menys batejos, comunions o noces, a més de manca de capellans. On creu que està la solució?

— Seria facilíssim si es fessin les coses com toca, batiar com toca. No s’han de batiar cossos sinó idees, i quan tu ho vulguis i ho decideixis. Allà serà quan rebis la força de Déu. I no hi ha capellans perquè no en volen fer. Tots els batiats haurien de poder ser capellans, per què no? Què importa! El celibat és una vergonya; lleva ja la barrera i veuràs si n’hi ha de persones compromeses, també dones. Els catòlics sempre feim curt per tot!

S’hauria de començar per renovar la institució, doncs, o no?

— Fins que no torni pobre no pot ser l’Església de Jesucrist. Ha de vendre tot el que té, i quan no tingui res, després podrà predicar amb l’exemple i estar oberta a tothom. En cas contrari no estam en el Déu de Jesucrist que li deia abans. No pot ser que cada dia faci un milió d’euros en visites per veure les pintures i els tresors del Vaticà i després se’ls endugui en helicòpter cap a Suïssa.

Així, la riquesa desvirtua?

Un ric sempre és un lladre, llevat que li hagi tocat la loteria. No n’hi ha cap que no hagi aconseguit acumular robant, d’una manera o d'una altra… ja m’entén el que vull dir.