De manicomi a parc sanitari: el Psiquiàtric s’obre a Palma
Després d’un segle d’història, l’esbucament dels murs de l’hospital suposa una passa endavant per combatre l’estigma cap a les malalties de salut mental
PalmaEl primer pic que ingressà al Psiquiàtric de Palma, Antònia Ferrer tenia 21 anys i en feia més de 10 que feia voltes per consultes de pediatres i endocrinòlegs cercant curar-se. Recorda que llavors era difícil trobar especialistes en salut mental a Mallorca. “Vaig haver-me de mentalitzar que tenia anorèxia, perquè m’ho varen dir molts d’anys, però en realitat tenia depressió. I això em feu més mal que bé”, relata. Ella, que ara té 47 anys, va ser una de les persones que va ser en l’acte d’enderrocament dels murs del que tothom coneix com l’hospital Psiquiàtric, però que ara ha estat rebatejat com a Parc Sanitari Bons Aires.
Aquell acte, l’1 de juliol, va tenir molt de component simbòlic: fer ruïnes els murs físics com una passa endavant per combatre l’aïllament de les persones que pateixen malalties mentals. Per arribar a aquesta fita, però, encara queda camí. Al llarg de la seva vida, Ferrer ha estat ingressada a diferents unitats hospitalàries de salut mental, però “estar ingressada al Psiquiàtric carrega molt més d’estigma que anar a qualsevol altre hospital”, assegura. Un assenyalament que és extern, però que acaba sent també propi: “T’acabes estigmatitzant a tu mateixa. Jo mai m’he amagat, sempre ho he dit, però amb por”, diu. Ella n’està segura: “Enderrocar els murs és molt alliberador”.
El 75% deixa de viure al centre
Malgrat tot, Ferrer tira endavant. Quan té l’ànim baix, només té ganes d’estar gitada i no fer res. Però s’esforça i continua. Viu tota sola i treballa a l’administració, “cosa que fa 10 anys no hauria imaginat mai que podria fer”. “És una supervivent”, diu el psiquiatre Oriol Lafau, coordinador autonòmic de Salut Mental, que tracta aquesta pacient des de fa més de 20 anys.
L’acte va ser simbòlic, sí. “Però també real”, matisa el psiquiatre. Aquell dia “em vaig emocionar molt –continua Lafau–. Gairebé ningú s’ha atrevit a fer aquesta passa. A Espanya, només el psiquiàtric de Leganés”. Sense els murs, el barri de Bons Aires connectarà amb el parc de la Riera i amb les barriades del Fortí i Son Cotoner. Així, l’edifici quedarà integrat a la ciutat, amb 86.000 metres quadrats de zones verdes –hi projecten un hort urbà, hivernacles i jocs infantils, entre d’altres. El projecte també preveu ubicar-hi el centre de salut i el servei d’urgències de Bons Aires.
Des que està al capdavant de la coordinació autonòmica de Salut Mental, Lafau es va posar com a objectiu desinsititucionalitzar l’hospital o el que és el mateix: que els usuaris deixin de viure dins el centre. Fins ara, han aconseguit que el 75% de les persones que feia més de cinc anys que hi residien en surtin. Una de les darreres va ser una dona de vuitanta anys, que n’havia passat més de seixanta en aquest hospital, i “estava encantada de tornar al seu poble, Pollença”, conta el coordinador.
Ara com ara, només hi ha 13 persones que fa més de cinc anys que estan al Psiquiàtric, mentre que abans n’hi havia més de cinquanta. Lafau ho considera “un èxit quant a la dignitat, perquè viure en una institució no és el que toca”. Per poder fer-ho, cerquen recursos (pisos protegits, habitatges tutelats, residències...) juntament amb la Conselleria d’Afers Socials. El psiquiatre admet que no tots han estat casos exitosos; de vegades hi ha hagut persones que, després de sortir, s’han trobat en situacions d’exclusió social, “però llavors tornen a l’hospital i ho tornam a intentar”.
Amb aquest canvi d’ús, només es fan ingressos curts, cosa que ha permès que hi hagi més espais per a consultes i tractaments més específics. Per exemple, ingressen moltes persones en estades curtes per patologia dual (que pateixen una malaltia mental greu i addiccions), “i ho podem fer perquè tenim espai per fer tractaments i cures més monitorades”, diu Lafau. No dubta a afirmar que aquest procés de canvi a l’hospital és una de les fites més importants com a coordinador de Salut Mental.
Reclusió i missió curativa
Els murs del Psiquiàtric desapareixen més de cent anys després de la fundació. Sota el nom de Manicomio Provincial o Clínica Mental de Jesús, l’edifici es va començar a construir el 1906 i el rei Alfons XIII en va posar la primera pedra. Els primers pacients varen entrar-hi el 1920. Es va construir en unes terres de l’antic convent de Jesús (del 1441), del claustre del qual encara se’n conserven les restes. “Segons les cròniques de l’època, allà s’acollia i se sotmetia a tractaments mentals ‘infeliços privats de raó’, als quals s’oferia una ‘sana i adequada residència’”, exposa el periodista Joan Carles Palos. Es va construir fora de les murades de Palma i, justament quan es comencen a tombar els murs de la ciutat, “resulta que neix un centre hospitalari que s’ha aïllat de la resta”, continua.
Una figura important és el doctor i fotògraf palmesà Jaume Escalas. Va ser el primer director del Psiquiàtric i va posar en marxa unes teràpies ocupacionals mitjançant les quals els pacients conreaven diferents aliments que després proveïen l’hospital. En l’època franquista, hi ha constància que hi ingressaren persones represaliades per la dictadura. Palos detalla que “aconseguien tenir un diagnòstic de ‘bogeria’ i que els ingressassin per salvar la pell”. Per la Ley de vagos y maleantes, també varen acabar reclutats al manicomi persones homosexuals. Molts d’ells, sense tenir problemes de salut mental, acabaven “molt tocats” per la mateixa reclusió i pels tractaments de l’època, com els electroxocs i les lobotomies, que tenien molts efectes secundaris.
En aquest punt, l’historiador i professor d’Història Contemporània de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Pere Sales, apunta que, “tot i que vist des d’ara eren pràctiques abominables, en aquell moment estaven avalades per la ciència” i “ hi havia una missió curativa”. Així i tot, matisa que el prioritari era aïllar. “Era molt paregut a una presó: als ‘bojos’ se’ls separava dels altres malalts i de la resta de la societat”, exposa Salas, i afegeix que “només hi anaven els pobres” perquè, com en la resta d’àrees de la salut, als rics se’ls atenia a casa. També hi entrava en joc l’àmbit religiós. Al centre hi havia monges –com en la resta d’institucions de beneficència– i la concepció que, en certa manera, “eren malalties de l’ànima”.
“L’espai era grisenc, obscur... molt impactant”, recorda Juan Tarragó, que va treballar al Psiquiàtric fa 25 anys com a auxiliar d’infermeria. Ell en tenia 26 i explica que els dos anys que va estar-hi “varen ser molt estressants”. Feia feina a la ‘casa gran’, un pavelló molt ampli que estava dividit en dos per una tanca de ferro: en un costat hi eren els usuaris i a l’altre, els professionals. Tarragó recorda que els pacients “estaven realment molt malament, et contaven històries de vida molt dures”. La mà dura era la llei. “Els cuidadors veterans entenien que se’ls havia de tractar a hòsties. Els nous, com jo, veníem frescos, amb una altra visió. Però la norma era ver, oír y callar”, relata, tot assegurant que ell mai va “posar la mà damunt a ningú”. “Era gent jove amb molt mala qualitat de vida”, remarca. Lafau va arribar al Psiquiàtric una mica abans, fa 27 anys, i assegura que “veure allò impactava”. “Se’ls tractava com animals”, assegura el coordinador. “Tot això afortunadament ja no passa, i amb les reformes ara aquell espai sembla Son Espases”, afegeix.
A l'horitzó: eliminar el tabú
En perspectiva de futur, Lafau té clar que un dels cavalls de batalla més importants és que “la visió interna i externa de la salut mental no sigui el tabú que és ara: ningú en parla, ningú ho explica, ningú ho diu”. En aquest sentit fa feina el Grup de lluita contra l’estigma, en què participen una quarantena de persones de diferents àrees i institucions (salut, educació, afers socials...). Quant a les pràctiques, estan fent feina per reduir accions com la contenció mecànica (amb les conegudes com a camises de força). Així, un grup dona eines als professionals perquè “no utilitzin la mecànica, sinó la desescalada verbal”. El coordinador conta que un punt d’inflexió va ser la prova de lligar durant una nit alguns professionals: “El que vàrem recollir va ser molt potent: parlen de por, de soledat, de privació de llibertat. Si ho has viscut, t’ho penses dues vegades abans de fer-ho”.
Com Antònia, Lafau remarca que el Psiquiàtric encara té una visió més negativa que la resta de recursos d’atenció a la salut mental. Es va evidenciar clarament quan varen traslladar una Unitat de Salut Mental (USM) que hi havia dins la Creu Roja cap al Psiquiàtric. “Molta gent no va voler-hi anar simplement per l’espai i vàrem perdre molts de tractaments”, rememora. En aquest sentit, el psiquiatre creu que conceptes falsos com que les persones amb dolences mentals són perilloses fan molt de mal: “És totalment mentida; segons els estudis, són menys violentes que la població general, però se’ns ha repetit que són violentes. Treure murs significa lluitar contra tot això”, acaba.