Manifestació

PalmaPel camí cap a la manifestació, ella va comprar un cupó dels cecs. La venedora seia en un tamboret, a un racó d’una plaça que havien de travessar per arribar a la plaça més gran de la ciutat, que era el punt de trobada de la convocatòria. Allà on eren ja es notava l’ambient de les grans ocasions, la gentada que es movia per totes bandes, apressant el pas, rient, cantant, portant pancartes o cartells o banderetes o simples cartolines amb frases escrites.

La venedora de cupons li va preguntar si volia cap número en particular i ella va dir que no, que el que triàs ella li aniria bé. N’hi va donar un que acabava en tres, i ja li va agradar, perquè ells també eren tres: ella mateixa i dos amics de la facultat. Se li va acudir rompre el cupó en tres parts i repartir-les: si els tocava, que els tocaria perquè el dia de la manifestació era dia de sort, haurien de quedar per ajuntar els tres bocins i cobrar el premi, que era una quantitat de doblers de vuit xifres. Un dels seus companys es va alarmar perquè pensava que, una vegada esqueixat, el cupó ja no era vàlid, però la venedora va aclarir que no havien de passar pena.

Varen agafar cadascun el seu tros de cupó i un dels seus companys va cridar, rient: “Per Tamerlà!”. Van repetir tots tres: “Per Tamerlà!”, i van sortir caminant de pressa cap al lloc de la concentració, mentre guardaven cadascú el seu tros de cupó dins la cartera, o dins la butxaca. Tamerlà era una espècie d’acudit que tenien. Cridaven el seu nom perquè sí, com un crit d’alegria, que hauria dit el poeta. Sabien que era el nom d’un guerrer mongol, un conqueridor tan mític com Gengis Khan, que era avantpassat seu. Tamerlà va estendre el seu imperi, durant l’Alta Edat Mitjana, per les terres de la Transoxiana, que es corresponia amb l’actual Uzbekistan. Tamerlà en va ser l’emir, i va instaurar un imperi que es va dir del timúrides, perquè a ell també li deien Timur.

“No és que també li diguessin Timur”, va aclarir el seu company, el del nas gran, que a ella li agradava però que sempre volia matisar i corregir tothom. El jove va afegir: “És que nomia Timur; això de Tamerlà és una deformació del nom que es va fixar en castellà, Tamerlán, i del castellà al català”. “Vols dir?”, va dubtar l’altre amic, el de les orelles petites i aferrades al cap, que ella trobava una mica massa capficat. “Seguríssim, seguríssim”, va insistir el del nas.

Hi havia tanta gent que els va costar entrar a la plaça, però ells no volien quedar als voltants de la manifestació, sinó tenir la certesa d’haver arribat tan endins de la gentada com fos possible. Van anar conquerint posicions a força d’aprofitar breus espais oberts que tot d’una es tornaven a tancar darrere seu, fent servir un llenguatge corporal d’aproximacions i somriures, i un llenguatge verbal que bàsicament es limitava a les paraules “disculpa” i “gràcies”. Van quedar que, si es perdien entre ells, es trobarien a tal hora a tal cafeteria del passeig del Born. Van escoltar els discursos, van ajudar a aixecar una gran pancarta, van cantar les cançons que cantava tothom, van corejar les frases que tothom corejava. Hi ha vegades a la vida, poques, que un té la certesa de fer allò que li pertoca de fer, el que és millor que faci per a si mateix i per als altres, el més just. En aquest cas es tractava de manifestar-se en defensa de la pròpia llengua, com a manera de preservar el llegat cultural rebut, però també (però sobretot) de fer possible un present i un futur de convivència i progrés, enfront d’uns governants desaprensius que no tenien inconvenient a posar tot això en risc per satisfer les seves ambicions, i les dels seus grups de poder. Una de les formes fonamentals de la llibertat és parlar i anomenar les coses i el món en la teva pròpia llengua. Quan algú vol impedir a una persona, o a un país sencer, que parli lliurement en la seva llengua, aleshores protestar i revoltar-se és de justícia. Ella estava segura que Tamerlà –o Timur, com se n’hagués de dir– no hauria permès que uns pèssims governants li impedissin parlar en la llengua mongola del seus dies.

Feia estona que havia perdut els companys quan va arribar l’hora de donar la protesta per acabada. El dia abans, durant el dinar a casa dels pares, havia sentit dir a un amic de son pare que ja n’estava cansat, de manifestacions, que sempre acabava tot igual i que quan governaven els nostres (ho va dir així) no hi havia cap diferència. Ella senzillament no entenia aquella amargor, aquella agrura, aquella estretor de pit. A ella, veure la gernació reunida per una causa que no tan sols era justa, sinó difícil, li feia venir al cap un poema de César Vallejo en què molts, al final de la batalla, es reunien al voltant d’un combatent que havia caigut per demanar-li que no morís. Al final, el cadàver escoltava el prec unànime de la gentada, i es tornava a aixecar, abraçava el primer home que trobava davant seu i es posava a caminar.

El poema de Vallejo es titulava –es titula, es titularà sempre– Masa, i havia estat escrit sota l’estupor que havien causat en el poeta els fets de la Guerra Civil espanyola, la infàmia de l’aixecament feixista. No sempre les masses piquen, pensava ella. Va començar a esquivar els grups de gent per deixar la plaça enrere, a moments saludava uns o altres. Aniria cap a la cafeteria i trobaria el company del nas gros, que segur que ja n’havia tret conclusions de la manifestació, i el de les orelles aferrades al cap, que dubtaria sobre on podia dur-los tot plegat. Abans de retirar-se tindrien temps encara de brindar: ho farien per l’èxit de la manifestació, per la promesa del cupó que ella havia repartit entre tots tres. I per Tamerlà, clar.