Manuel Outumuro: més de 25 anys disparant moda

BarcelonaUn retrat de perfil de l’actor Javier Bardem. Tres noies d’esquena travessant a bon ritme un pont de París. Un primer pla de la top model nord-americana Amber Velleta o de l’espanyola Laura Ponte. Una noia amb banyador i paraigua passejant per Tòquio. En més d’una ocasió, el fotògraf Manuel Outumuro (Ourense, 1949) ha confessat que aquestes són algunes de les seves imatges favorites. Una tria prou concisa tenint en compte que l’avalen més de 25 anys de carrera com a fotògraf de moda, més de 10.000 negatius i encara més arxius digitals.

A banda dels llibres monogràfics, les exposicions i els premis que ha rebut. Un dels més recents, el prestigiós Lucie Award a la trajectòria en fotografia de moda, que li van atorgar el 25 d’octubre al Carnegie Hall de Nova York. “No, no m’ho esperava. La nostra disciplina no és de les més premiades, a diferència del cinema, la música o la literatura. És la gran oblidada”, assegura. En el seu discurs d’acceptació del premi, tot va girar al voltant dels orígens i també del fang i la llum, els dos elements que per a Outumuro conformen l’essència de la fotografia.

La boira espessa, les hortènsies blavoses, la pluja fina, els prats de vellut verd... Si Outumuro tanca els ulls i deixa anar el carret dels records no li costa gens plantar-se a A Merca, el poblet gallec on va néixer. “Hi vaig viure deu anys. Cada nit, l’àvia es plantava als peus del meu llit amb un retrat dels pares, que havien emigrat a Veneçuela. Em deia que tot aquell esforç el feien per mi. M’acotxava i em justificava la seva absència. Aquest fet era habitual, la majoria dels nens del poble estàvem en la mateixa situació. Ara bé, tinc molta consciència de la meva infància i la recordo intensa i feliç”, confessa. Quan els seus pares van tornar d’Amèrica, la família Outumuro es va instal·lar a Barcelona. A l’Escola Massana va estudiar disseny gràfic i hi va descobrir que modelar era una disciplina artística no tan allunyada d’aquelles figuretes de fang que feia de petit als bassals d’aigua on anaven a beure les vaques.

Per la via de la tipografia, Outumuro va introduir-se en el sector del disseny de la Barcelona dels anys setanta. Però quan tenia 29 anys va sentir que havia de fer un canvi. “Volia viure al centre del món, volia posar a prova el meu anglès, així que em vaig traslladar a Nova York. L’ebullició creativa que hi havia era impressionant. Coneixia a l’Elsa Peretti perquè tenia una casa a l’Empordà. Ella va ser qui em va introduir en els cercles artístics de la ciutat, qui em va obrir les portes de Studio 54 i de la Factory d’Andy Warlhol. Va ser la meva mentora”, recorda. Allà Outumuro va descobrir la importància de la història de la indumentària i també com funcionava la indústria. “Vaig publicar una il·lustració a la revista Punk. Algú d’una empresa de teixits la va veure i així és com també vaig acabar fent disseny tèxtil per a Calvin Klein i altres marques. Aquestes coses només passen a Nova York, oi?”, bromeja. L’aventura nord-americana d’Outumuro va durar cinc anys – “intensos, feliços i amb moltes nits de pista de ball”– fins que el 1983 va instal·lar-se definitivament a Barcelona per continuar cavalcant damunt la tipografia.

Al capdavant del seu estudi, portava la direcció d’art d’un dominical en què la moda tenia molta rellevància. “Per aquest motiu, treballàvem amb els millors fotògrafs”, precisa. Però un dia qualsevol, tot va canviar. “Teníem una sessió de moda a l’aire lliure a l’Empordà. Havíem contractat un fotògraf francès, però no es va presentar. La model marxava l’endemà a Milà. Teníem el tancament de la revista a la cantonada. No podíem suspendre la sessió de cap manera, així que vaig agafar la Pentax que m’havia comprat a Nova York i vaig decidir disparar jo. Sort que era llum natural, perquè no sabia ni com anaven els flaixos”. Aquella experiència inesperada el va trasbalsar, fins al punt de donar-se el temps d’un any per preparar-se per a una nova etapa professional. “Al principi vaig pensar que la càmera ho feia tot. Però amb el temps vaig veure que no, que no era la càmera, que calia aprendre sobre llum i composició”, afegeix.

I així va ser com als anys 90 Outumuro va canviar la tipografia per la fotografia, amb una especial orientació cap a les editorials de moda, la coartada ideal per crear històries inspirades en un conte infantil, en el setè art, en la vida d’un pintor... La seva imaginació no tenia límits. “Vist amb perspectiva, penso que no cal arribar tan aviat a les coses, tot té el seu temps. Totes les precipitacions, els errors i els condicionants que vaig acceptar amb el disseny gràfic, no vaig voler-los acceptar mai amb la fotografia. No em feia falta i, a més a més, em volia sentir lliure per trobar el meu propi llenguatge visual”, confessa. Si quan era dissenyador gràfic Outumuro li retia culte a la times, com a fotògraf tampoc s’ha allunyat del classicisme. S'hi pot afegir l’adjectiu nou, renovat o d’avantguarda, però classicisme al cap i a la fi. “Sí, és cert. M’inspiren els grans fotògrafs del segle XX, com ara Horst P. Horst, Man Ray, Cecil Beaton o Irving Penn, però també el classicisme de la pintura de Goya o Zurbarán. Em fascina com plasmen la indumentària, com amb dues pinzellades poden reproduir un brodat”, afirma.

A banda de les models que han protagonitzat les editorials de moda, Outumuro també ha retratat moltíssims actors, cantants, escriptors i altres personatges de la faràndula espanyola.

Només lamenta no haver pogut immortalitzar encara ni Ángela Molina ni Geraldine Chaplin. “Amb el temps m'he adonat que el retrat i les editorials són dues temàtiques que es retroalimenten”, diu mentre assenyala dues imatges en gran format que li donen la raó i que decoren una de les parets de la seu de Photographic Social Vision, la fundació de Barcelona que gestiona el seu fons documental i també el d’altres col·legues de professió com Joana Biarnés, Oriol Maspons i Leopoldo Pomés. Després de 25 anys dedicant-se a la fotografia de moda, estirar el fil del seu passat ha obert a Outumuro un altre camp d’exploració artística. I part de la culpa ha estat del premi institucional que ha rebut fa uns dies a la seva estimada Ourense. “Vull recuperar aquesta memòria. Cada estiu vaig a A Merca i veig com les cases cauen i la gent se’n va. S’està desvirtuant la meva infància i també els meus records. I per això vull fer-me aquest autoregal, encara no sé com serà, potser amb retrats de gent anònima, però estic segur que tindrà un component etnogràfic”, assenyala el mag del fang i la llum sobre el seu proper projecte personal.