Manuel Salas Sureda, el petrolier que feu ombra a Joan March

A Mallorca, la benzina arribà abans del boom del cotxe. Va ser de la mà del navilier Manuel Salas Palmer (1833-1898), del barri palmesà de la Llotja. A final del segle XIX presencià la transformació dels combustibles. Era el moment en què els sòlids o gasosos es preparaven per ser líquids. Llavors, el querosè, principal derivat del petroli, començà a guanyar terreny en l’enllumenat (sobretot per als quinqués) i en la calefacció de les cases.

Davant aquella transició energètica Salas no dubtà a viatjar fins a Nova York per comprar petroli, que traslladà a Palma en vaixells. El 1881, al Molinar, ja hi muntava una refineria coneguda popularment com Sa Petrolera. Era la primera que es constituïa a Espanya. Feia dos anys que, a Alemanya, Carl Benz havia creat el primer automòbil del món. Tanmateix, el revolucionari invent no es començà a popularitzar fins ben entrada la segona dècada del segle XX.

Aferrat al torrent de na Bàrbara, Sa Petrolera era un enorme complex amb molins de refrigeració, xemeneies i habitatges per als treballadors. Les oficines ocupaven el conegut edifici de Can Salas, d’estil neoclàssic, fet amb marès del Coll d’en Rabassa. El 1885 ja tindria electricitat. El 1891 l’industrial palmesà obrí una altra refineria, però a Sevilla, a Camas. El 1898, en morir, l’empresa passà a mans del seu fill, Manuel Salas Sureda. L’hereu, de tan sols 18 anys, també s’hagué de fer càrrec de l’altra joia de la corona de la fortuna familiar: Salinera Espanyola, amb seu a Eivissa.

Aviat, el desenvolupament de l’automòbil i del motor d’explosió interna –tant en fàbriques com en usos agrícoles– dispararia la demanda de benzina. Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) encara s’incrementaria més per a la navegació, l’aviació i les centrals elèctriques. Aprofitant aquella conjuntura, el 1910 Salas ja havia fundat la primera xarxa de benzineres de les Balears, que el 1924 tindria una marca pròpia, Águila. En total, a tot l’Arxipèlag hi hauria una seixantena de sortidors. Paral·lelament a aquell negoci, l’emprenedor no aturava d’invertir en la compra de finques a la Part Forana. Arribà a ser el tercer propietari agrícola de Mallorca i fou el primer a implantar un model d’explotació amb noves tècniques de conreus i adobs químics.

Rival de ‘Melchor’

La història d’aquest empresari visionari es pot resseguir en el llibre Manuel Salas Sureda (1880, 1942), el mayor refinador de España (Lleonard Muntaner, 2022), escrit per la seva neta Sofia Rotger Salas. El subtítol, Su constante lucha contra ‘Melchor’, Juan March Ordinas, fa referència a la competència que tingué del totpoderós financer de Santa Margalida, conegut com en Verga, un home de família pagesa que s’havia enriquit a costa del contraban. Ambdós tenien la mateixa edat. “L’anomenava ‘Melchor’ –diu Rotger– perquè considerava que ho aconseguia tot com el Rei d’Orient. L’assetjament d’aquest home sobre el meu padrí va ser terrible. Manuel Salas, tanmateix, era molt intel·ligent i es va saber defensar”.

Salas tenia el despatx al carrer del Palau Reial, davant del Círculo Mallorquín, el punt de trobada de l’aristocràcia illenca, actual seu del Parlament balear. El 1911 dimití com a vocal del Banc de Crèdit Balear. Estava molt molest amb els importants crèdits concedits a March, que el 1926, a 46 anys, fundaria la seva pròpia banca. Llavors mantingué la influència en la política com a regidor a l’Ajuntament de Palma (1909-13) i com a diputat provincial (1919-22). Ho feu per al Partit Conservador del mallorquí Antoni Maura, que entre 1903 i 1922, de manera interrompuda, seria president del govern espanyol cinc vegades.

El 1922 en Verga creà una fàbrica d’adobs químics a Portopí, precisament molt a prop d’on vivia Salas, a un costat de la torre de Peraires. Eren uns productes que venia als camperols perquè poguessin conrear millor les seves terres. L’executiu central de Maura li feu tancar de seguida arran de la pressió dels estiuejants de la zona, que denunciaren l’emissió de gasos tòxics. March estava convençut que la mesura només obeïa a raons polítiques. Sa Petrolera de Salas també havia rebut queixes, però sent ell el ‘capitalista del maurisme’, havia pogut continuar amb la seva activitat –l’industrial palmesà també tenia a favor que el seu cunyat era el germà de Maura. Al cap de poc temps, tanmateix, es produí la caiguda d’aquell govern, de manera que el de Santa Margalida pogué reobrir la seva fàbrica d’adobs. El 1923 decidí transformar-la en Petróleos Portopí. El conflicte d’interessos amb Salas estava servit.

Competència marítima

En Verga estava ben pendent de la nova refineria que el 1921 obrí el seu adversari al port de Barcelona, Casa Antúnez. El 1926 no s’està de comprar el terreny adjacent a l’altra refineria que el palmesà tenia a Sevilla. Les friccions també es traslladarien al sector marítim. Després de la Primera Guerra Mundial, March aconseguí comprar la majoria d’accions de la naviliera La Isleña, tot un símbol d’orgull de la burgesia palmesana, que l’havia creada el 1885. El 1917 Salas, en representació dels seus col·legues, concertà una entrevista amb en Verga per recuperar la companyia. Les condicions exigides, però, foren impossibles d’assumir. “Des d’aleshores –assegura Rotger– el meu padrí no volgué saber res més d’ell”. Al cap d’un any el financer de Santa Margalida integrava La Isleña dins Transmediterránea i se’n convertia en el màxim accionista –l’emblemàtica naviliera s’havia constituït el 1916 a partir de la fusió de diferents empreses catalanes i valencianes. Per fer-li la competència, el 1924 Salas fundà la seva pròpia companyia marítima, La Naviera Mallorquina.

Mentrestant, la pugna que els dos magnats mantenien pel control del petroli patí un daltabaix el 1927. Amb la dictadura de Primo de Rivera, l’Estat s’assignà el monopoli del petroli amb la creació de l’empresa CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio del Petróleo, S.A.). Des del 1925 hi havia dues companyies estrangeres que es repartien els beneficis del mercat petrolier espanyol: la nord-americana Standard Oil i la britànica Shell. Aquestes no dubtaren a boicotejar la decisió estatal. Mentrestant, March aconseguia el negoci de l’exportació del cru rus amb l’empresa Nafta. Amb tot, durant la dictadura, acabà perdent la batalla per controlar la distribució del conegut ‘or negre’.

Amb el monopoli estatal del petroli Salas veié com les seves tres refineries de Palma, Barcelona i Sevilla eren expropiades. “Allò –diu Rotger– el va sumir en una profunda depressió. Es va sentir fracassat. Tanmateix, com a indemnització es convertí en el major accionista de CAMPSA i pogué tenir accés a l’administració de les seves fàbriques. També es feu càrrec de la d’en Verga a Portopí. Fou una manera que tingué el govern espanyol de castigar March per haver-li posat un litigi”. L’Estat també va compensar els expropiats adjudicant-los la distribució de la benzina. A Salas li tocà la zona de les Balears i tota la província de Sevilla.

Malalt de TOC

Davant la nova situació, les antigues companyies petrolíferes es reinventaren. Sa Petrolera del Molinar passà a fabricar sabó, colònies i olis per a motors. Llavors Salas s’animà a assumir nous reptes empresarials. El 1930, amb altres socis, creà la societat Industrias Agrícolas de Mallorca, amb seu al Pont d’Inca. Coneguda com Sa Garrovera, es dedicava al tractament del fruit del garrover. La nit del 17 de juliol de 1936, amb la situació d’incertesa que provocà l’esclat de la Guerra Civil, el potentat palmesà s’embarcà en el seu veler amb tota la família en direcció a Gènova (Itàlia). Al cap de nou mesos, en assegurar-se que no li passaria res, tornà a Mallorca.

Salas, igual que March, també ajudà econòmicament Franco. “S’hagué d’adaptar als nous temps –afirma la neta. Ell pertanyia a una dreta liberal que va desaparèixer durant el franquisme. Llavors ser empresari i d’esquerres alhora era impossible”. Tanmateix, aquella nova etapa durà poc. L’home del petroli morí d’una pulmonia el 1942, a 62 anys. March ho faria el 1962, a 82: “Representaven dos models d’empresari capitalista totalment diferents. El meu padrí es preocupava més pels seus treballadors. En canvi, en Verga no tingué en compte aquesta relació, ja que només volgué fer doblers”.

El reconeixement públic que tingué el banquer de Santa Margalida contrasta amb el silenci que planà sobre el seu rival: “Això va ser a causa del caràcter discret del meu padrí. A més, les seves relacions socials estaven condicionades per la seva malaltia. Tenia TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu). No podia tocar res, ni els doblers. Tampoc s’atrevia a encaixar la mà a ningú”. La nau insígnia de Salas, Sa Petrolera del Molinar, tancà les portes als anys seixanta. El 2009 seria restaurada gràcies a un acord entre l’Ajuntament de Palma i la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca. Llavors es convertí en un espai d’educació mediambiental, amb una biblioteca municipal des del 2018.