Maó, la veu degana de l’òpera

L’òpera va néixer a Itàlia al segle XVI en un intent de ressuscitar la tragèdia grega. Sempre ha estat considerat un dels gèneres musicals més difícils d’apreciar. Menorca, però, és un dels llocs de l’Estat on més afició té. Hi arribà al segle XVIII durant la dominació britànica i francesa. Ho explica l’investigador menorquí Gabriel Julià: “Al segle XVIII Maó era una ciutat internacional. Qualsevol armada atracava al nostre port, que, amb cinc quilòmetres de llargària, és un dels més grans i segurs de la Mediterrània. Aleshores no només ens visitaren anglesos i francesos, sinó també italians, turcs i, a partir del segle XIX, americans. Tota aquesta gent duia noves tendències culturals, una de les quals va ser l’òpera”.

“Eren els mateixos militars -continua Julià- qui muntaven els concerts. Venien aquí amb les seves famílies a passar temporades i s’havien d’entretenir. Amb el temps els menorquins també s’acabaren aficionant a l’òpera. A partir del segle XIX les companyies italianes que desembarcaven a l’illa només duien les seves estrelles i el director escènic perquè els músics d’orquestra i els cors ja eren illencs”. El 1808, en esclatar la Guerra del Francès, Menorca rebria un hoste de luxe, el català Ramon Carnicer, un dels compositors que més contribuí a la difusió de l’òpera a Espanya -també és conegut perquè és l’autor de l’himne nacional de Xile. Durant els sis anys que durà la guerra feu d’organista a Maó.

Maó, que era capital des de 1722 en detriment de Ciutadella, arribà a tenir fins a sis teatres. Un dels més importants estava situat a l’interior d’una torre de les antigues muralles. A partir de 1817 agafà un nou impuls de la mà del músic maonès Joan Bellot Taltavull, que s’havia format al conservatori de Nàpols. Atès l’èxit de públic que tingué, el 1920 fou esbucat i al seu lloc se’n construí un altre amb millors prestacions. Al cap de nou anys, tanmateix, hi fou necessària una nova ampliació. Aquesta vegada va anar a càrrec de Giovani Palagi, un empresari i cantant italià que havia arribat a l’illa uns anys abans. Com altres músics estrangers, s’acabà casant amb una menorquina.

Un oasi de cultura

Palagi ideà un teatre d’estil italià, amb el típic disseny de ferradura que oferia una millor acústica i permetia acollir escenografies més vistoses. Després de sis mesos d’obres, la reforma quedà enllestida el 15 de desembre de 1829, que és la data oficial de la inauguració. “En un primer moment -assegura l’investigador- es conegué com el Coliseu maonès; va ser posteriorment que es batià com a teatre Principal. Avui, tanmateix, la gent del carrer s’hi refereix com es teatro ”. La nova sala estava envoltada per setze arcs que aguantaven tres pisos de llotges, més el galliner. Tenia una capacitat per a prop de 900 espectadors. “Des d’aleshores -hi insisteix Julià- mai no tancaria les portes, de manera que el de Maó és el teatre d’òpera en actiu més antic d’Espanya”. Després vindrien l’Arriaga de Bilbao (1834), el Liceu de Barcelona (1837), el Real de Madrid (1850) i el Campoamor d’Oviedo (1892).

L’investigador assegura que la dominació britànica i francesa deixà un bon pòsit cultural a Menorca: “Jo sempre dic que, si el 1838 Frédéric Chopin i George Sand haguessin vingut a viure a Menorca, els haurien acollit com a reis i no a pedrades com els passà a Valldemossa. Llavors la societat mallorquina era totalment tancada. No els havia entrat ni un raig de cultura europea. Menorca, en canvi, era cosmopolita d’ençà de 1708, durant la primera ocupació britànica en plena Guerra de Successió” -després de set anys en mans dels francesos (1756-1763), l’illa seria retornada de manera definitiva a l’Espanya borbònica el 1802. “Nosaltres, per tant -continua Julià-, ja estàvem avesats a tractar amb personalitats de fora. A més, a final del segle XVIII, aquí ja no hi havia ningú, ni els pagesos, que anàs vestit amb la indumentària típica. Els homes anaven amb levites i fracs i les dones amb peces de la revolució francesa”.

El contacte directe de Menorca amb les idees de la Il·lustració fomentà la creació d’entitats com la Societat Maonesa de la Cultura (1778-1785), impulsada, entre d’altres, per l’erudit Joan Ramis i Ramis. “Eren anys -assegura l’estudiós- en què es respirava cultura per tot. Menorca era un oasi dins les Balears. No hi havia biblioteca de l’illa que no tingués llibres anglesos i francesos. A més, el català ressuscità a Menorca amb la Renaixença del segle XVIII, en temps de la dominació britànica”.

Amb tots aquests antecedents no és d’estranyar que la música també acabàs arrelant en la societat illenca. En un any, al Principal es podien arribar a representar fins a setanta funcions d’òpera, quasi sempre d’autors italians. El 1820 i 1824 La Cenerentola i La Gazza Ladra de Rossini foren estrenades a Maó, pràcticament a la vegada que ho feia a Barcelona. El mateix passà el 1831 amb La Straniera de Bellini. Al temple musical de la capital menorquina, però, s’organitzaven igualment espectacles diversos com concerts, obres de teatre i balls. Algunes companyies aprofitaven per actuar també en altres teatres de l’illa, com el de Ciutadella, inaugurat el 1876. “El de Maó, tanmateix -assegura l’investigador-, és l’únic teatre de l’illa que des de l’inici ha tingut una temporada ininterrompuda d’òpera”.

Illa melòmana

El 1859, trenta anys després de la inauguració oficial, el Principal de Maó se sotmeté a una nova reforma, de la qual data la seva actual façana neoclàssica. Al cap d’un any la reina Isabel II, de visita a Menorca, la pogué contemplar en persona. En honor seu, la sala on descansà seria coneguda com a Sala de la Reina. El 1890 al Principal li sorgiria competència. L’Orfeó Maonès crearia el seu propi teatre, que englobava disciplines diverses.

Després de la Guerra Civil, l’històric teatre de Palagi sumà una nova restauració per tal d’arreglar els desperfectes ocasionats per una bomba que, per sort, només afectà la part dels camerinos i escenaris, però no la sala. En aquells anys, amb tot, les grans temporades d’òpera ja havien passat a la història. Després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la situació econòmica menorquina havia empitjorat i el tancament de les fronteres dificultava el viatge d’artistes. En les dècades posteriors seria el cine el que marcaria la cartellera del Principal.

L’òpera tornà a tenir caràcter periòdic a partir de 1972, quan es crea una associació privada sense ànim de lucre anomenada Amics de s’Òpera de Maó. “Són amants de la música -afirma Julia-. Estan en contacte amb el Patronat de la Fundació Menorquina d’Òpera, que està integrat pel Govern balear, el Consell Insular de Menorca i l’Ajuntament de Maó i són els qui financen les òperes. Els Amics cada any s’encarreguen d’organitzar una òpera, a més d’altres concerts lírics. Intenten dur l’actualitat operística a Maó. Cercen els cantants i viatgen per Itàlia i França per agafar idees d’altres teatres. Així, s’ha aconseguit que fins i tot hi hagi aficionats francesos que es desplacin a posta a Maó per assistir a la temporada d’òpera del Principal”.

Julià es mostra orgullós de la forta cultura musical que té avui Menorca: “De les Balears, és l’illa on proporcionalment hi ha més melòmans. El públic menorquí sap estar en un concert. Es mira bé el programa i no interromp aplaudint abans d’hora. En la majoria de pobles de Menorca hi ha escoles de música i, en alguns casos, hi ha llista d’espera per accedir-hi. A més, tenim auditoris o sales multifuncionals amb molt bones condicions a Sant Lluís, Ferreries o es Mercadal. Sens dubte, va ser el Teatre de Maó qui va sembrar la llavor d’aquest amor per la música”.

El 2001, després de cinc anys d’obres, el Principal tornava a obrir les portes totalment renovat. Aleshores, a l’entrada, s’instal·là una escultura de bronze de Talia, la musa de la comèdia. La seva actual gerent, Àngela Vallès, insisteix en el paper que té l’edifici no només en la societat maonesa i que es pot apreciar en el llibre de Deseado Mercadal Teatro Principal de Mahón (1829-2001): “Tots els menorquins se’l senten seu, el valoren com una de les joies patrimonials i arquitectòniques més importants de l’illa. És el nostre motor cultural. Malgrat que el gruix d’espectadors prové de Maó i dels municipis més propers, en rebem també de tota l’illa sense distincions”. El teatre té una mitjana de noranta funcions anuals. Enguany, en l’any del 190è aniversari, ha fregat els 36.000 espectadors. Vallès assegura que tenen una relació molt estreta amb la resta de teatres de l’Estat: “En alguns casos compartim programació amb l’objectiu de minimitzar costos que la insularitat agreuja”.

L a melomania que deixà la dominació britànica i francesa encara està ben arrelada a Menorca. Així ho assegura l’investigador Gabriel Julià: “Aquí, durant molt de temps, et passejaves pels carrers i senties cantar els sabaters que treballaven a casa seva amb les portes ben obertes”. Amb aquesta tradició no és estrany que l’illa hagi donat grans cantants d’òpera. Avui el ciutadellenc Joan Pons és un dels que té més projecció internacional. Seguint les seves passes hi ha els maonesos Lluís Sintes i Ismael Pons, i Simó Orfila, d’Alaior.

Qui també hauria pogut fer una gran carrera musical és el prestigiós metge maonès Mateu Orfila (1787-1853). A París, on s’instal·là, seria considerat el fundador de la toxicologia moderna. “Tenia -recorda Julià- una veu preciosa. Hauria pogut ser el millor baríton d’Europa. Els parisencs el volgueren contractar, però ell s’hi resistí. En canvi, un germà seu sí que es dedicà a la música”.

Al principi del segle XX una altra veu prodigiosa va ser el ciudadellenc Mateu Barceló Ferrer (1879-1960). “Es feu dir Uetam -assegura l’investigador- per aprofitar l’èxit que havia tingut el seu col·lega mallorquí Francesc Mateu Nicolau”. El nom artístic d’aquest palmesà (1847-1913) era un anagrama de Mateu. El fet de néixer a la Rambla, a prop del teatre Principal, inaugurat el 1667, feu que de petit entràs en contacte amb el món de l’òpera i de la sarsuela. Aquella afició el convertiria en el baix cantant més important de la seva època. No només triomfà al Real de Madrid i al Liceu de Barcelona, sinó també a teatres d’Itàlia i de Rússia. Les seves reticències a viatjar en vaixell feu que rebutjàs ofertes per actuar a Londres, Buenos Aires i Nova York.

Al Mateu menorquí li donà bona sort adoptar el sobrenom del Uetam mallorquí. La seva primera presentació en públic va tenir lloc a l’Ateneu de Maó el 1907. Aviat es traslladà a Barcelona per continuar els seus estudis. El 1911 ja fou convidat al Real de Madrid, on cantà Madame Buttefly de Puccini. Des l’aleshores no aturà de rebre elogis. Tingué l’oportunitat de cantar al costat d’un altre baríton illenc de renom, el maonès Esteve Llopis.

Menorca igualment donaria veus femenines destacables. La maonesa Maria Mercadal (1874-1969), una entusiasta divulgadora de la música, interpretà al Principal òperes i sarsueles que gaudiren d’un gran ressò. De Maó també era Pilar Alonso (1897-1980), que es convertiria en la figura més emblemàtica del cuplet català. La seva carrera artística fou fulgurant, però curta. Es va retirar l’any 1925 per casar-se.