Queco Novell: "Marchena estava al lloro de tots els gags de 'Polònia' i em volia conèixer"

BarcelonaDesenganyat del periodisme, es va fer humorista i porta ja dues dècades filtrant l'actualitat a través de les ulleres de la sàtira i la paròdia. Parlem amb Queco Novell del Polònia, de l'Està Passant, de màscares, de la relació amb els seus imitats i de la seva germana Rosa, entre molts altres temes, en una conversa reposada i personal.

Tens ja tres presidents de la Generalitat a la carpeta d'imitacions: Maragall, Puigdemont i, ara, Illa. Podem sumar-hi també Zapatero i Rajoy. Tens fusta de president?

— Oh, i vaig fer uns anys de rei, també. I de Laporta i Rosell, uns altres presidents. Ha vingut tot donat, esclar. A l’Illa el feia com a ministre de Sanitat i després ha passat el que ha passat. Però potser sí que hi ha una conjunció astral que em porta a aquests personatges. Deu haver-hi alguna cosa, sí. Però jo no tinc aspiracions polítiques i em sento satisfet: sento que ja he tastat el poder.

Recordes com vas construir l’Illa? És algú poc histriònic i més aviat avorrit, així que no deu ser fàcil de caricaturitzar.

— No he buscat fer una imitació perfecta ni acadèmica, sinó que he anat a crear un personatge. Que s'hi assemblés una mica en la manera de parlar, però, sobretot, que fes gràcia. Entre els actors del Polònia hi ha hagut aquests dinou anys una batalla amistosa entre els partidaris de la imitació perfecta i els altres. Jo soc del bàndol de la imperfecció: el que ha de fer un personatge és gràcia.

T’ha comentat mai la seva imitació?

— Ens hem trobat de casualitat, ens hem saludat, hem actuat junts en un cameo el dia que va venir... però no l'ha comentat. Ha estat molt respectuós.

Dels que sí que han opinat, ¿recordes algú a qui li fes molta gràcia o, al contrari, que no n'hi fes gens?

— Xavier Trias va manifestar expressament i sense manies que li feia gràcia, però la majoria no et diuen res. I, aleshores, sempre hi ha algun cas concret que et fan saber que no els fa ni puta gràcia.

Com ara?

— Com l’Oriol Pujol. Jo ja sabia que no li feia gràcia perquè m’ho havia dit, però al mateix temps anava rebent missatges de gent de Convergència a qui els feia molta gràcia. I jo pensava: si a aquests els fa gràcia, vas bé.

—

T'afecten aquestes opinions?

— No m'afecten, però tampoc busco la proximitat amb el personatge. Si el conec, me'l trobo i ens saludem, perfecte. Però no he forçat mai anar-hi a dinar, o conèixer ningú.

M’han dit que et vas trobar amb Marchena, a qui també imitaves.

— No, a Marchena no el vaig trobar. Era ell qui em volia trobar a mi.

La qual cosa, glups, és bastant més inquietant.

— Fa por, sí, sí. Durant el judici, un advocat de la defensa que jo no coneixia es va posar en contacte amb mi per dir-me que Marchena estava al lloro de tots els gags de Polònia i em volia conèixer, perquè es pixava de riure. Però es veu que la seva dona no i que el renyava quan l’enxampava rient, segons explicava ell mateix. Jo li vaig contestar a l’advocat que no estava aleshores per conèixer-lo però que, aprofitant l’oferiment, sí que m'agradaria anar un dia al judici i veure'l de prop, per veure com treballava. En va resultar una crònica de l’ARA.

I què tal, veure’l en directe?

— Allà me’n vaig alegrar d'haver decidit que no volia contactar amb ell perquè m'hauria explotat en el cap, directament. Imagina l’escena: “Hola, què tal? Me gusta mucho lo que hacéis”. I jo: “Pues a mí lo suyo, no”. Hi havia massa contradicció.

Parlant de contradiccions, ¿és més fàcil interpretar personatges que et cauen simpàtics o antipàtics?

— És més fàcil quan no et cauen massa bé. Millor no tenir-hi simpatia perquè hi haurà un dia que potser et sap greu fer-li dir segons què.

Fonts ben informades m’asseguren que no ets precisament fan del nom de Polònia per al programa.

— Ha, ha! Hi ha una llegenda urbana... bastant certa. D'acord: és poc llegenda. A l’hora de votar el nom entre les sis o set persones que estàvem a l’equip fundacional, l'únic vot en contra de Polònia era jo. Ara el tinc molt interioritzat: es sinònim de dijous, no? Dijous, Polònia.

T'agrada que sigui una institució?

— M'agrada que portem 19 anys en antena. Ho trobo un puto miracle, perquè en el món audiovisual no és gaire freqüent, això. Alguna cosa devem haver fet bé. I seguim sent líders, tret d’algun dia quan juga el Barça. Hem notat l’arribada de Broncano, però tampoc tant. Per tant, no sé si és una institució, però sí que és per a mi un orgull.

Fer humor ara és més fàcil o més difícil que quan vau començar?

— Definitivament, més difícil. Noto que avui trepitges més ulls de poll quan fas una broma. Si fas un gag i apareix l'associació de puntaires del Baix Camp, que no sé si existeix, segurament tindrem una queixa de l'associació perquè no els ha fet gràcia. Tothom té la pell més fina, menys els polítics. Curiosament, ara la tenen més dura i aguanten, aguanten i aguanten.

Tu et despentinaries més, doncs?

— Jo entenc que el Polònia s'està fent des d'una televisió pública i per tant, no és que hagis d’anar amb el fre posat, però cal recordar que no estàs fent-ho a YouTube. Però sí, crec que l'humor s'hauria de desmelenar més, perquè l'antihumor s'està desmelenant molt. S'està tornant boig d'emoció i de plaer, així que la resta trobo que hauríem de contraatacar d'alguna forma.

El Polònia pot tenir línia editorial si es fa en una televisió pública?

— La línia editorial que hem seguit des de fa dinou anys és que tothom hi surti proporcionalment. I quan vull dir que tothom hi surti proporcionalment no parlo de quota de pantalla, sinó que el repartiment d'hòsties sigui equitatiu. Dit això, evidentment, qui mana en rep més.

Dinou anys en antena, i cap amenaça aparent en l’horitzó. Tu que el vas fundar, ¿no has considerat mai deixar-lo?

— He tingut més d’una crisi de pensar que hauria de deixar el Polònia. El que passa que les condicions per fer el salt no s’han donat. Per deixar-lo, has de tenir alguna altra cosa per treballar i això no es va donar, així que he seguit. M'ha passat un parell o tres de vegades, així en pla gros. I ja sé que, quan arribi el bon temps, tindré una altra crisi. Estaré cansat quan acabi el curs i tindré una altra crisi de voler deixar el Polònia.

Fem-ho al revés. ¿Quin projecte t'hauria agradat tenir a l'abast perquè plegar hagués estat una temptació massa forta?

— Doncs no ho sé! És més aviat el neguit de la repetició. De dir: hòstia, fa dinou anys que estic fent això. Fa tants anys que, per a mi, els dimecres i dijous tinc ja interioritzat que he d'estar gravant el Polònia. De fet, quan penso en les raons per no deixar-lo intueixo que és perquè em resulta una mica addictiu. Igual que no saps com deixar de fumar no saps com deixar el Polònia. No ho sé, l'any que ve farà vint anys del programa. Chi lo sa?

Parlaves d’haver de tenir una altra feina. El president de la Generalitat cobra 136.000 euros. ¿Podria ser que el seu imitador, entre una cosa i l’altra, s’emporti més diners?

— No ho sé, no ho sé! (Riu). Hauria de fer números.

Ho dic perquè t’ha anat molt bé, professionalment. Deus tenir coixí.

— No em queixo de com em guanyo la vida: ni com me la guanyo ni la manera com ho faig, divertint-me. Fa més de vint d'anys que vaig deixar el periodisme i, hòstia, no puc esgrimir ni un gram de queixa. El sou, no ho sé, però segur que m'ho he passat millor que qualsevol president de la Generalitat.

Enyores el periodisme?

— No! El dia a dia periodístic actual el trobo horrorós. Si ho vaig deixar, entre d’altres coses, era perquè sentia que m’havia convertit en un peu de micro. És a dir, que anava a les seus dels partits polítics o al Parlament de Catalunya o a la Generalitat per aguantar el micro i per aguantar també el rotllo. Després, anava a la tele i en treia un tall, que era el tall que ells havien volgut col·locar. Ara encara hi tornaria menys, perquè tot està molt condicionat als tuits que fan els polítics. Ja no fan declaracions: fan tuits. O declaracions sense preguntes. El que sí que m'agrada és poder treure el nas a un diari fent una crònica, una peça llarga... això sí.

El Polònia podria ser vist com un exercici del periodisme a través d’altres vies com l’humor?

— Home, el fet que en la gestació del Polònia hi hagués tres periodistes de política que ho havien deixat feia poc, segur que s’havia de notar. Hi ha molta gent que em diu allò de “jo només segueixo l'actualitat amb el Polònia!” I jo sempre els responc: “Bé, millor que contrastis!” Però és cert que estem fent des de fa dinou anys periodisme satíric. Catalunya, com saps, en té una tradició llarguíssima i amb exemples boníssims. No som més que hereus d'allò, però en lloc d'escriure en una gaseta, ho fem per la televisió i les xarxes.

He recuperat una entrevista teva del 2016, quan Polònia complia 10 anys. Deies que havíeu tingut sort perquè havia coincidit amb els deu anys més intensos de la política a Catalunya.

— Ostres! I resulta que tot estava per arribar... Aquell any vam fer una festa a la fàbrica Damm per l’aniversari i van venir tots els polítics. I tenim una foto que és històrica, on hi som nosaltres i l’Albiol, Puigdemont, Arrimadas, Iceta, Gerardo Pisarello, Xavier Domènech... Esclar, avui aquella foto és irrepetible. Per això el 2016 vaig dir allò, sense saber que els anys que venien havien de ser els més bèsties políticament, i també els més bons per al Polònia. I, alhora, els més difícils.

La sensació és, però, que els pròxims deu anys ja no s’apujarà encara més l’aposta.

— Després que m'hagis tirat aquest titular, no m'atreveixo a tornar-ho a dir, perquè potser els que venen són encara molt pitjors!

També he rescatat una altra entrevista, que en aquest cas li feies tu a Artur Mas, en campanya electoral. Li preguntaves si havia entrat mai en un sex-shop i si s’havia fumat algun porro. Doncs bé, el precedent em legitima a traslladar-te a tu aquesta pregunta però, per animar-ho una mica, ho cenyirem a l’últim any. Així no pots fer com Mas, que s’escudava en els temps remots de la joventut per dir que sí.

— L'últim any ho he fet, sí.

Totes dues coses?

— No, només la del porro. El sex-shop... encara n’hi ha? És que sempre m’han fet com angúnia, així vistos des de fora.

Parlem de l'Està Passant, on vas a cara descoberta. No sé si et sents més còmode rere les màscares de les imitacions.

— Ui, l'Està Passant m'encanta fer-lo, precisament perquè treballo a cara descoberta. I, a sobre, m'he enfilat a un vaixell que ja portava set anys navegant i que té uns fonaments molt ben parits: un xollo de la vida. No és estrenar un programa i a veure com va.

I quina creus que seria la teva aportació específica?

— Uau, és difícil, això. Hi ha una cosa clara, que és la veterania. Sóc el més vell de l’equip.

Creus que l'humor manté la joventut?

— L'oferta a l'Està Passant em va coincidir amb els meus 60 anys i vaig pensar que era un tipus molt afortunat. És que ric molt, allà. M'ho passo molt bé i no hi ha ni un riure meu que sigui forçat. Fins i tot ric de coses que ja he llegit o sentit als assajos. I, quan em passa això, de nou em sento agraït que als seixanta anys pugui tenir un parell de dies a la setmana per anar a jugar al pati amb uns companys que m'agraden molt, perquè són molt divertits.

A finals d’any fas els 62. Penses en la jubilació?

— No, no. No vull ni pensar-hi. És un tema que em fa terror.

Per què?

— Perquè no vull pensar en deixar de treballar. No vull pensar-hi.

En deixar de treballar o en fer-te gran?

— Bé, una cosa porta a l'altra.

En un dels teus articles a l’ARA et declaraves hipocondríac. M’agradaria saber com estàs, com et trobes.

— Em sento bé, em sento bé. Tampoc sóc hipocondríac extrem. Vaig pel carrer i tot, eh? No és que em tapi amb màscares i tal, però sí que soc una persona que a la mínima que tinc un dolor ja penso el pitjor. Als hipocondríacs ens fa mal una ungla i ja estem visualitzant el recordatori que es repartirà a la gent. Suposo que em fa patir la meva salut i la dels meus. És un tema que no em dona gaire bon rotllo.

I et cuides, per tant?

— Segur que si vaig al metge em dirà que no, però tampoc malvisc. No em cuido del tot, fumo algun cigarro encara... però déu-n'hi-do: no faig massa coses lletges, em sembla.

Quins són els teus punts de fuga, doncs, quan vols oxigenar la ment?

— Sortir i tirar cap on sigui. Cap al nord, cap a l’interior i no tenir contacte amb res més que no sigui el camp, les muntanyes, els arbres o les vaques.

No ets massa social, pot ser?

— Els meus amics em diuen que no ho soc i deu ser veritat. És veritat que em fa una mica de mandra socialitzar i la gent. Tinc amics, i ens veiem, però estic molt a gust en la soledat de la natura, per exemple. Em dona molta gratificació i pau.

T’has convertit en actor còmic, però fa tres anys vas assumir un Shakespeare dramàtic. ¿Era un bolet o tens ganes d’aprofundir en aquest camí?

— Va ser un bolet perquè era la substitució d'un actor i la vaig fer durant un mes. Però sí que voldria insistir en aquesta línia. M’agrada molt el teatre, així que soc feliç d’haver-hi posat un peu.

Aquest mes farà deu anys de la mort de la teva germana, l’actriu Rosa Novell. La portes encara cada dia amb tu?

— Fa poc em van fer notar aquest aniversari imminent i em vaig morir de l’ensurt que hagin passat deu anys. No n’era conscient. Sí que la tinc present, tant a la vida diària com a la professional. Em passa molt de ser al teatre i dir, hòstia, aquesta l’hauria fet de puta mare. O bé: això no ho hauria fet mai. I també veure cosetes d’ella en algunes interpretacions. No perquè l’estiguin copiant, sinó que tot d’una sento que l’acabo de veure en un petit fragment.

I és bonic o dolorós, quan passa?

— És bonic. No em fa mal, no crea dolor. És fantàstic.