Per què la "mare de la bomba atòmica" no va rebre mai el Nobel

A Oppenheimer, la pel·lícula d’èxit sobre la fabricació de la bomba atòmica, hi ha una escena memorable en què Luis Álvarez, físic de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, llegeix el diari mentre li tallen els cabells. Tot d’un plegat, Álvarez s’aixeca de la butaca d’un salt i corre carrer avall com un esperitat empaitant un col·lega seu, el físic teòric J. Robert Oppenheimer. “Oppie! Oppie! —crida—. Ho han aconseguit! Hahn i Strassmann, a Alemanya. Han escindit el nucli de l’urani! Han escindit l’àtom!”.

Álvarez fa referència a dos químics alemanys, Otto Hahn i Fritz Strassmann, que, sense saber-ho, el 1939 van publicar una demostració de la fissió nuclear, l’escissió d’un àtom en elements més lleugers. Aquell descobriment va ser clau per al Projecte Manhattan, la iniciativa secreta dels Estats Units per desenvolupar les primeres armes nuclears, encapçalada per Oppenheimer.

El que passa, però, és que, per a disgust d’alguns científics, l’escena no s’ajusta del tot a la realitat. A la representació hi falta una protagonista: Lise Meitner, una física que va col·laborar estretament amb Hahn i va desenvolupar la teoria de la fissió nuclear. Meitner era una gegant de la física pel seu propi dret, contemporània de premis Nobel com Albert Einstein, Niels Bohr i Max Planck. Després del llançament de la segona bomba atòmica a Nagasaki, la premsa nord-americana la va batejar com la "mare de la bomba atòmica”, una vinculació a la qual ella es va oposar amb vehemència.

Un menysteniment global

El premi Nobel a la fissió nuclear es va concedir únicament a Hahn. Al seu discurs d’acceptació del guardó, es va referir a Meitner amb un terme alemany que significa assistent o empleada, segons Marissa Moss, autora d’un llibre publicat recentment sobre Meitner: “En el millor dels casos, companya de feina”, assegura.

El 2022, Moss va pentinar l’arxiu de Meitner a la Universitat de Cambridge. Des de llavors, ha traduït a l’anglès centenars de cartes entre Meitner i Hahn escrites en alemany de les quals afirma que ofereixen una perspectiva més matisada de la fi de la relació entre tots dos. D’altra banda, el seu enfocament també posa en entredit la percepció generalitzada que Meitner va acceptar sense ressentiment el resultat del premi Nobel.

El menysteniment anava més enllà d’una qüestió de gènere, sosté Moss. “És fàcil dir que no l’hi van concedir per ser dona”, comenta. “Es creu que una dona no farà enrenou per aquestes coses”. Moss és del parer que els orígens de Meitner també hi van tenir a veure: “En aquest cas, perquè era jueva”.

La setmana dels premis Nobel és un moment en què la comunitat científica celebra els seus grans assoliments, però també esdevé, cada cop més, un període en què es revisen omissions i injustícies. Doncs bé, Lisa Meitner és una de les moltes científiques que no van rebre el reconeixement que li pertocava per la seva feina, com tampoc no ho va fer Rosalind Franklin –potser el cas més notori–, la química que va contribuir al descobriment de l’estructura en forma de doble hèlix de l’ADN el 1953.

Una pionera radioactiva

Meitner va trencar sostres de vidre des del primer moment. Nascuda el 1878 a Viena, va començar a estudiar física pel seu compte, atès que a Àustria no es va permetre que les dones es matriculessin a la universitat fins al 1897. El 1901 es va inscriure a un doctorat a la Universitat de Viena. Es va doctorar en física cinc anys després, i va esdevenir tot just la segona dona de la seva universitat a aconseguir-ho.

Meitner va passar la resta de la seva carrera treballant entre els grans. Es va traslladar a la Universitat de Berlín i va començar a assistir com a oient a classes impartides per Max Planck, guardonat amb el Nobel de física el 1918, que generalment no permetia que les dones assistissin a les seves classes magistrals.

A Berlín, Meitner també va conèixer Otto Hahn, un químic que tenia si fa no fa la seva edat i una actitud més progressista envers el fet de treballar amb dones. A més, Hahn tenia molt d’interès a col·laborar amb Meitner: els físics tendien a entendre millor la radioactivitat, l’energia que emetien els nuclis d’àtoms inestables, que no pas els químics. Com a dona, però, Meitner tenia vedat l’accés al laboratori de Hahn, situat al pis superior, motiu pel qual treballava, sense remuneració, al soterrani. Quan havia d’anar al lavabo, explica Moss, Meitner havia de travessar corrents el carrer.

El 1912, Meitner i Hahn es van traslladar a l’Institut de Química Kaiser Guillem. Plegats, van descobrir un nou element anomenat protoactini. Quan, amb motiu de la Primera Guerra Mundial, es va cridar a files els homes de l’institut, van concedir a Meitner un laboratori de física propi i el títol de catedràtica, un càrrec que li conferia reconeixement i la independència per dur a terme la seva pròpia recerca.

"M’estimo la física"

Tanmateix, fora del món de la ciència, s’estrenyia el setge. L’antisemitisme estava en auge i el 1933 Adolf Hitler va ser nomenat canceller d’Alemanya. Molts científics jueus van marxar del país, però Meitner s’hi va quedar, escassament protegida per la seva ciutadania austríaca i desitjosa d’aferrar-se a la insòlita oportunitat de dedicar-se a la recerca científica com a dona. “M’estimo la física de tot cor”, va escriure en una carta a una amistat. “Gairebé no em puc ni imaginar que no formés part de la meva vida”. El 1938, Alemanya va envair Àustria, de manera que Meitner va passar a ser súbdita del règim nazi a tots els efectes i va optar per fugir. El premi Nobel de física Niels Bohr la va ajudar a abandonar el país en tren.

Finalment, Meitner va arribar a Suècia, destrossada per haver hagut de deixar enrere l’obra de tota una vida i preocupada per la seguretat de la seva família. Va continuar col·laborant amb Hahn per correu. Ell feia experiments i ella interpretava resultats que ell no entenia. Un resultat els va deixar a tots dos bocabadats: quan Hahn bombardejava els àtoms d’urani amb neutrons, se suposava que s’hauria d’absorbir un neutró i d’alliberar un electró, de manera que en sortís un element més pesat. Hahn, en canvi, es trobava amb bari, un element molt més lleuger. Estaven desconcertats.

Aquest resultat escapava als coneixements de Hahn com a químic. “Potser tu hi podràs trobar alguna mena d’explicació fantàstica”, va escriure en una carta a Meitner –traduïda per Ruth Lewin Sime, una química del Sacramento City College que el 1996 va publicar una biografia de Meitner–. “Si hi hagués res que poguessis plantejar i que poguessis publicar, en certa manera, continuaria sent obra de tots tres!”

Otto Hahn i el seu col·lega Fritz Strassmann van enviar els resultats per a la seva publicació el mes de desembre del 1938. No hi van incloure el nom de Meitner com a autora ni cap menció a la seva contribució al treball.

El naixement d’una teoria

A Suècia, Meitner reflexionava sobre els resultats amb Frisch, el seu nebot físic. Un dia que nevava, van sortir a passejar i es van aturar per asseure’s al tronc d’un arbre i esbossar uns càlculs en trossos de paper. Es van adonar que l’urani era extremadament inestable i susceptible de fracturar-se en topar amb un neutró, posem per cas. Els fragments sortirien disparats violentament. Si un dels fragments era bari, va dir Meitner rumiant, l’altre havia de ser un altre element lleuger anomenat criptó. Va calcular l’energia que generaria l’esclat amb la famosa equació d’Einstein.

Hahn i Strassmann havien escindit l’àtom. “Hem llegit i reflexionat sobre el vostre article amb molt de deteniment”, va escriure Meitner a Hahn el gener del 1939. “Potser és energèticament possible que un nucli tan pesat es fracturi”. En una carta posterior, va expressar la decepció que li provocava estar absent: “Tot i ser aquí amb les mans ben buides, m’alegro d’aquests magnífics descobriments, malgrat tot”.

Meitner i Frisch van publicar la seva interpretació teòrica dels resultats de Hahn i Strassmann a l’edició de febrer del 1939 de la revista Nature. Frisch i Meitner van dissenyar experiments per posar a prova la seva hipòtesi. Les setmanes següents, van publicar dos articles més amb els resultats, que van esdevenir la primera confirmació física del que Frisch va denominar “fissió nuclear”.

El naixement d'una bomba

Aquell mateix any, Alemanya envaïa Polònia. Esclatava la Segona Guerra Mundial i començava la cursa per fabricar la bomba atòmica. Va córrer la veu sobre la fissió nuclear. Tot i que un sol àtom fracturat no generava prou energia per usar-lo potencialment en una arma, hi havia qui especulava que una reacció en cadena podria fer el fet. Bombardejar l’urani amb neutrons no només generava elements més lleugers, sinó també més neutrons. Si aquells neutrons impactaven contra més urani, la reacció podria sostenir-se per si sola.

El govern dels Estats Units va posar en marxa el Projecte Manhattan amb l'objectiu de desenvolupar armament nuclear. Molts dels companys de professió de Meitner, entre ells Frisch i Bohr, hi van participar. Einstein no, tot i que va escriure una carta al president Franklin D. Roosevelt instant-lo a abastir-se d’urani i finançar experiments sobre les reaccions en cadena.

Meitner, tot i que l’hi van convidar, va negar-se a participar-hi. “No tindré res a veure amb cap bomba!”, van ser les seves cèlebres paraules. El 1945, després del llançament de dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki que va conduir a la fi de la guerra, alguns articles als diaris afirmaven que Meitner havia aconseguit treure la recepta de la bomba clandestinament de l’Alemanya nazi amagant-se-la a la bossa de mà. Ella ho va negar. “Als Estats Units sabeu moltíssimes més coses que jo sobre la bomba atòmica”, va declarar al New York Times el 1946.

El 1945, Hahn va ser candidat al Nobel de química de 1944, amb un any de retard, pel descobriment de la fissió nuclear. Aquell any, Meitner i Frisch també eren candidats al Nobel de física. Però només el va guanyar Hahn.

Una ‘tradició ferma’

Els detalls sobre les deliberacions dels premis Nobel són confidencials durant els 50 anys posteriors a l’atorgament del guardó. El 1997, després que es permetés l’accés als documents relacionats amb la concessió del premi a Hahn, un equip d’historiadors de la ciència va publicar una anàlisi de les deliberacions a Physics Today. “Res d’això no va provocar ressentiment en Meitner”, van escriure. “Es va queixar molt poc i va perdonar molt”.

Hafner surt al pas d’aquesta postura. “Què vols que digui: «Ep, que estic ressentida»?" –comenta–. Quina imatge donaria?”. Moss creu que ressentida és la paraula equivocada. “Estava molt, però molt dolguda”, diu Meitner, tant per la manca de reconeixement com per la lleialtat passiva que, als seus ulls, Hahn guardava a Alemanya.

Meitner va tornar a ser candidata al Nobel de física el 1946 –amb un total de cinc candidatures–. Segons els autors de l’article de Physics Today, el Comitè del Nobel va argumentar que la concessió del premi a descobriments experimentals i no teòrics era una “tradició ferma”.

Això no obstant, Demetrios Matsakis, físic jubilat de l’Observatori Naval dels Estats Units, assegura que és impossible separar “la interrelació entre els físics experimentals i els teòrics. Es necessiten els uns als altres”. Matsakis es va assabentar de la història de Meitner el 2018 i el va inspirar a impulsar una petició per rebatejar un altre procés radioactiu en reconeixement de la contribució de Meitner al seu descobriment. Hahn era mereixedor del premi, però també Meitner, afirma Matsakis. “Hauria d’haver guanyat el premi Nobel. D’això, no n’hi ha cap dubte”.