Mares adolescents: “Volem la família que no hem tingut”

Palma“Pot semblar un doi, o que no m’entenguin, però quan vaig quedar embarassada vaig sentir que podria tenir quelcom que era meu. De petita, vaig haver de deixar la meva família, perquè no em convenia. En canvi, aquest bebè sí que el podia agafar i dir que és meu”. Manuela Carbonell, que ara té 24 anys, recorda el pensament que va prevaler en el moment de saber que esperava una criatura. Ella tenia 17 anys i el pare –que era la seva parella–, 21. Encara que va ser conscient del que feia, la perspectiva dels set anys que han passat li permet reconèixer que tenir Emily, la seva filla, no va ser una decisió totalment objectiva. La jove, igual que la resta de menors del sistema de protecció, estava influïda per la seva experiència de maltractament familiar. “Tens aquesta fantasia de pensar que la família que et va tocar no va ser perfecta i que, ara, la que tu tindràs sí que ho serà”, admet.

Manuela Carbonell va quedar sota la tutela de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) a 14 anys i assegura que l’adolescència al centre va ser “molt fàcil” i que el cop de realitat va arribar en quedar embarassada. “Em vaig espantar bastant, va marcar un abans i un després. La teva infantesa acaba de cop i comences a ser una adulta a 17 anys”, manté. “Des del primer moment, saps que tindràs el seu suport, decideixis el que decideixis, però t’adverteixen de com pot canviar la vida en ambdós casos”, afegeix Carbonell. El protocol de l’IMAS en aquest sentit és precisament aquest: intentar no influir en la decisió i informar sobre les alternatives que hi ha en cas de voler anar endavant amb la gestació.

A més, la seva nova situació d’embarassada va fer que Carbonell canviàs de centre, tot i que gestionat per la mateixa entitat, Amaranta. Aleshores, va passar del programa Jorbalan –d’acolliment residencial per a adolescents– a Caliu –un servei específic per a menors embarassades o amb fills a càrrec. Caliu és l’únic centre per a mares adolescents que hi ha a les Balears, i està ubicat a Palma. La seva directora, Susana Pulido, explica que disposen de tres places, cada una per a una mare amb un menor a càrrec. Aquesta és l’ocupació mitjana que solen tenir cada any, i la que tenen actualment. En casos d’emergència, però, es poden ampliar fins a quatre o cinc. Des del 2003 –any en què es va obrir Caliu– han vist passar nines de fins a 13 anys, de diferents procedències i nacionalitats: espanyoles, europees, d’ètnia gitana, llatinoamericanes o subsaharianes. Fins i tot, n’han tingut que havien arribat a Mallorca en pastera, també embarassades.

Cap descuit

Una part de l’equip educatiu de Caliu ha rebut un matí d’aquesta setmana l’ARA Balears al pis on viuen tres d’aquestes mares adolescents, quan elles eren a classe i els bebès, a l’escoleta. Entre la directora, Susana Pulido; la coordinadora, Aina Andújar; l’educadora social, Àngela Còrdoba, i l’auxiliar, Maria José Bolivar, esbossen la realitat amb què es troben allà. Sobre les causes que duen les menors a tenir fills de tan joves, Pulido afirma contundent que no ha vist cap cas que hagi estat un descuit. L’auxiliar, per la seva banda, reprodueix el que solen creure les menors: “La meva parella em cuidarà, i formaré la família que no he tingut”. En la mateixa línia, l’educadora social explica que aquestes al·lotes “no han tingut afecte o atenció, i potser ho cerquen per aquesta banda”, pensant que “no hi haurà cap problema i que les estimaran tota la vida”. 

Sigui com sigui, arriben a Caliu “molt danyades”, i amb una “motxilla” carregada de vivències que les han fet desconfiar de qualsevol ajuda que els puguin oferir. “Mai no han tingut ningú –no com a mares, sinó com a nines– que els hagi ajudat. Ens costa establir vincles amb elles perquè no saben què és tenir algú que els cuidi”, declara Ángela Cordoba. Això, sumat a la “por que tenen que els llevin el bebè”, fa que en un principi siguin més receloses. Però amb la intervenció psicològica i, sobretot, les cures que reben allà –el personal s’encarrega de fer els menjars, cuidar els bebès i fer neta la major part de la casa– comencen a amollar-se.

Però, com afronten un rol que no els toca encara a la seva edat? “La maternitat se’ls ajunta amb l’adolescència, i ambdues etapes són molt fortes per a qualsevol dona”, adverteixen les treballadores de Caliu, que tenen clar que la clau és “acompanyar-les, com si fossin filles”. L’educadora social assenyala, precisament, que la seva funció és “guiar-les, perquè elles triïn la seva manera de ser mares, tant si volen dormir amb els bebès, com si volen donar pit o no”. Es tracta d’un procés gradual, amb alts i baixos, que pot arribar a sobrepassar les menors. En els casos més extrems, apunta Pulido, han viscut separacions de mares adolescents dels seus bebès, perquè no s’han vist capaces d’encarar la maternitat. “Hem tingut al·lotes que ens han dit que no podien més i hem demanat una guàrdia i custòdia del fill. I, per una altra banda, també hem hagut de fer informes quan hem vist que la mare no podia i, després de molts intents amb ella, hem avisat Protecció de Menors. Ara bé, la retirada mai no es fa des del centre”, argumenta.

Mare abans que nina 

En qualsevol cas, la prioritat per a l’equip educatiu és –en la mesura del que és possible– que estudiïn tant com vulguin per tenir un projecte de vida i que, al cap i a la fi, siguin unes al·lotes de la seva edat. Precisament això, per a Manuela Carbonell, va ser una lluita. “Puc continuar sent jove, però tenc una nina. I sempre prevaldrà ser mare per davant de ser una al·lota que vol anar de festa, encara que intentis compaginar-ho. No dic que sigui impossible, però és més complicat”, assegura.

Pel que fa a la relació amb els progenitors, la majoria d’aquestes joves que passen per Caliu mantenen cert contacte amb la família, tot i que sota la supervisió i el consell de les treballadores. En el cas de Carbonell amb la seva mare, també va ser així, encara que mai no han arribat a tenir un vincle del tot sa. Tanmateix, un any després de néixer la seva filla, la família va partir a viure a la Península. Actualment, la jove viu i està a punt de casar-se amb la seva parella, un al·lot que va conèixer després de deixar el pare de la nina –amb qui té la custòdia compartida– i conserva la mateixa feina estable que va aconseguir fa set anys a un hotel de Mallorca. 

Quan li demanen com és ella com a mare es mostra autocrítica i revela unes ganes de millorar constants. “De vegades, he de ser un poc més mamà i menys amiga”, admet, i en això té el suport de la seva parella. “Ma mare sempre ha estat tota sola, i no he tingut cap figura paterna. En canvi, els pares del meu al·lot han estat junts sempre. Ell ha tingut un altre tipus de criança i moltes coses que duu a casa jo no les veia”, subratlla. Ara és ella qui aplica les eines que va aprendre al centre, on la van “ajudar no de la manera que volia, però sí de la manera que necessitava”. Encara té els treballadors molt presents –que van ser allà “durant una etapa molt important”–, tant que fins i tot estan convidats a les noces. Per a ella, continuen sent “una segona família”.