Margalida Comas, la ignorada científica menorquina

PalmaAmb motiu del Dia internacional de la dona i la nina a la ciència (11 de febrer) cal insistir a reivindicar la figura de la menorquina Margalida Comas Camps, una de les científiques espanyoles més importants del primer terç del segle XX. Aquesta setmana la Universitat de les Illes Balears (UIB) ha inaugurat un edifici amb el seu nom. Fa uns anys Alaior, el seu poble natal, ja li dedicà un carrer, però no va ser fins al 2018 que fou nomenada filla il·lustre de Menorca. El periodista alaiorenc Miquel Àngel Limón lamenta que el seu reconeixement institucional hagi arribat tan tard: “Fou víctima d’un doble exili: el que li suposà la seva condició de dona i el que experimentà físicament a Anglaterra arran l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936”.

Nascuda el 1892, Comas era filla d’una maonesa i d’un mallorquí, un mestre d’Esporles destinat a Alaior. Seria la major de sis germans. Joan, el darrer, també destacaria a l’exili, en el seu cas a Mèxic, on desenvolupà una important carrera com a antropòleg. Aquella nombrosa prole cresqué ben desperta gràcies a un pare, Gabriel Comas Ribas, que estava molt vinculat als nous postulats pedagògics de la Institución Libre de Enseñanza (ILE), fundada a Madrid el 1876. El 1906 tota la família es traslladà a viure a Palma a causa del canvi d’escola del progenitor. Llavors la protagonista d’aquesta història tenia 14 anys.

L’exili de les idees

El 1911, amb el títol de Mestra Superior, Comas no dubtà a acompanyar el seu pare en un pelegrinatge de quatre mesos per escoles de França i el centre d’Europa. Aquell curs, per recomanació de l’ILE, pogué obtenir una plaça de lectora a la ciutat francesa d’Albi. El 1912 marxà a Madrid per ingressar a l’Escola Superior d’Estudis del Magisteri, on es decantà per la Secció de Ciències. Només feia dos anys que, a Espanya, s’havia permès la matriculació de dones a les universitats públiques.

Defensora de la coeducació

El 1915, a 23 anys, la menorquina s’incorporà a l’Escola Normal de Santander com a professora de Física, Química i Història Natural. A la ciutat càntabra coneixeria una persona fonamental per a la seva vocació, la professora de matemàtiques Mercedes Rico Soriano (1872-1939). El 1920, gràcies a una beca, amplià la seva formació a la Universitat de Londres. S’interessà molt a conèixer els mètodes innovadors de les escoles angleses, que contrastaven amb la tradició memorística espanyola.

El 1921 Comas començà la carrera de Ciències Naturals a Madrid. Al cap d’un any s’instal·là a Tarragona per ocupar una plaça de professora a l’Escola Normal Femenina. Llavors continuaria els seus estudis universitaris a la Central de Barcelona, on es llicencià el 1925 amb premi extraordinari. “Fou –assegura Limón– la quarta dona a l’Estat a llicenciar-se en Ciències Naturals”. Un any abans ja havia ingressat a la Real Sociedad Española de Historia Natural.

El 1926 l’alaiorenca guanyà una altra beca per fer la tesi doctoral a la Sorbona de París. Fou sota la direcció de Maurice Caullery, un dels biòlegs més reputats del moment. Sabia que als laboratoris de la ciutat de la llum hi trobaria els mitjans que no tenia a Espanya per a la seva investigació. Al cap de dos anys ja la defensava a Barcelona amb el títol Contribución al conocimiento de la Biología de ‘Chironomus thummi’ y de su parásito ‘paramermis contorta’. Comas es convertia així, a 36 anys, en una de les primeres dones doctores d’Espanya. Aleshores tota la família ja s’havia instal·lat a viure a Barcelona per estar a prop d’ella.

Tot i tenir un doctorat, la menorquina no pogué accedir a una plaça universitària per ser dona. Gaudia, però, de l’admiració i el respecte de companys seus com el mallorquí Bartomeu Darder, catedràtic d’Història Natural, i el català Josep Estalella, un dels grans innovadors de l’ensenyança científica. Comas, tanmateix, no deixà de publicar, impartir conferències i assistir a congressos internacionals. Es preocupà molt per acostar a les alumnes una matèria, la ciència, que fins aleshores es considerava només d’interès dels alumnes. Fruit d’aquesta obsessió el 1931 publicaria La coeducación de los sexos.

Missió republicana

El febrer 1931 l’alaiorenca es casà amb el prestigiós fotògraf pollencí Guillem Bestard. Des de 1919, Bestard, que havia quedat vidu i amb un fill, era director de la Caixa d’Estalvis de Colonya. L’entitat formava part del revolucionari projecte educatiu que el 1879 havia engegat a Pollença Guillem Cifre de Colonya d’acord amb els postulats de l’ILE. Des de l’Argentina, Antònia, una filla del pedagog, havia posat en contacte Comas amb Bestard, pensant que s’avindrien molt bé. I no s’equivocà. Sense que es coneguessin de res, els dos, estant ella a Catalunya i ell a Mallorca, iniciaren una relació epistolar que acabà en matrimoni a Barcelona.

La revolució pedagògica de Cifre de Colonya

A l’abril, un mes després de passar per l’altar, es produí la proclamació de la Segona República. Llavors es començà a trencar el sostre de vidre per a moltes dones professionals. Comas, que ja militava al club feminista Lyceum de Barcelona, seria nomenada vicedirectora de l’Escola Normal de la Generalitat. També s’integrà al Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, de la qual el 1933 es convertí en la primera professora.

L’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 sorprengué la menorquina a Madrid en un acte acadèmic, mentre que el seu marit, pare i germanes eren a Mallorca de vacances. De seguida es dirigí a Barcelona, on oferí els seus serveis als quàquers, una associació d’origen britànic dedicada a l’ajuda humanitària. El maig de 1937, un mes després dels bombardejos a Gernika, els quàquers varen noliejar fins al port de Southampton (Anglaterra) un vaixell amb 4.000 nins bascos, acompanyats per 200 adults. Aquells nins es repartiren per diferents colònies de la Gran Bretanya, que estigueren supervisades per Comas. Llavors l’alaiorenca també feia de comissionària de la Generalitat amb l’encàrrec de sensibilitzar l’opinió pública europea a favor de la República.

El 1937 i 1938 Comas faria diverses estades a Barcelona, sense poder fer res, però, per treure la seva família de Mallorca, en mans dels insurrectes. Al gener, davant la imminent caiguda de la ciutat comtal, es traslladà a França per ajudar els refugiats espanyols a passar la frontera. Després ella mateixa es refugiaria a Anglaterra, on seria una de les fundadores d’Hogar Español, embrió de l’Instituto Español Republicano. Era una entitat, que a part de cursos de formació, oferia assessorament als exiliats espanyols.

L’1 de setembre de 1939 va començar la Segona Guerra Mundial. De sobte, Comas es veié atrapada enmig d’una altra guerra. Presencià amb estupor els terribles bombardejos sobre Londres de l’aviació nazi. El 1942, aïllada econòmicament, se li obrí el cel en veure en un anunci de diari una oferta de professor de Biologia a Dartingon Hall, un col·legi de Devon, un poblet al sud-oest. En presentar-s’hi, el director se sorprengué que fos una dona, però ella es feu valer i obtingué la plaça –la resta de col·legues homes a l’exili sí que havien pogut col·locar-se en alguna universitat. Ella, tanmateix, mantingué viva la seva tasca investigadora, signant sempre com a doctora Camps, el seu llinatge matern, un de sol, d’acord amb el costum britànic. Era una manera de passar més desapercebuda en uns moments històrics tan convulsos.

Retrobament

El 1946 Comas aconseguí un visat per al seu marit Guillem Bestard. Feia deu anys que no es veien. El pollencí s’integrà ràpidament en la societat anglesa, que va saber valorar la seva obra artística –llavors ja compaginava la fotografia amb la pintura. Havent-se assabentat de la mort del pare que tant la influí, el 1949 l’alaiorenca es pogué retrobar amb la seva mare i una germana. Va ser, però, a França. El 1954 Bestard hagué de partir cap a Mallorca per enterrar el seu únic fill Josep, mort a causa d’una malaltia. Ella no el pogué acompanyar per por que la detinguessin. Amb tot, al cap d’un any ja tingué l’anhelat permís per trepitjar l’illa que havia deixat 19 anys enrere.

A partir d’aleshores, el matrimoni passà tots els estius a Pollença, des d’on feien escapades a Menorca, l’illa natal de Comas. Ella continuaria amb les seves classes a Dartingon Hall fins que el 1959, a 67 anys, per problemes de visió, es veié obligada a jubilar-se. La mort li arribà el 1972 en una residència de Totnes. Tenia 80 anys. Seria enterrada al cementeri d’Exeter. Quatre anys abans la Parca s’havia enduit el seu marit, a 87 anys. El 2021 la descoberta de les cartes d’amor que Bestard li escrigué servirien de fil conductor d’un documental sobre la seva història titulat Escala de grisos, d’Antoni Capellà.