Maria Barbal: “L’amistat és fer les coses perquè et venen de gust, i no perquè toca”

BarcelonaFa tants anys que l’escriptora Maria Barbal coneix la seva amiga Montse que ni tan sols recorda com es van conèixer. Però totes dues vivien a Tremp, i s’imagina que van coincidir en alguna banda d’aquest municipi del Pallars Jussà. El que sí que recorda és que una de les coses que més els agradava fer era visitar la Joana, una antiga mestra de la Montse.

“Aleshores nosaltr es teníem 16 i 17 anys, i la Joana superava la quarantena. Era una amistat desigual per edat, però la Joana era una persona molt especial, molt oberta i molt jove”, explica l’escriptora. “La Joana tenia 6 fills i per tant estava molt enfeinada, i el que fèiem era anar a casa seva i aprofitar les estones que li quedaven lliures per enraonar”. Aquells primers anys, Barbal i la seva amiga Montse l’atabalaven a preguntes: sobre amistats, sobre enamoraments… “Parlàvem de tot el que ens passava, i ella ens explicava les seves experiències, conclusions a què havia arribat, llibres que llegia…”

Juntes també van compartir el paisatge del Pallars que Maria Barbal tant estima. “Ens agradava anar al pantà de Cellers, o donar la volta als Masos de Llimiana”, rememora. Una de les últimes vegades que es van veure les tres va ser a Tor, al Pallars Sobirà, després de molts anys sense anar-hi.

Amb el temps i l’edat, explica Barbal, l’amistat ha anat canviant. “Al començament la Joana era una persona que ens orientava, que ens situava i ens centrava. Era una persona que vivia cada moment com a important, i tenia molta experiència sobre moltes coses. A mesura que va passar el temps, aquests elements es van anar igualant. Nosaltres ja havíem tingut les nostres experiències, i la relació es va anar fent més equilibrada, tot i que sempre havia sigut una amistat recíproca”, diu l’escriptora. En una amistat que abraça tants anys, afegeix, “ha sigut possible una evolució plena de matisos”. “Però s’ha mantingut sempre un respecte, una il·lusió per veure’ns sense cap altra idea al cap que xerrar”.

Barbal està convençuda que el valor de l’amistat es troba justament en “la correspondència lliure”, en “no fer les coses perquè toca, sinó perquè et venen de gust”. “L’amistat és una barreja de llibertat, afecte i estima”, reflexiona, i afegeix que les amistats poden néixer de fets extraordinaris o trasbalsadors, com l’amistat enmig d’una guerra que apareix a la seva última novel·la, A l’amic escocès (Columna); o del temps i la quotidianitat, com la seva amistat amb la Joana i la Montse. I el que importa, en qualsevol dels dos casos, és “no esperar res concret de l’altre”, només saber “que el trobaràs”.