Dolors Bassa: "A la presó m'he adonat de què són les amistats de veritat"

«Diuen les velles llengües que al llarg de la vida, de companys i companyes se'n tenen molts, però que les veritables amistats es poden comptar amb els dits de les mans.

En el meu cas, com tothom, hi ha amistats que he mantingut des de petita i d'altres que he anat fent pel camí. Totes les que encara hi són és perquè tenen alguna particularitat que les fa especials, de manera que quan estic amb elles és com si saltés el tap d'una ampolla de cava i les bombolles i l'aire aromàtic envaïssin l'entorn. De fet, les colles d'amics i amigues són el millor recurs per mantenir l'estabilitat emocional. Sempre el relat a punt, l'àpat que t'aterra a un entorn diferent del dia a dia, la conversa enigmàtica que t'ajuda a conèixer les vivències mútues. Ara, amb els recursos telemàtics i les xarxes socials (WhatsApp, Zoom, Jitsi...) és fàcil cercar les complicitats per fer activitats i compartir el riure i el somriure. Ara mateix mantinc la colla del poble, la colla de les padrines, la colla de Barcelona, la colla del grup de quan estudiàvem, la colla de les mestres d'escola, la colla d'amics del sindicat, les amistats del partit, el grup de cuquis del departament...

Però hi ha moments de reflexió, moments d'intimitat que et fan cercar el valor de les coses i llavors és quan classifiques i prioritzes les amistats.

Aquest temps que he restat a la presó m'he adonat del que són les amistats de veritat. No tenen res a veure amb quan les vas conèixer, amb quant de temps fa, amb si eren de l'etapa d'infància o de fa poc... La veritable amistat és tan senzilla com saber que és aquella persona que tens al costat en els moments durs, aquella que ni et dona lliçons de com havies d'haver actuat o d'actuar ara ni et parla de com ho hauria fet ella. La veritable amistat és la que et mostra respecte, pot estar al costat i t'aixeca l'ànim només de notar la seva presència.

Moltes vegades he fet declaracions en què dic que per a mi la meva millor amiga ha sigut i és la meva germana. Amb ella ho comparteixo tot, secrets personals, familiars, valors, coneixences, estimes generals, passions... Però evidentment n'hi ha d'altres, que potser no ho són amb tanta intensitat de quantitat/qualitat (més de cinquanta anys de viure i conviure), però sí de qualitat en els moments necessaris.

L'amiga de qui avui vull parlar és una amiga que vaig fer durant els anys vuitanta i he mantingut sempre més al meu costat. Una noia que no coneixia absolutament de res abans. Havia vingut d'un país estranger –és holandesa– seguint l'estima per un noi, la seva parella. Una persona que ho havia deixat tot, família, amistats, paisatge, clima, feina, vida còmoda econòmicament i socialment, per iniciar una nova experiència a Catalunya. En aquell temps em recordava les pel·lícules romàntiques o les novel·les d'amor, i quan ella m'explicava les seves vivències anteriors, em costava entendre que una noia tan emancipada, tan alegre i oberta fos capaç de sacrificar el que tenia per una aventura. Però la realitat va ser ben diferent, la vinguda a Catalunya era per a ella el sentit de la vida, la seva emancipació personal, era escollir el que volia, i els seus valors –que continuen intactes– van ser el que vaig admirar des d'un inici i m'han mantingut al seu costat. És la Janneke!

Vam congeniar quan totes dues estàvem embarassades del nostre fill. Compartíem els neguits i les activitats d'iniciar-nos en ser mares. I de seguida hi va haver un feeling que ens va unir. Ella va aprendre a parlar el català i a estimar la nostra terra a partir de les converses i les estones d'oci compartides. Jo amb ella vaig aprendre noves mirades al món, una cultura diferent, però sobretot em va ensenyar a tenir una mentalitat oberta, a no prejutjar les situacions i a viure amb intensitat el dia a dia, em va fer adonar que les normes establertes aquí no sempre són les millors i que la crítica ha de ser constructiva per ser eficient. Amb ella hem rigut com mai, hem plorat, hem gaudit i ens hem entristit juntes. Hem estat temporades sovintejant les trobades, des de molts àpats de colles d'amics, festes d'aniversaris o passejades diàries de bon matí a l'estiu a la platja, fins a llargs cafès a casa seva o meva, o a temporades que les trobades han hagut de ser comunicacions telefòniques o per exemple llargues i boniques cartes durant el temps del meu empresonament. Les seves cartes sempre van ser especials, de paper de color, amb enganxines arreu per alegrar la vista i plenes de fotos d'instants viscuts que no volia que el meu aïllament a la presó em fes perdre. Així hem seguit el fil verd de l'esperança de la llibertat que tornarem a compartir. Sempre he sabut i sé que puc comptar amb ella i ella amb mi.

Els fills ara ja tenen trenta anys i allò que ens va unir de neguits i activitats ha quedat obsolet. Les nostres experiències vitals han anat per camins molt diferents, però hem sabut trobar en cada etapa els temes de conversa, les empaties i les relacions vives que han sobreviscut a tot.

Sovint les altres amigues han esdevingut amigues d'ella i les seves meves. Hem interrelacionat persones que no tenen objectius comuns, hem sabut forjar unes anelles de relacions difícils de trencar.

L'amistat amb ella és sempre oportuna, som capaces de trobar allò que et desbloqueja, capaces totes dues de sentir els pensaments de l'altra a vegades sense paraules i sobretot capaces de mantenir el repte de la sorpresa.

Em sorprèn i em sobten les seves iniciatives i maneres de cercar la complicitat per desenvolupar en cada moment comú l'energia i l'esperit de comunió i compromís. Un exemple: en un dels matins setmanals, que entre tasca i ocupacions aprofitem per prendre un cafè prop de la feina que desenvolupo ara en una Fundació al meu municipi, d'acord amb el compliment de l'article 100.2, li estava explicant la incertesa de si podrem gaudir aquest estiu del tercer grau o no, qüestió que em permetria tenir certa llibertat els caps de setmana, encara que sota vigilància del centre penitenciari. De sobte, ella, sense qüestionar el fet, em proposa que el primer cap de setmana de tercer grau, i de bri de llibertat, anem juntes a fer ioga sobre una planxa de surf davant les illes Medes a les set del matí un diumenge, amb un grup de cinc o sis persones que fan una classe, i així veure la sortida del sol juntes. Això és el que desitges d'una bona amiga. Enmig de la incertesa, la proposició d'una cosa diferent. Una cosa a la qual no em puc negar perquè està segura que m'entusiasmarà, sap que m'agrada el ioga, m'estimo el mar, el paisatge de les Medes, la sortida del sol. És aquella proposició que t'esvaeix els mals pensaments, que et desvincula de les pors i de les injustícies i que et fa somiar que, amb ella, facis el que facis sempre hi estaràs bé. Això és la veritable amistat.

Tinc la sort d'arribar a tenir algunes amistats més que dits a les mans, i amb cada una podria escriure un text de més de 1.000 paraules de vivències, anècdotes i records, i sempre el final del text seria un gràcies a tots i totes per ser-hi sempre».