Maria Magdalena Gelabert: “A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones, són a les rondalles”

PalmaNo és gaire exagerat dir que Maria Magdalena Gelabert Miró (Manacor, 1964) ha dedicat més de mitja vida a Antoni M. Alcover. En els darrers sis mesos, ha publicat dos llibres que són del tot complementaris i no redundants com els seus títols poden fer pensar: La dona a les Rondalles Mallorquines d’Antoni M. Alcover (Edicions Món de Llibres), una adaptació de la seva tesi doctoral, i Antoni M. Alcover i les dones (Documenta Balear), pels quals ha rebut dos premis d’assaig, el Ciutat de Manacor i el Premi Mallorca, respectivament. Entre el 2004 i el 2017, dirigí la Institució Pública Antoni M. Alcover. I és professora de l’institut que du el nom del mossèn. Com a poeta, és autora dels poemaris Dona sàpiens, Essència de mare i A la ciutat.

A mossèn Alcover li dedicau la vida? En què basau aquest interès?

La vida, no ho sé, però sí que fa gairebé dues dècades que hi faig feina. N’hi he feta molta, però hi he passat un guster. No em passa només a mi. Alcover és tan magne que qui comença a investigar-lo se n’enamora. És una figura que no s’acaba mai, molt completa.

Heu analitzat fins a 433 rondalles per a aquests dos assajos que relacionen Alcover amb les dones. Parlam d’un mossèn, en cert sentit, bastant misogin i d’un catolicisme quasi integrista. Què hi heu trobat?

Jo separaria l’aplec de rondalles de la resta de la seva obra. Alcover era un coneixedor tan immens de la rondallística que no només recull les rondalles, sinó que les eixampla, hi posa molta mà i hi accentua els caràcters. Pel que fa a les dones, ell afavoreix el paper femení. A mi, que sempre m’ha interessat la reivindicació de la dona, amb aquestes investigacions volia rompre alguns tòpics respecte d’aquesta qüestió.

Com són les dones a les rondalles d’Antoni M. Alcover i què ens diu del paper de les dones als nostres segles XIX i principi del XX?

A les rondalles d’Alcover apareixen moltíssimes traces de matriarcat. Ens descriu tota mena de dones: princeses, jaies, bruixes, madones, nobles, pageses, riques, pobres, joves, velles, bones, dolentes... Però siguin el que siguin, tenen un poder més que considerable. A les rondalles, són les dones les que trien amb qui casar-se: quan el rei fa unes dictes, sempre és per casar la filla, mai el fill, però ella comença a posar condicions, com passa a En Mercè-Mercè, en què la filla del rei diu que tirarà la pera d’or damunt el cap de qui ella triï per casar-se i fa que li passin per davant tots els homes de la cort. Fins que no hi passa el que ella vol, no tria. El mateix ocorre a Les sabates de pell de poi. Els reis i pares de les rondalles tenen assumit que quan una dona s’enamora, no la pot aturar res.

Traces de matriarcat dins un patriarcat, voleu dir?

Sempre dic que la nostra societat té una crosta de patriarcat, una crosta, però tot d’una que gratam una mica, hi ha un matriarcat implícit innegable. A les rondalles, les madones tenen la clau del rebost i la bossa dels doblers. I a la societat mallorquina, gairebé fins ara, la que duia la bossa dels doblers a la casa era la dona. Ja podia fer feina a fora, l’home, però entregava el sou a la dona i ella li’n donava una petita part per a les seves coses. La resta l’administrava ella. Segons els antropòlegs que estudien les societats matriarcals antigues, això és un símptoma de poder que s’ha anat reduint a l’àmbit de la casa, però que té una repercussió a la família, al clan, al poble i dins el reialme. De les 433 rondalles, n’hi ha tres que contenen violència de gènere, però alhora són plenes de dones que s’autogestionen i solucionen les coses de tota la família.

Diríeu que aquests dos assajos són feministes?

No ho sé, però sí que són assajos que posen en valor les dones. Mostren dones poderoses, intel·ligents, amb capacitat per administrar els seus béns, per decidir sobre la seva vida...; dones bones i dones dolentes, hi ha de tot a les rondalles, com a la vida. Que unes tesis com aquestes estiguin construïdes a partir de les rondalles, un material que tenim tan a mà, demostra que aquesta posició de la dona la tenim al substrat de la cultura més arrelada, a la imatgeria col·lectiva del nostre poble. No hem d’anar a cercar les eines per reivindicar les dones, les tenim a ca nostra. Són a les rondalles.

Què representen per vós les rondalles?

Són apassionants; les rondalles són un mirall de la vida. A les rondalles hi trobam de tot, la vida sencera. Són un estímul positiu, un material preciós, un diamant polit, que no té caires negatius. Totes les rondalles acaben bé i el missatge que ens donen de la vida, passi el que passi, és positiu.

Avui dia tenen sentit les rondalles?

Tot el sentit; les rondalles no han caducat gens, al contrari, fan moltíssima falta. Ens tornen al nord: recuperam el sentit de la vida, perdem la beneitura, la superficialitat... Les rondalles van a l’essència de la humanitat: els valors. Tot el que realment importa ho trobam a les rondalles, i de manera molt ben contada.