Antoni Marimon: "El Mundial s'ha convertit en una eina per reafirmar la bandera i identitat de la comunitat marroquina a les Illes"

PalmaEl professor d'Història Contemporània Antoni Marimon Riutort (Son Sardina, Palma, 1965) ha estudiat a fons el colonialisme i els processos colonitzadors. Segons aquest investigador, "els enfrontaments esportius representen autèntiques batalles entre països" i, arran del Mundial Qatar 2022, "el Marroc ha agafat un protagonisme especial, després de vèncer Espanya". Mentrestant, el partit entre el Marroc i França és avui, dimecres, a les 20.00 h, i arreu de pobles i ciutats de les Balears la comunitat d'origen marroquí es prepara per fer-ne un seguiment massiu.

Per quin motiu el partit entre el Marroc i França és ple de simbolisme?

— Perquè enfronta l'antiga colònia amb la seva antiga metròpoli, que és França. Però és que no és només això. El Marroc viu una autèntica eufòria que ha injectat entusiasme al país. Si el Marroc s'hagués imposat a França hauria batut les tres antigues metròpolis que històricament varen administrar part del territori del Regne del Marroc, que són també Espanya i Portugal. El paper que va desenvolupar Portugal al país del nord d'Àfrica és per ventura el més desconegut. En part, això s'explica per la poca importància que la historiografia espanyola dona a Portugal. Hem de recordar, però, que Portugal va tenir possessions al Marroc des de l'any 1415 i fins al segle XVIII. Molta de gent no sap que la ciutat de Ceuta era en realitat portuguesa i que va ser l'any 1640, quan Portugal surt de la monarquia hispànica, que Castella aprofita per fer-se-la seva. Aquest era un punt que a Castella interessava per la seva posició estratègica i la proximitat amb Andalusia.

Amb cada victòria, com heu observat aquesta alegria de les comunitats marroquines residents a les Illes Balears?

— Amb molta de normalitat, perquè és la reacció natural d'un poble. El futbol és una autèntica religió que enfervoreix les masses i els sistemes polítics ho utilitzen per mobilitzar la ciutadania. De fet, tots els sistemes polítics al llarg de la història n'han volgut treure un profit. Per ventura, l'excepció seria l'anarquisme. Tota la resta de sistemes polítics, però, ho han volgut aprofitar, tant si són dictadures feixistes com comunistes, tant si són democràcies de dretes com d'esquerres, tant si es tracta de nacionalisme de dretes com d'esquerres. El Marroc és un estat que està molt imbuït d'un nacionalisme potent, en el qual tenen molta de presència els divulgadors del Gran Marroc. Això és la reivindicació de l'antic Imperi Almoràvit, que anava des de Saragossa fins al Senegal.

Quines reaccions pensau, però, que hi hauria si el partit fos Algèria - França?

— Home, segurament veuríem reaccions molt més exaltades, perquè les relacions entre França i Algèria són molt més tenses que entre França i el Marroc. Hem de pensar que, del Marroc, França se'n va anar, però d'Algèria, l'engegaren. França es va haver de retirar d'Algèria, en la dècada dels seixanta, després d'una guerra de vuit anys que va causar milers de morts i l'expulsió dels pieds-noirs, que eren els algerians d'ascendència francesa.

El fenomen migratori ha fet que en determinades seleccions europees hi hagi gran presència de jugadors d'orígens diversos i, a la vegada, que a la selecció marroquina hi hagi presència de jugadors amb residència en països europeus.

— Sí que és veritat, i això sobta. Ara bé, en molts d'equips europeus, el nivell socioeconòmic està molt enfora del nivell social de les masses populars que aclamen aquests jugadors, si bé pareix que l'extracció d'alguns jugadors de seleccions com la marroquina és molt més popular que no d'altres. Per exemple, s'ha fet molt popular la imatge del jugador Achraf Hakimi, nascut a Getafe en el si d'una família molt humil que va migrar del Marroc a Madrid. En aquest cas, hem vist com aquest jove que té la doble nacionalitat, marroquina i espanyola, ha triat fer carrera amb la selecció del país dels seus pares. Allò cert és que l'esport, amb l'ajut dels mitjans de comunicació, suposen una maquinària d'insuflar sentiment identitari a una col·lectivitat determinada. Durant el franquisme es va fer una instrumentalització de la selecció espanyola i el Reial Madrid. El Mundial del 1978, que es va fer a l'Argentina, va servir per justificar la dictadura d'aquell país davant la comunitat internacional. L'esport té la capacitat d'agermanar persones amb identitats socials molt diferents i, tanmateix, és un joc en què l'atzar hi juga un paper molt important. Recordem que en el Mundial de Sud-àfrica de l'any 2010, a causa de la victòria d'Espanya, a les Balears no s'havien vist tantes de banderes espanyoles mai. Són ben naturals, les mostres d'entusiasme que ha despertat el Mundial entre la comunitat marroquina resident a les Illes, perquè s'ha convertit en una eina per reafirmar la seva bandera i la seva identitat.