Marta Roqueta: "La narrativa de l'amor es basa en la insatisfacció perpètua"

BarcelonaMarta Roqueta és periodista, tuitaire i especialista en gènere. Presenta De la poma a la pantalla, el seu primer llibre, aquest dimecres a les 17 h al Casal de les Dones de Palma i dijous a les 19.30 h a la llibreria Lluna. En aquest assaig, Roqueta explora què vol dir enamorar-se, estimar i desitjar en l'època dels ordinadors i els mòbils. És un llibre juvenil fresc, un manual clar i entenedor destinat, sobretot, al públic adolescent, que dona algunes respostes i formula moltes preguntes. Estimam com volem?

Començau el llibre amb una il·lustració d'Alaa Satir on hi ha la poma de Blancaneu convertida en la poma d'Apple i la malèfica bruixa del conte diu que "ella mai més tornarà a tastar la vida real". Estam més enganxats a l'amor o a les xarxes?

Doncs no sé què dir-te [riu].

Les xarxes socials continuen fomentant l'amor de Blancaneu, l’amor de Disney?

L'amor de Disney fa referència a un model de relacions i a una manera d'enamorar-se. És un model d'amor tradicional, heterosexual i monògam en què la dona ho deixa tot i s'aïlla del seu entorn. Pensem en Blancaneu o la Sireneta, que fins i tot deixa la mar per marxar amb ell a terra ferma. Les xarxes no fomenten res, perquè són eines, però sí que poden ser espais per trencar l'amor de Disney, o per reforçar-lo, en funció de l'ús i també de l'aplicació.

Tinder és de tot menys Disney...

Tinder el que fa és canviar l'ordre de l'enamorament clàssic: coneixes algú, tens una guspira i a partir d'aquí construeixes el que sigui. En canvi, a Tinder mires la foto, després els gustos, i, per tant, ho racionalitzes, i després has d'esperar a la trobada física per saber si hi ha aquesta guspira o no.

I què passa amb aquestes relacions que són només al món digital?

Doncs que també són relacions i, fins i tot, poden ser relacions que no es vulguin desvirtualitzar mai. Les xarxes també fan que la manera de relacionar-nos canviï i no per això cal criminalitzar-les. L'amor i les relacions tenen moltes peces, veiem les coses molt monolítiques, però en realitat són trencaclosques. Tu a vegades agafes només la peça que t'agrada, i si és només parlar per WhatsApp, doncs ja està bé.

Hi ha més sexting

No ho sé [riu], però no voldria treure mèrits a la part física. El cinema havia de fer desaparèixer el teatre i els llibres electrònics els llibres en paper, i mira.

Al darrer vídeo de promoció dels premis Gaudí, Bad Gyal pateix ciberassetjament, però alguns mitjans parlaven de vídeo de promoció dels premis Gaudísexting

Si no hem entès la violència al món físic, com l'entendrem al digital? Ara bé, al final els assetjadors són els mateixos. Els que envien fotos dels seus genitals són ells, els que assetgen pel carrer són ells.

I elles en pateixen les conseqüències.

El discurs del sexting per a les noies és el de "vigila què fas". Fer-te una foto ja et fa ser culpable d'alguna cosa. Com sortir de nit o anar vestida com vols. Culpabilitzar la víctima és l'excusa perquè no puguem fer res per por de semblar sospitoses. Ho vam veure a Alcàsser i més recentment amb la Manada.

Tot i que a molts instituts es fan tallers de sexualitat, a l'estudi La percepció de la igualtat i les violències masclistes entre l'alumnat de 14 a 18 anys

Tota la vida els joves ens hem educat amb el porno, el problema és que ara amb internet la manera de consumir-lo ha canviat. Nosaltres llegíem la Bravo o la Super Pop i ells compraven revistes amb dones nues. Això si eres heterosexual. El que ha canviat és el canal per on es consumeix la pornografia, no el fet.

Feis formacions de gènere a Secundària. Què en pensau, dels que volen implantar el pin parental?

Cada cop hi ha més subjectes participant en el debat públic que demanen veu i reconeixement i això crea desorientacions múltiples, sobretot a la dreta. I què fan? Tornar a l'essència, a la biologia, que sembla quelcom immutable. Que les dones tornin a assumir rols submisos i que qui estigui al centre sigui, de nou, l'home blanc cis. No volen escoltar veus que puguin fer-los perdre privilegis. Ni feminismes, ni moviment LGTBI ni persones migrades o racialitzades.

Un dels frens històrics del feminisme ha estat l'amor romàntic, aquesta idea que sense una parella no estaves completa. Entre les noves aplicacions sembla que el més revolucionari sigui quedar per sopar i no per tenir sexe?

Actualment la situació dels joves, i no tan joves, és tan precària que fa que ens ho prenguem tot des de la idea de la temporalitat, de "res és per sempre". I també tenim un tipus de relacions sexuals en què es potencia allò fàgic i no fílic, és a dir, de consum ràpid i acumulació d'experiències.

Però a les dones ens ha beneficiat.

Hem sortit d'una sexualitat més constreta. Però sí que és cert que l'acumulació s'ha convertit en una moda, un imperatiu –i jo considero que tot el que sigui paradigma o imperatiu és opressor– i hi ha persones que no s'hi senten còmodes. Això no obstant, com diu Carrie Jenkins, als homes se'ls ha imposat la monogàmia –perquè a ells els estava socialment permès ser infidels–, i a elles se'ls hi ha dit "abans de tenir parella fes el que vulguis però després ja no".

Tenim un consum fàgic de relacions però després l'únic model parental vàlid, també legalment, és el de la família nuclear?

Coral Herrera diu que en un món líquid i fràgil el poliamor que està de moda és el de consum ràpid, no el de cuidar les teves parelles i tenir-hi una relació llarga. El capitalisme també projecta la parella com una institució indissoluble, gairebé empresarial. Les power couple com Beyonce i JayZ o Beckham i Victoria són empreses, més que relacions.

Una mica contradictori.

L'amor té una narrativa molt contradictòria. Per una banda, hi ha una medicalització d'aquest amor, com una malaltia que mai podràs entendre i et caurà a sobre com les fletxes de Cupido. I per l'altra, sempre t'estan donant fórmules per mantenir-lo: fes un viatge, aneu al terapeuta, proveu coses noves al llit... És un model que es basa en la insatisfacció perpètua i aquestes parelles poderoses mostren una vessant de l'amor en què tot és rendible, fins i tot les infidelitats.

En un moment del llibre deis que l'amor és una pràctica. Parlau de l'amor com una experiència i no com una meta. Què voleu dir?

L'amor es viu com un ens, una cosa que hem d'assolir i ni tan sols sabem com fer-ho. Hi ha hagut una romantització de l'amor amb persones que en són dipositàries, més que persones amb qui compartir-lo. bell hooks i Carrie Jenkins diuen el contrari, que l'amor és una pràctica, l'amor es fa. En anglès love és verb i nom, elles juguen amb el verb i diuen que hem de fer love, to love.