Viatjar per trobar sentit a la vida: funciona?

Barcelona“Al preparar el viatge vaig preparar-me per morir”, diu la Melissa, que va deixar-ho tot d’un dia per l’altre i va marxar de viatge a Bali. “Vaig dir adeu a la casa, la feina, la parella… i vaig marxar, com quan et mors i vas a l’altre costat sense saber què passarà o si passarà alguna cosa”.

Cada cop hi ha més gent que viatja amb una inquietud personal. Normalment l'objectiu és trobar-se a un mateix, i a vegades això suposa fer un canvi de vida dràstic. La creença que trobarem lluny el que aquí ens falta és un pensament que sovint ronda pel cap de joves i grans. “Els adults a vegades volen fugir per una necessitat de parar o per desencant amb la vida -explica la psicòloga Anna Romeu-. En canvi, els joves sovint marxen per la inquietud de descobrir què hi ha més enllà del que coneixen”. Aquest va ser el cas de la Tesi, que va marxar un any a viatjar per diferents països d’Àsia perquè sentia que el seu dia a dia era molt rutinari i el món molt gran. “Més que expectatives tenia por -afirma-. Al principi vaig pensar de marxar pocs mesos i la meva mare em va dir: «No siguis tonta, si jo tingués la teva edat faria un viatge infinit. No et tanquis a res». Així que vaig marxar sense vol de tornada”. El que havia de ser un viatge de tres mesos es va convertir en un viatge d’un any.

El mateix va fer la Paula quan va acabar la carrera. Ella va decidir marxar a Austràlia. “Va ser un ara o mai -explica-. El més complicat va ser el primer dia, quan vaig arribar a l'hostal, vaig deixar les maletes sobre la meva llitera i al mirar al meu voltant vaig dir: «Buà, ja hi soc. I ara què?»”. Al cap d’una setmana se sorprendria a ella mateixa al veure’s envoltada de noves amistats i viatjant per tot el continent.

Els ulls del viatger són els ulls del present

“Durant el nostre dia a dia funcionem amb el pilot automàtic, de manera previsible. Tenim una agenda plena i no ens fixem en com estem o què passa al nostre voltant -diu Anna Romeu-. Canviar d’entorn i veure més enllà de la vida quotidiana, del paisatge i el que ens envolta, implica un canvi d’hàbits i costums però, sobretot, una atenció plena. Els ulls del viatger són els ulls del present. I el present és el que ens dona benestar”.

La Iona és una altra d'aquestes persones que van deixar-ho tot i van marxar. Mentre viatjava va començar un projecte artístic en què, a través d’una sèrie d’entrevistes, recollia el testimoni de les diferents persones que s’anava trobant pel camí. Allò li va permetre connectar amb altres realitats i, a la vegada, amb ella mateixa a través del diàleg. “Quan viatges no tens la pressió de ser qui ets. No hi ha els teus amics, la família… que esperen que tinguis cert vocabulari, facis certes coses o adoptis certes actituds -explica-. Quan viatjo puc ser qui vulgui i començar de zero. És un moment molt maco per redefinir qui vols ser i com presentar-te al món. Jo ara em sento lliure per experimentar”.

La introspecció i l’aprofundiment espiritual sovint són dues fites que molts busquen en aquestes experiències. “Volia poder estar amb mi mateixa i sentir-me segura sent vulnerable”, diu la Iona, que va arribar a Bali i va començar a treballar a un santuari d’artistes. El viatge de la Tesi, en canvi, la va portar a conviure durant un mes amb les monges budistes d’un monestir del Nepal. “El paper del budisme ha tingut un gran pes en aquest viatge”, afirma. En aquell moment un dels seus millors amics li va trucar dient que aniria a l'Índia a veure el Dalai Lama i van passar plegats el Cap d'Any allà. “Durant el viatge se’t van presentant oportunitats i d’un dia a l’altre et canvia la vida; per això vaig haver d’aprendre a no planificar”, conclou.

Tot i que sembli idíl·lic, també hi ha moments de dificultat, enyorança i ganes de tornar a casa. La Iona ha tornat a marxar i actualment és a les Filipines. “El que més m'està costant és estar lluny d’una xarxa de suport”. Porta un mes lluny de la seva família i amics, així que quan se sent sola i vulnerable intenta dirigir tota la presència al seu cos i ignorar el que li diu la ment. El cos és presència i, per tant, no hi ha patiment. “Ara està molt de moda això de deixar anar i fluir, però quan estimes algú i vols que sigui a la teva vida l’has de cuidar i sostenir. Trobar aquesta forma de cuidar a tants quilòmetres de distància, amb diferència horària i a través d’una pantalla és molt difícil”.

Tornar a casa

Tot i que fer un viatge d’aquest tipus comporta acceptar una sèrie d’incomoditats i desconforts, el xoc posttornada és sovint la part més dura i poc coneguda. “Sento un xoc cultural a la meva pròpia casa -diu la Tesi-. Jo vaig decidir tornar, sentia que era el moment perquè volia retrobar-me amb la meva família, sentir estabilitat i tenir un lloc que fos meu, com la meva habitació. Són coses que dones per fet i que viatjant trobes a faltar, però quan es va convertir en rutina vaig caure en picat. De fet, ara estic en caiguda lliure i continuo caient”. Afirma que l’únic que li impedeix tornar a marxar són els diners. Una cosa similar li va passar a la Melissa, que al tornar a casa va caure en una depressió perquè de sobte es trobava sense feina ni estalvis. “Tenia un embolic i una contradicció constant al meu cap. Associava treballar a no ser lliure i a la vegada depenia dels diners per viatjar”.

“Quan marxes vas a un lloc desconegut i la incertesa s’apodera de tu. En canvi, quan tornes a casa deixes enrere alguna cosa que t’ha omplert molt, però tornes, al cap i a la fi, a casa”, explica la Paula. Al recordar les primeres setmanes post-Austràlia també diu que hi va haver un moment en què se sentia estancada. "Tornava a estar a la mateixa cadira del mateix bar, amb les mateixes converses de sempre”. Trobava a faltar la vida d’allà, plena d’inputs, i un dia les seves amigues la van citar per dir-li que la veien trista i desubicada, però que li donaven suport perquè sabien que estava passant un dol. “És estrany perquè representa que casa era el meu lloc de veritat. Després vaig entendre que també es pot tenir més d’un lloc”.

Viatjar et canvia la vida?

“Crec que canviar la vida són paraules molt grosses -diu la Paula després de pensar-s’ho-. Et canvia la manera de veure-la i afrontar-la”. La Tesi arriba a una conclusió similar. “Viatjar és fer una ruptura, et trenca tots els esquemes. T'adones que el que pensaves que era el correcte és un constructe que crea la societat. A l’Àsia tenen una vida molt diferent i descentralitzada. Donen importància a la comunitat, a donar, compartir i tenir en compte l'altre. Allà ningú té pressa, viuen de forma pausada, la gent va descalça… Només quan te’n vas i et trobes amb un altre model entens que la realitat la crees tu, constantment”.

Després d'uns segons de silenci, la Iona es pronuncia. “Penso que tu tens la capacitat de canviar la teva vida sempre que vulguis -diu-. És veritat que si viatges llarg amb un propòsit pots tenir el temps de canviar certes coses que des de casa no és tan fàcil canviar. Soc conscient que ho dic des del privilegi de poder marxar de viatge per trobar-me, ja que no tothom té aquesta oportunitat. Crec que viatjar et permet canviar la teva vida, ho facilita, però no ho fa per art de màgia”, conclou.