Mascaró Pasarius, el gran caçador de topònims

PalmaEl menorquí Josep Mascaró Pasarius bé podria haver estat un dels homenots que ressenyà el periodista català Josep Pla entre 1958 i 1962. De saviesa renaixentista, la seva universitat fou la vida, i el motor de la seva polièdrica obra, una curiositat infinita. Mascaró va néixer a Alaior el 1923. A vuit anys, el destí li vindria marcat per una sortida escolar al poblat talaiòtic de Torralba d’en Salord. Aquell jovenet inquiet quedà amb la mosca darrere l’orella en sentir el mestre explicar que eren davant d’una obra d’antics gegants. Llavors tingué clar que dedicaria la seva vida a resoldre el misteri.

De la mà de l’arqueologia, Mascaró arribaria a la seva gran passió, la toponímia, la ciència que estudia els noms de llocs. Va ser arran del servei militar al Marroc, on aprengué a fer mapes treballant al Gabinet de Topografia i Cartografia de l’Exèrcit. “El 1946, en tornar –assegura la primogènita, Maria Goretti–, mon pare es proposà documentar cada racó de Menorca. Amb una plagueta a la mà, anava amunt i avall amb la bicicleta a visitar poblats talaiòtics i aprofitava per parlar amb els pagesos dels llocs [possessions a Mallorca]. Els demanava els noms de la zona. També entrevistà molts de pescadors per recollir els topònims de la costa. En repetir-se les visites, li solien encarregar la compra de material divers que no tenien en trobar-se enfora dels nuclis urbans (fil, vetes, botons...)”.

La censura militar

Totes aquelles troballes lingüístiques anaven acompanyades d’il·lustracions precises de l’indret estudiat, fetes pel mateix Mascaró. Aviat, però, sorgí un problema. “En aquells temps –assegura la filla– la confecció de mapes era competència absoluta de l’Exèrcit, del Consejo Superior Geográfico. Per poder continuar amb la seva feina, el 1951 exigiren a mon pare utilitzar el títol de Croquis turístico de la isla de Menorca. Era una forma de restar-li importància. Els militars el supervisaren tot. No entenien alguns noms que emprava mon pare. Ell, per convèncer-los, els insistia que corresponien a la manera de parlar d’aquí i no de Madrid. Per escriure’ls bé tingué l’assessorament filològic de mossèn Josep Salord i Farnés”.

El mateix 1951 Mascaró també publicà Croquis arqueológico de la isla de Menorca. Eren obres pensades en les possibilitats turístiques dels monuments megalítics de l’illa. El 1954 la paraula ‘croquis’ ja no apareixia en el títol de Mapa turístico de Menorca. Mentrestant, l’alaiorenc havia començat a escriure al diari Baleares i a rastrejar la toponímia de Mallorca. Durant la Guerra Civil ja havia viscut a l’illa veïna amb la seva mare, que havia volgut posar la mar pel mig després de divorciar-se. “Des de 1952 –apunta Maria Goretti– mon pare estava engrescat amb el Mapa General de Mallorca. Passava dues setmanes a Mallorca i una a Menorca. Com que ma mare i les tres filles, que érem molt petites, l’enyoràrem molt, el gener de 1957 decidí que tota la família ens traslladàssim a viure a Palma, en un pis de la plaça de les Columnes [la quarta i darrera filla nasqué a Ciutat]”.

El darrer tren toponímic

El 1962 Mascaró ja tingué enllestit el Mapa General de Mallorca, amb prop de 17.000 topònims. “L’Exèrcit –diu Maria Goretti– en quedà tan admirat que li demanaren participar en el d’àmbit estatal. Mon pare estigué a temps d’entrevistar la darrera generació dipositària d’una cultura immaterial ancestral. Eren pagesos que després se n’anaren a fer feina als hotels. Alguns dels topònims dels nuclis costaners que li proporcionaren acabarien desapareixent amb el boom turístic, que els reemplaçà per noms amb més glamur. A Llucmajor, per exemple, Cala Mosques passà a dir-se Cala Blava. I a la costa de Manacor, es Domingos se substituí per Cala Tropicana, i s’Estany d’en Mas, per Cala Romàntica [en aquest cas, ja s’ha recuperat el topònim original]”.

A Mallorca, Mascaró tingué la supervisió lingüística d’un altre il·lustre menorquí, Francesc de Borja Moll –el 1921 el ciutadellenc s’havia instal·lat a viure a Palma per treballar a les ordres de mossèn Alcover en l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear. L’alaiorenc també treballà amb el gran etimòleg català Joan Coromines en la redacció del primer volum de l’Onomasticon Cataloniae. Tots els estius, de 1977 fins al 1985, es reunia amb ell durant una quinzena de dies en algun punt dels Pirineus.

El menorquí pogué compaginar la seva fal·lera per la toponímia amb una activitat periodística cada cop més intensa, que li permeté guanyar-se millor la vida. Col·laborà no només amb la premsa local, sinó també amb diaris estatals com La Vanguardia, ABC o Pueblo. Igualment, dirigiria el setmanari Iris, la revista mallorquina Tramuntana i seria corresponsal de l’agència Efe. Fins i tot rebutjà una oferta per anar a fer de corresponsal a l’estranger. “Mon pare –ressalta la primogènita– estava tot el dia fent feina. S’aixecava a les quatre de la matinada i se n’anava a jeure a les deu i mitja del vespre”.

Mestre de vocacions

Un deixeble de Mascaró és el filòleg santanyiner Cosme Aguiló, de 72 anys, que acaba de publicar el llibre De noms i llocs. Estudis de toponímia de les Illes Balears i més enllà (Documenta balear). “Tot el que som –diu– li ho dec a ell”. Aguiló també arribà a la toponímia a través de l’arqueologia: “El 1966, a 16 anys, vaig descobrir un ric jaciment de peces pretalaiòtiques dins d’una cova. De seguida ho vaig posar en coneixement de l’home més savi del poble, l’apotecari Bernat Vidal. Al cap d’un temps, Vidal em presentà Mascaró, que volgué visitar amb mi la cova. El record amb una càmera que no aturava de disparar a destra i sinistra. Des d’aquell dia no perdérem el contacte. Llavors ell estava treballant en el darrer volum del Corpus de Toponímia de Mallorca. És una obra que va ser cabdal per a la meva vocació”.

Aguiló quedà admirat per la bonhomia i la generositat intel·lectual del menorquí. “Al cap d’un any vaig saber que pronunciava a Palma una conferència sobre la prehistòria mallorquina. Era en ple mes de novembre i jo hi vaig anar amb moto des de Santanyí, amb un fred que pelava. Enmig del desert cultural del franquisme, ell va saber canalitzar en mi allò que inicialment només eren quimeres d’adolescent. M’animà constantment a fer planimetries de talaiots i coves i m’ensenyà a fer-les sobre paper mil·limetrat”.

El santanyiner lamenta el buit que Mascaró patí per part del món acadèmic: “Ell era autodidacte i sempre li varen retreure que no hagués passat per la Universitat. Això és un gran error. A vegades aprens més en un cafè que en una aula. Jo mateix he estat autodidacte. Fins als 41 anys no vaig anar a la UIB. Conec bé els dos camps. Hi ha treballs de gent autodidacta boníssims que després són aprofitats per acadèmics sense citar-los”.

Un altre aspecte que Aguiló destaca de l’alaiorenc és l’obertura de mires: “Sabia que la toponímia de les nostres illes s’havia d’analitzar tenint en compte la d’altres territoris. A posta viatjà tant pertot. En una època encara sense Internet, era capaç d’anar fins a Salònica (Grècia) per verificar un nom amb sefardites, els descendents dels jueus expulsats d’Espanya el 1492”. Amb el temps, alumne i mestre pogueren publicar algun treball junts: “Jo encara encara em fii més dels seus mapes que de molts altres moderns que hi ha”.

Quixot cultural

Un altre deixeble del menorquí és l’historiador algaidí Pere Fullana, de 64 anys. De 1992 a 1996 treballaren braç a braç en l’elaboració de la Gran Enciclopèdia de Mallorca (GEM), una iniciativa titànica de l’editor Pere A. Serra, del Grup Serra. Aquesta obra, la darrera en paper de l’era predigital, es publicava en fascicles de 16 pàgines a la revista setmanal Brisas. Mascaró s’encarregava de supervisar la toponímia i d’aportar-hi fotografies, dibuixos i planimetries. “Tenia –diu Fullana– una figura plantosa que imposava. Era un quixot cultural, feiner i responsable, però sobretot una persona exigent i caparruda amb els seus principis. Dotat d’una gran oratòria, sempre raonava de manera lògica els motius de la seva argumentació”.

Pere A. Serra va saber aprofitar bé el talent de Mascaró. L’animà a elaborar altres productes de divulgació com col·leccionables de monedes i llinatges de les Illes Balears. El menorquí acabaria sent nomenat acadèmic de la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià. El març de 1996 arribaria el seu major reconeixement institucional. A Ciutadella, en el marc de la Diada de les Illes Balears, rebé la medalla d’or de la Comunitat Autònoma. Dos mesos després, l’11 de maig, moria a 72 anys arran d’una fatídica caiguda al domicili familiar –al cap de vuit mesos ho faria el seu mestre Joan Coromines, a 91 anys. El 2005 es publicà la seva obra pòstuma Corpus de Toponímia de Menorca. “També tenia quasi enllestit –diu la primogènita– el de les Pitiüses, però no s’arribà a publicar”. Ara tota la prolífica bibliografia d’aquest homenot es pot consultar al web https://mascaropasarius.cat.