Un matí a la Feixina (abans del coronavirus)

PalmaI abans de la sentència sobre el monument, de la qual ara parlarem. I és que encara que de vegades pugui no semblar-ho (pel tipus de discussions que suscita), la Feixina és un parc públic d’una ciutat, on la gent fa les coses que se solen fer als parcs públics de les ciutats. Si quan passi tot això (“quan passi tot això” és la frase talismà d’aquests dies i setmanes) anau a la Feixina un dia qualsevol entre setmana, a mitjan dematí, hi trobareu gent que hi pul·lula de diverses maneres i amb diversos propòsits, tots -en principi- d’allò més civilitzat. Veureu que hi ha joves skaters pegant bots amb els patins, com fan els skaters de totes les ciutats on se’ls permet pegar bots. Hi trobareu homes i dones, indistintament, i d’edats variades, que passegen el ca, i d’altres (sobretot mares, en aquest cas, i també bastants de padrins i padrines) que passegen cotxets amb infants. La quantitat de jubilats es multiplica quan observam el parc infantil, on padrines i padrins fan d’acompanyants d’infants que ja no van en cotxet i que pel motiu que sigui no són a l’escoleta, sinó aquí jugant amb els tobogans, amb els cavalls de jugueta o amb les engronsadores. A més, just al costat hi ha un altre parc, aquest perquè les persones d’edat hi puguin fer gimnàstica, que s’anuncia amb un cartell amb el text següent, en català i en castellà: “Parc per a gent gran. Precaucions d’ús: repetiu l’exercici sense fatigar-vos, atureu l’exercici si sentiu dolor, aneu acompanyats si no teniu prou equilibri”. Hi trobareu també parelles -de la tercera edat i de la segona- que passegen agafats de la mà, i també parelles molt joves i fins i tot adolescents, amb tendència a agafar-se per altres bandes. Hi veureu gent que senzillament travessa el parc en direcció a part o banda, com a drecera per fer via. D’altres (sobretot alguns dels padrins que vigilen els nets que juguen als tobogans, i una petita tropa de desvagats) es concentren a la cafeteria, que es troba situada en una espècie de semiplaceta amb una terrassa des de la qual es tenen vistes al monument. El monument de la Feixina, que és el que ha fet famós aquest parc, i no els seus usuaris.

Tots els personatges abans esmentats, i tot en general al parc de la Feixina, gira entorn del monument, que no és altra cosa que un monument feixista. Ja el coneixeu tots: es tracta del monòlit (o megàlit: personalment, crec que el més adequat és dir-ne copròlit), inaugurat en el seu dia pel dictador Franco en persona, en homenatge dels morts del vaixell Baleares. Com a monument és lleig, tot i que podríem estar d’acord que és d’una lletjor acceptable, en una ciutat com Palma i una illa com Mallorca, on és freqüent trobar a la via pública coses d’una monstruositat encara més cridanera. Ara bé, contra els arguments que acostumen a esgrimir els seus defensors, hi ha elements de judici més que suficients per concloure que el monument de la Feixina no té cap valor artístic ni històric. Es tracta d’una construcció vulgar, fins i tot dins l’obra d’un arquitecte mediocre com Francesc Roca, que en va ser l’autor. Des del punt de vista històric és irrellevant: no necessitam cap monument per tenir memòria de la peripècia del creuer Baleares, ben documentada en una bibliografia sòlida. El Baleares va ser un vaixell que durant la Guerra Civil va perpetrar atacs indiscriminats contra la població de diverses ciutats que es mantenien lleials a la República -com Màlaga, Dénia, Gandia, Tarragona, Mataró o Palamós, entre d’altres- fins que va ser enfonsat davant la badia de Palma pel Lepanto, un destructor de la Marina republicana, el 5 de març de 1938. Des de la perspectiva franquista, els feixistes que hi van morir eren herois “caídos por Dios y por la patria ”.

Monument franquista

No va ser fins a l’any 2010, sota el mandat de la batlessa Aina Calvo, que l’Ajuntament de Palma va buidar el monument del seu contingut més clarament de part. Es tractava d’una placa amb l’escut franquista damunt d’una inscripció que deia: “ Mallorca a los héroes del crucero ‘Baleares’. Gloria a la Marina nacional. Viva España ”. Es va substituir per una espècie de sanefa metàl·lica que envolta el perímetre del monument i a la qual es pot llegir una altra inscripció en francès, català, castellà, anglès i alemany. El text és tan benintencionat com ensucrat i confús, i diu així: “Aquest monument va ser erigit l’any 1948 en record de les víctimes de l’enfonsament del creuer Baleares, durant la Guerra Civil (1936 - 1939). Avui és per a la ciutat símbol de la voluntat de no oblidar mai els horrors de les guerres i les dictadures”. Tal com està redactat, fa pensar que es devia enfonsar un vaixell de turistes i que això devia provocar un daltabaix com el de la caiguda de Thomas Cook. Després van venir més governs, alguns dels quals de progrés, que van perdre el temps i la llavor fins que l’assumpte es va judicialitzar. Recentment hem arribat al cap del carrer, quan el jutge Javier Eugenio López Candela (que es va fer famós fa quinze anys, en declarar que considerava immoral l’homosexualitat, i el matrimoni gai, una astracanada) ha sentenciat obligant a protegir el monument i conservar-lo intacte en la seva resplendor feixista. Ara ja no hi haurà qui el toqui. Moral de la història, aplicable també al Valle de los Caídos: si vols eliminar un monument franquista, tira’l primer a terra i després ja organitzaràs debats sobre la qüestió. Tota la resta s’acaba convertint a donar als partidaris del franquisme (ara se’n diuen “nostàlgics”, com si fos gent que es reuneix a ballar el xarleston) altaveus públics i marges de maniobra. Quan per fi s’acabi l’anormalitat de la pandèmia i tornem al parc de la Feixina, aquesta altra anormalitat encara hi serà. I ja no ens la traurem.