PalmaEl 12 d’octubre de 2010 es feu justícia històrica a una de les figures més importants de la resistència antifranquista a Espanya. Un dia abans del seu concert al Palma Arena, el grup de rock navarrès Barricada es plantà davant l’antiga presó de dones de Can Sales de Ciutat i es posà a cantar Matilde Landa. Era una cançó del disc La tierra está sorda (2009), dedicat a la memòria de les víctimes de la Guerra Civil. Matilde Landa, republicana, no pudieron colgar de tu pecho ni crucifijos ni sotanas, diu la tornada.
El setembre del 1942, turmentada per l’asfixiant nacionalcatolicisme de l’època, aquesta compromesa dirigent comunista proferí el seu últim crit de ràbia. Es llançà al buit des la galeria superior del penal on es trobava tancada des de feia dos anys. El 2005 la seva figura va ser rescatada de l’oblit per l’historiador David Ginard, autor del llibre Matilde Landa. De la Institución Libre Enseñanza a las prisiones franquistas (Flor de Viento Editores). “A escala estatal –assegura–, Landa s’ha convertit en una de les figures de referència de la repressió franquista, juntament amb les Tretze Roses [el grup de tretze al·lotes, la majoria militants comunistes i socialistes, que foren afusellades a Madrid el 5 d’agost de 1939]”.
Dona combativa
Matilde Landa va néixer a Badajoz el 24 de juny de 1904 en el si d’una família acomodada, culta i laica. No fou batiada, la qual cosa li acabaria passant factura. Es formà sota els dictats de la Institució Lliure Ensenyament, que, fundada el 1876, propugnava una educació al marge de l’Estat i l’Església. A 19 anys es traslladà a Madrid a estudiar Ciències Naturals. A 26 anys es casava amb Francisco López, amb qui tingué dues filles, una de les quals morí molt petita. Aviat la jove extremenya s’afilià als Socors Roig Internacional (SRI) i el 1936 ja es feia militant del Partit Comunista Espanyol (PCE).
Landa es bolcà en l’organització d’un hospital obrer a Madrid. El novembre, però, davant la difícil situació de la capital, marxà a València amb la missió de reorganitzar el SRI. Aleshores se li agreujà una malaltia pulmonar que arrossegà tota la vida, però que no minvà el seu esperit de lluita. Amb la seva filla Carmen evacuada a la Unió Soviètica, s’incorporà a la Sotssecretaria de Propaganda del govern republicà. Una de les seves principals tasques va ser recórrer nombroses ciutats de la Península, en les quals organitzava conferències per aixecar la moral dels combatents. En un d’aquests viatges entrà en contacte amb el poeta alacantí Miguel Hernández, que li dedicà el poema A Matilde.
En acabar la guerra, va ser quan l’activisme de Landa fou més intens. “En partir la direcció del PCE a l’exili –recorda Ginard–, ella, estant a Madrid, es feu càrrec del partit en la clandestinitat amb el nom d’Elvira. Amb tot, mai no seria una líder de primeríssim nivell com Dolores Ibárruri, la Pasionaria”. El 4 d’abril de 1939 fou detinguda quan intentava organitzar la fugida de dos companys.
A l’espera de la celebració del judici, el setembre Landa ingressà a la presó de Ventas, d’on un mes enrere havien sortit les Tretze Roses per ser assassinades. Es trobà amb un centre amb més deu mil internes per a qui aviat es proposà mitigar el calvari. Ho feu creant una Oficina de Penades a la seva cel·la. Amb una atrotinada màquina d’escriure es dedicava a preparar els recursos per demanar la commutació de les penes de mort de les seves companyes, algunes d’elles analfabetes. “Pogué fer –recorda l’historiador– aquesta tasca humanitària perquè la directora del penitenciari era Carmen de Castro, que la coneixia de la Institució Lliure Ensenyament. Gràcies a les gestions de Landa se salvaren poques dones, però, tanmateix, moltes recluses volgueren ser traslladades a Ventas per poder gaudir del seu assessorament”.
Desterrament a Palma
El 7 de desembre de 1939, tres mesos després de la seva entrada a Ventas, la veu combativa de les convictes es glaçà en conèixer la seva pròpia sentència: condemna a mort. Al juny del 1940, però, gràcies a la mediació del filòsof Manuel García Morente, amic de la família i home ben considerat dins el franquisme, aconseguí que li commutassin la pena per trenta anys de presó. “Com a condició –recalca l’historiador– li varen posar que havia de complir la condemna com més lluny possible. Era una manera d’allunyar-la de les preses mobilitzades de Madrid”.
L’estiu de 1940 Landa fou traslladada a la presó de Can Sales de Palma. Marxà de Ventas enmig de forts aplaudiments. La de Ciutat era una de les cinc presons centrals que hi havia a Espanya, on, després de la guerra, anaren a parar les dones amb sentència ferma. Es tractava d’un antic hospici d’ancians situat al número 42 del carrer de Sales, al costat del convent de monges de Santa Creu –per això també era conegut amb el barbarisme ses Hermanites. Des del novembre de 1936 s’utilitzava com a penal per a detingudes polítiques mallorquines. La nit de Reis del 1937 fou d’on sortiren Aurora Picornell, juntament amb les tres Roges del Molinar i una altra jove de Palència. Els digueren que les deixaven en llibertat, quan el seu destí final va ser el cementeri de Porreres, on els esperava un escamot feixista per afusellar-les.
Amb l’arribada de noves detingudes de la Península, la presó de Can Sales es massificà i veié empitjorades les seves condicions d’insalubritat. “Era –assegura Ginard– pitjor que Ventas. Arribaria a acollir prop d’un milenar de preses. La mala alimentació contribuïa a la mort d’algunes d’elles”. Mentrestant, des de Madrid, Aida, la germana gran de Landa, contactà amb l’escriptor palmesà Miquel Ferrà, un dels ideòlegs de l’Escola Mallorquina, conegut per la seva actitud de distanciament amb la dictadura. Era un vell amic de Rubén, l’altre germà que s’havia exiliat a Mèxic.
Ferrà no dubtà a visitar Landa a la presó i ajudar-la en el que fos. Ambdós mantingueren una intensa relació epistolar. La jove extremenya fins i tot s’animà a escriure-li en català. Li agraí especialment el regal del seu llibre de poemes A mig camí, la lectura del qual li permeté imaginar-se els camps mallorquins i la motivà a aprendre la llengua de l’illa. Tanmateix, la dirigent comunista no es podria treure de sobre el dol d’estar separada de la seva filla Carmen, a qui, sempre que podia, també escrivia –l’agost del 1939 la petita havia tornat de la Unió Soviètica per traslladar-se a viure a Mèxic amb els seus oncles.
Guerra psicològica
“El carisma i l’excel·lent formació de Landa –recorda l’historiador– aviat cridaren l’atenció de les autoritats religioses i civils de la presó, les quals ja havien rebut informes sobre la seva significació política. Les dones d’Acció Catòlica s’interessaren d’una manera especial per ella, ja que no havia estat batiada. El seu objectiu fou convertirla al catolicisme”. Durant uns mesos Landa va ser convocada constantment a entrevistes amb autoritats religioses. Acceptà participar en aquests encontres amb la intenció, segons les seves companyes, de demostrar la fermesa de les seves conviccions agnòstiques i comunistes. Malgrat les diferències ideològiques, congenià molt bé amb Bàrbara Pons, una de les catequistes d’Acció Catòlica. Tanmateix, els màxims responsables eclesiàstics no li donaren treva. “Li feren xantatge –assegura Ginard–, dient-li que, de la seva conversió, depenia la quantitat d’aliments que rebien els fills de les mares preses. Atesa la seva negativa, durant una bona temporada va patir aïllament i no li deixaren escriure cartes”.
A pesar de la guerra psicològica a la qual estava sotmesa, la díscola reclusa insistia a les seves companyes que de cap de les maneres es batiaria. L’horabaixa, però, del 26 de setembre de 1942 ja no pogué més i es precipità des de la galeria superior de la presó. Tenia 38 anys. “Quan estava agonitzant –assenyala el seu biògraf– la batiaren in articulo mortis en contra de la seva voluntat. Companyes seves, que quedaren consternades, asseguren que la catequista Pons li va treure del pit una carta de color blau i se la guardà tot d’una. Es corregué la veu que aquell dia l’anaven a cristianitzar. Les monges atribuïren la seva caiguda a un atac epilèptic”.
Landa deixava una cel·la amb tres significatius llibres de poemes: de Santa Teresa de Jesús, Bécquer i Quevedo. Seria enterrada al cementeri de Palma, en una sepultura propietat de l’aristòcrata Aina d’Oleza, amiga de Pons. “La premsa a l’exili –conclou Ginard– no trigà a fer-se ressò de la seva mort i la reivindicà com una màrtir de la dictadura franquista”. Avui una placa a la paret de l’antiga presó palmesana recorda la figura d’aquesta insubornable dirigent comunista. “Qué irónica es la vida –canta Barricada–, que por un lado seas consuelo para muchas, y a la vez la soledad te acompaña en cada lágrima”.
Una santa laica
L’historiador David Ginard, biògraf de Matilde Landa, la defineix com una “santa laica que elegí el turment abans que renegar de les seves conviccions agnòstiques i comunistes”. “En morir –continua– es convertí, probablement, en una de les preses més cèlebres d’Espanya”. Segons l’enginyer Luis Azcárate, “era un dona molt guapa, amb una bellesa clàssica, combinada amb un rampell indi [la seva mare era portuguesa, però d’origen indi]. Simpàtica, amb una rialla habitual, molt d’humor, i alhora ferma i valenta”. La infermera voluntària Mary Bingham la va descriure de la manera següent: “Mai aixecava la veu, que era suau i melodiosa, i mai no s’alterava”. En canvi, l’escriptor palmesà Miquel Ferrà preferí catalogar-la d’“ànima diamantina lliurada a la mística comunista”.
Després de morir, Landa ingressà en el panteó de màrtirs del PCE. El mateix escriptor català Manuel Vázquez Montalbán confessaria que el 1961 inicià la seva militància al PSUC gràcies al testimoni de la jove extremenya. També es donà el cas que la filla d’alguna antiga presa de Palma nascuda amb posterioritat va rebre el nom de Matilde en record seu. Curiosament, l’exmarit d’aquesta dona íntegra també s’acabà suïcidant. Ho feu el 1961 a Madrid, després de tornar d’un llarg exili a Londres.
La infame presó de Can Sales de Palma, on restà tancada Landa durant dos anys, estigué en funcionament set anys. Fou clausurada al cap d’un any de la seva mort, concretament el 30 de setembre de 1943. Aleshores, en plena Segona Guerra Mundial, les autoritats franquistes temien una possible intervenció aliada a l’arxipèlag, de manera que decidiren traslladar la majoria de la població reclusa a altres presidis de la Península. Per aquelles dates també es desmantellaria la colònia penitenciària de Formentera.
Tanmateix, a partir del 1940, la dictadura, atesa la superpoblació de les presons, havia començat a descongestionar-les. Ho feu des de la Comissió Central d’Examen de Penes, que s’encarregà d’unificar els criteris per a la revisió d’aquestes. Així, bona part de les preses passaren al règim de presó atenuada o obtingueren la llibertat condicional. En el primer cas, la dona no podia abandonar la llar familiar, excepte “en el compliment de les seves obligacions, treballs i tasques religioses”, estava obligada a presentar-se cada diumenge a un lloc de la Guàrdia Civil i havia d’escriure una carta setmanal a la presó. La llibertat condicional, en canvi, exigia superar prèviament un exercici de cultura religiosa i rebre informes favorables de personalitats com el batle. En molts casos, les excarceracions s’obtenien amb la condició de restar allunyades de la seva localitat. És per això que la majoria que sortiren de Can Sales optaren per continuar residint a Mallorca.