“El mecanisme que fa que ens vegem guapos és el mateix que ens fa sobreviure com a espècie”

PalmaMarcos Nadal no es considera un especialista en la bellesa, si bé ja fa anys que es dedica a intentar respondre a la pregunta de per què el nostre cervell decideix que una cosa li agrada i una altra no. Aquest psicòleg i investigador del Grup d’Evolució i Cognició Humana de la Universitat de les Illes Balears es manifesta fascinat i intrigat pel fet que un sistema bàsic de supervivència biològica de les persones, com és la capacitat de destriar les coses que ens resulten atractives i apropiades, sigui el mateix mecanisme que ens permet connectar amb les obres d’art, la música, l’arquitectura i la bellesa natural.

Parlam amb ell en una pausa del Congrés que reuneix a Palma gairebé dos centenars d’especialistes en neuroestètica i estètica experimental. Han reflexionat, per exemple, sobre com la música permet gestionar les emocions, però també sobre l’aplicació pràctica de les investigacions actuals en camps com el consum o l’arquitectura. “Ara mateix, hi ha col·legues dedicats a investigar quin és el grau de cruixent de les patates fregides que fa que no puguis deixar de menjar-ne fins a acabar la bossa, però també n’hi ha d’altres que estudien com l’arquitectura influeix en el nostre estat d’ànim”, explica Nadal. S’intenta esbrinar, per exemple, per què ens fa ganes entrar a un edifici; com fer espais als hospitals que ajudin a una millora més ràpida dels pacients; i com han de ser els llocs de feina i d’estudi per afavorir la col·laboració i l’aprenentatge.

El punt mitjà

Nadal apunta que el nostre cervell està programat biològicament per fixar-se en coses importants del món. “Els altres éssers humans són de les coses més importants que el nostre cervell pot veure”, diu. Així, capta cares contínuament i va creant un esquema de què vol dir un rostre atractiu. En un món tan complicat, el cervell ha de catalogar ràpidament aquelles coses que són importants per a la supervivència, però també ha d’anticipar el que pot passar i preparar-nos per respondre-hi. És un mecanisme bàsic d’aprenentatge que permet evitar problemes i amenaces i ens estimula a anar a cercar allà on hi haurà coses beneficioses per a l’individu i el grup. “Sobre aquest mecanisme essencial per a la supervivència està construïda tota la parafernàlia d’apreciació de la bellesa i de l’atractiu facial. La maquinària bàsica que s’utilitza per fer una cosa que té un valor artístic i cultural, que és important per a la nostra vista; veure’ns atractius al mirall; o sentir-nos còmodes a casa: tot això forma part de la maquinària bàsica de supervivència que tenen tots els éssers vius amb cervell”, assegura Nadal.

No hi ha una bellesa objectiva

El cervell s’adapta a tota mena de circumstàncies i aprèn. Un bon exemple són les malformacions facials davant les quals els adults reaccionam d’una manera negativa, mentre que els infants petits no tenen aquesta reacció. “És una cosa que s’aprèn”, diu Nadal. Per això, tot i que les escoles d’art o de disseny acostumen a parlar de cànons, paràmetres i combinacions que serien estèticament correctes (‘belles’), la realitat és que no es pot parlar d’un cànon fix.

Per il·lustrar-ho, ens posa l’exemple d’un artista que admira, Marcel Duchamp, que posà una tassa de vàter en una galeria d’art perquè no se li va ocórrer res menys estètic. Un crític va escriure que l’artista ens feia recordar que hi ha bellesa a qualsevol lloc. “El crític és capaç de veure bellesa en l’urinari destacant-n’hi les corbes, la blancor lluminosa de la porcellana, perquè el que passa és que el fet que t’agradi més o manco el que veus és el resultat de la trobada entre un objecte amb les seves formes objectives i el que tu poses de la teva experiència passada, però també el que tu anticipes, el que tu penses sobre aquell objecte o persona”.

Paul Newman o Angelina Jolie no són objectivament bells, sinó subjectivament, apunta Nadal. “Els atribuïm característiques que, en el cas dels actors o actrius, tenen a veure amb els personatges que han interpretat. A tothom ens ha passat. Veus una persona que et sembla guapíssima i en aquell moment t’hi enamores bojament, i després el coneixes, resulta que és un imbècil i et comença a parèixer menys atractiu i, fins i tot, lleig”.

En l’època del TikTok i de l’Instagram el psicòleg alerta que, a diferència del que passava fa quaranta anys, quan “tenies els models del teu entorn –amb poques variacions­– per construir la idea del que vol dir ser atractiu, ara els models són molt més nombrosos, més variats i molt transitoris”. “Poden ser més extrems, en el sentit que no són naturals, sinó filtrats. Les persones es veuen al mirall i l’exigència d’arribar al model que han creat al seu cervell és molt més gran”.

Els perills

La indústria i el mercat són conscients de la importància de conèixer els mecanismes del cervell que condicionen la percepció de les coses. Sovint es basen en estudis científics per decidir com dissenyar una web, la mida i forma del botó on s’ha de clicar per comprar i els colors més adients per transmetre al seu públic objectiu una sensació de seguretat i qualitat. Això, segons Nadal, no ens ha de fer més desconfiats, sinó que hem d’aprofitar per estar més informats.

Està estudiat que les persones atractives tenen un accés més fàcil a un lloc de feina, que els nins més guapos tenen millor nota i, fins i tot, que la gent atractiva rep condemnes més lleus. “Parlam d’entorns professionals. No ho fan a posta, és inconscient”, explica Nadal, que apunta que “la neuroestètica ofereix una informació que ajuda a no caure en biaixos de l’atractiu”.

Cal tenir en compte que aquesta disciplina també treballa per augmentar el benestar de les persones en el disseny de les ciutats. “El problema és que no hi ha planificació o es fa a molt curt termini. Què ens diu l’evidència? Que la gent on millor es troba és en una ciutat activa, dinàmica però també manejable. Quan es fa difícil que fins i tot circulis pel carrer, això genera incomoditat i deixes de gaudir de viure en aquests indrets”. Nadal explica que a moltes ciutats ja dissenyen espais on es pugui trobar un equilibri confortable per als ciutadans. “Les ciutats on la gent es troba millor són aquelles que no giren l’esquena als seus usuaris, a les persones que viuen allà. La gent gaudeix d’una ciutat que sent que no és un decorat, sinó que s’ha dissenyat pensant en elles”.