Megatsunamis, onades de 250 metres i volcans com Europa: benvinguts a Mart

L’exploració de Mart, iniciada als llunyans anys 60 del segle passat en un context de Guerra Freda entre les dues superpotències del moment, els Estats Units i la Unió Soviètica, sempre ha viscut el somni de trobar-hi almenys indicis de vida. De moment, no ha estat possible, però enlloc no està escrit que no n’hi hagi. La distància i les limitacions tecnològiques no permeten assegurar res en un sentit o en un altre. El que sí que han possibilitat, per ara, és descriure fenòmens geològics antics, i també algun de modern, que demostrarien activitat en capes profundes del planeta. S’han documentat masses d’aigua, tsunamis, impactes de meteorits i, molt més recentment, activitat sísmica i fins i tot volcànica.

Un volcà gegant

Si hem de fer cas als darrers estudis publicats en revistes científiques d’alt impacte, en trobem un de ben recent que desmenteix la creença establerta que diu que Mart és un planeta inert des del punt de vista geològic. Un article publicat aquest desembre a Nature Astronomy descriu l’existència d’una zona volcànica tan extensa com Europa i prediu una alta probabilitat que, imminentment, entri en erupció. Si es confirmen les dades publicades per Adrien Broquet i Jeffrey Andrews-Hanna, de la universitat de Tucson, Arizona, caldria reescriure una part substancial de la ciència marciana, la que fins ara assegurava que l’activitat sísmica i volcànica del planeta s’havia produït durant els 1.500 milions d’anys de la seva vida geològica. Segons l’estudi, hi hauria una àrea activa d’uns 4.000 km de diàmetre ubicada a l’Elysium Planitia, al nord de Mart, que empeny magma calent a la superfície. Les dades s’han obtingut gràcies al mòdul d’aterratge InSight de la NASA.

Un misteri resolt per un tsunami

Un segon estudi internacional proposa un viatge en el temps amb la idea de revisitar la peripècia de la sonda Viking 1 a Mart, la primera que va aconseguir aterrar al planeta roig després de múltiples intents fallits des del 1960. Va ser el 1976 sobre una immensa planura rocosa a la regió de Chryse Planitia. Concretament, al tram inferior de Maja Valles, punt que posteriorment es va definir com un canal fluvial format fa 3.400 milions d’anys a conseqüència d’inundacions catastròfiques. Les imatges obtingudes en aquell moment per la sonda no van revelar cap indici de vida ni tampoc cap explicació plausible de la zona d’aterratge.

Han hagut de passar més de 60 anys per aclarir on va aterrar la sonda de la NASA. Han estat investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i del Planetary Science Institute dels Estats Units (PSI) els que han sabut reinterpretar les dades. Alexis Palmero Rodríguez, científic del PSI i investigador María Zambrano a la UAB, i Mario Zarroca, del departament de geologia de la UAB, expliquen a la revista Scientific Reports que el lloc on va aterrar la Viking 1 és un dipòsit format per un megatsunami produït en l'impacte d'un asteroide d'entre 3 i 9 quilòmetres de diàmetre amb un oceà septentrional poc profund. Els resultats de l'estudi es basen en la identificació d'un cràter d'origen marí, així com en simulacions numèriques d'alta resolució de l'onada generada per l'impacte de l'asteroide. L’estudi també detalla els senyals que hauria deixat el megatsunami en avançar per la planura.

“Les nostres simulacions mostren que el megatsunami va ser devastador”, explica Zarroca. Segons les dades de l’estudi, es van formar onades de fins a 250 metres d’altura i es van inundar zones costaneres localitzades almenys a 2.000 km del cràter d'impacte. “Aquestes zones costaneres inclouen una conca enorme on l'onada podria haver format un mar interior en els tròpics del planeta”, assenyala l’investigador. “Hem pogut identificar el primer cràter a Mart amb relacions estratigràfiques, geogràfiques i numèriques indicatives d'un origen per impacte oceànic”, detalla Palmero Rodríguez.

Terratrèmols i indicis de vida

D’entrada el treball revela l’existència de masses d’aigua ingents que caldria reconfirmar. Si més no, algun dels seus vestigis, com podrien ser sals minerals que ajudarien a entendre la composició de les aigües. D’altra banda, la composició podria assenyalar l’existència, present o passada, de microorganismes i, per tant, una hipotètica zona d’habitabilitat a Mart, tot i que amb condicions extremes. En aquest sentit, cal recordar que a la Terra s’han pogut identificar microorganismes capaços de viure en condicions inimaginables fa tot just 30 anys. Amb absència d’oxigen, per exemple, amb temperatures molt altes o molt baixes, i amb sòls molt àcids o molt alcalins. Qui sap si a Mart també hi són però encara no s’ha buscat en la direcció adequada.

El darrer dels estudis fa referència a la detecció d’ones sísmiques a la superfície del planeta. Seria el primer cop que es veuen més enllà de la Terra. Els resultats es van publicar a la revista Science fa un any just i encara s’estan avaluant. Segons Doyeon Kim, geòleg a la Universitat de Zuric, les ones, provocades per l’impacte de meteorits, ajudaran a explicar l’escorça marciana a una profunditat d’entre 5 i 30 km. Pel que sembla, una escorça amb una estructura uniforme i densa. L’estudi, completat amb treballs sobre la dinàmica geològica i de vulcanisme, podria revelar aspectes clau sobre la formació i evolució de Mart.