"Tenir una memòria fotogràfica també és un problema"

Sant Cugat del VallèsA Maria Dolors Rius no li ha passat mai que no sàpiga on ha deixat les claus o on ha aparcat el cotxe. Tampoc no necessita apuntar-se res a l'agenda. Ho recorda tot de memòria. I això que assegura que ara ha perdut capacitats per la medicació que pren per diverses patologies. "Abans podia enumerar per ordre i a la perfecció tots els productes de les prestatgeries del Lidl, des de l'entrada del supermercat, fins al final, on hi ha els iogurts", afirma. També diu que recorda el número de DNI de totes les seves parelles. N'ha tingut quatre. I de les característiques i la matrícula del cotxe amb què el seu pare va morir d'accident quan ella només tenia 16 anys: “Un Simca 1200, blau metal·litzat amb sostre negre, fars rodons i matrícula B-3184CG”. La Maria Dolors, de 60 anys, té memòria fotogràfica. Això, sens dubte, l'ha beneficiat en la seva vida personal i professional, però assegura que també li ha suposat molts maldecaps. Per això prefereix mantenir un cert anonimat.

Per la seva professió d'infermera, tenir una capacitat així ha estat tot un avantatge. “Em recordava de les constants de cada pacient de memòria o de com havia deixat el sèrum exactament”, posa com a exemples. També la va ajudar molt durant la seva vida d'estudiant. A EGB, BUP i COU, amb una vegada que escoltés la lliçó a classe quan l'explicava la professora, ja en tenia prou per treure excel·lent a totes les assignatures. “Em deien empollona, però en realitat jo no estudiava mai”, assegura.

La formació professional (FP) també va ser un passeig per a ella. Va cursar tècnic de laboratori, uns estudis que en teoria duraven quatre anys, però que ella va fer en dos i sense anar a classe. “Una companya em passava els apunts perquè, després de la mort del pare, havia de treballar de les vuit del matí a les set del vespre. La meva tutora de FP pensava que jo feia un esforç sobrehumà per aconseguir les notes que treia, però en realitat no n'hi havia per a tant: em llegia una vegada els apunts i ja m'ho sabia”.

Tot va canviar quan va arribar a la universitat. “A classe ens explicaven algunes coses, però després havíem de buscar informació complementària pel nostre compte, i jo mai no havia obert un llibre”, lamenta. És a dir, el que havia estat un avantatge fins aleshores es va convertir en un problema perquè no tenia l'hàbit d'estudi. De fet, ja a l'educació obligatòria, tenir una memòria fotogràfica li havia comportat inconvenients. Per exemple, s'avorria totalment a classe, fins al punt que de vegades s'adormia. I més d'una vegada va haver de repetir un examen perquè, com que ho feia tot tan bé, les professores pensaven que copiava.

La Maria Dolors va descobrir que tenia una memòria fotogràfica després de ser mare d’una filla i d’un fill. Les altes capacitats del seu fill eren “escandaloses”, afirma. “Amb un any i mig ja se sabia tots els senyals de trànsit i els models dels cotxes. I també va aprendre a llegir i a comptar sol”, detalla. Així que el va portar a avaluar. També llavors li van fer un examen a ella, que va posar en evidència la seva desmesurada memòria. Aleshores tenia 40 anys.

La Maria Dolors ha creat diverses associacions per defensar els drets dels menors amb altes capacitats i ha lluitat fins a aconseguir que aquests nens i nenes rebin una atenció especial durant l'educació obligatòria. Segons diu, tenir una memòria fotogràfica no és sempre la panacea.