En memòria de Gabriel Buades, l'anarquista inquer
La història d'aquest anarquista va ser transmesa pel seu germà Francesc Buades al seu besnebot Joan Buades, que la va recollir i publicar en forma de llibre l'any 2005
PalmaGabriel Buades i Pons va néixer a Inca el 6 de maig de 1903. Era el tercer dels set fills del matrimoni entre Gabriel Buades i Bisellach i Francisca Pons i Mateu. Una família pagesa, de classe baixa i d’idees liberals, pel que feia a l’educació dels fills. Només un dels germans Buades i Pons va poder anar un parell d’anys a escola; la resta, de ben joves, es varen posar a fer feina.
Aquells varen ser els anys en els quals la indústria inquera va experimentar el màxim creixement, una conjuntura que va fer que molts fills de pagesos decidissin deixar el camp per posar-se a treballar en empreses de teixits o calçat que s’establiren a la capital del Raiguer.
Fou el cas del tercer dels germans Buades, Gabriel, que després de fer d’aprenent de fuster durant 4 o 5 anys va entrar a treballar al taller de sabates de Can Misseta. No tenia més de 14 anys però, més enllà de fer feina en la indústria sabatera, en el seu temps lliure ensenyava a llegir i a escriure als seus germans Francesc i Aina, uns aprenentatges que ell havia adquirit de manera autodidacta.
Contava el seu germà Francesc que “es va fer anarquista per antonomàsia; per la seva manera de ser, no podia ser altra cosa. Més que res, varen ser les lectures que el feren anarquista”. De fet, des de ben jove, cap a l’any 1921, ja era subscriptor de la publicació Cultura Obrera.
Emigració
La dictadura de Primo de Rivera va suposar una ferotge persecució contra l’anarquisme. De fet, l’any 1926 Buades era detingut i acusat “d’agitador revolucionari”. Aquesta situació, sumada a la crisi econòmica de l’època, el va empènyer a emigrar a París, tal com feien en aquells temps tants altres joves.
Allà es va dedicar de ple a la confecció de sabates per a l’empresa de la família Llobera, també inquers. Va ser a la capital francesa on també va desembarcar la germana dels amos de l’empresa, Margalida Llobera i Pujol, per ajudar-los, ja que el pròsper negoci de les sabates cada vegada els tenia més ocupats.
Margalida i Gabriel es varen enamorar i varen passejar el seu amor pels carrers de París durant prop d’un any, fins que ella va haver de tornar a Mallorca el 1930.
La tornada a Inca
En la distància, varen decidir prometre’s i Buades tornà a l’illa per casar-se amb ella el 15 de novembre de 1931. El mes de desembre de 1932, va néixer l’únic fill de la parella, Gabriel.
Gabriel Buades es va convertir en poc temps en un dels artesans sabaters més reconeguts de tot Mallorca. El mateix any 1932 va ser nomenat secretari del sindicat dels sabaters La Justícia. Explica Joan Buades[1] que la seva entrada va donar una nova embranzida al sindicat, especialment pel que fa a l’impuls de la cultura. El sindicat va començar aleshores una tasca educativa i formativa de les classes populars, orientada a difondre l’ideari obrer revolucionari de caire anarquista.
El 1934, Buades va ser un dels fundadors de l’Ateneu Cultural d’Inca. A més, va ser un destacat redactor del diari Avance, amb el seu amic Llorenç Beltran.
La detenció
El 20 de juliol de 1936, només dos dies després del cop d’estat, es va convocar una vaga general com a protesta. El seguiment a Inca va ser multitudinari a les primeres hores del dia, fins que la Guàrdia Civil i els falangistes començaren a importunar els manifestants. Va ser aquell mateix dia que va ser detingut i empresonat. Amb ell varen detenir també altres companys i el propi germà de Gabriel, Francesc.
Varen estar tancats a Can Mir de Palma i a la presó de Sant Domingo d’Inca. El 12 de març de 1938 es va fer a Palma el Consell de Guerra, en el qual ni Buades ni altres detinguts amb ell varen poder ser presents. Entre d’altres testimonis que l’acusaven es trobava el batle del seu propi poble, Juan Erasmo Fluxá, que assegurava que Buades era l’anarcosindicalista més significat de la població.
Al germà de Gabriel li fou commutada la pena per 30 anys de presó, que es varen convertir en dotze anys empresonat i desterrament. La sort d’ell no fou la mateixa: la matinada del 2 de juliol de 1938 Gabriel Buades i Pons, juntament amb el seu company i amic Llorenç Beltran, va ser afusellat per un escamot falangista al cementeri d’Inca.
La memòria de Buades
Inca dedicà ja fa alguns anys un carrer a Gabriel Buades i Pons. Va ser el batle Pere Rotger (PP) qui impulsà la iniciativa. Durant alguns anys, la capital del Raiguer també va tenir un ateneu dedicat a la figura d’aquest destacat i no prou reivindicat anarquista inquer.
[1] La història de Gabriel Buades i Pons la va descobrir gairebé per casualitat el seu besnebot, Joan Buades. Fins aleshores, com en moltes altres, la por i el silenci havien regnat en el si de la família. L’estiu de 1985 va poder mantenir i enregistrar una sèrie de converses amb Francesc Buades, germà de Gabriel. L’any 2005 va recollir en una publicació tota la història de vida del seu besoncle. Buades Beltran, J. (2005). Gabriel Buades i Pons: Pol·len llibertari (Inca 1903-1938). Plaguetes del Raval.