PalmaDes de principi de 2000, Formentera té un placa en record dels prop de 1.500 republicans que, entre 1940 i 1942, passaren per la colònia penitenciària, situada prop del port de la Savina –hi moriren 58 reclusos. De 2011 és el Mur de la Memòria al cementeri de Palma i el d’Eivissa no s’habilità fins al 2016. Aviat Menorca també tindrà el seu propi memorial. Serà per iniciativa de l’Associació Memòries de Menorca. L’historiador maonès Miquel López Gual n’és el portaveu. “El març de 2024 animàrem el PSOE i el grup d’electors Ara Maó de l’Ajuntament de Maó a presentar una moció per construir un Mur de la Memòria. Hi votaren en contra el regidor no adscrit i excoordinador de Vox Francisco Cardona i el PP. Com que la moció tirà endavant, el Mur de la Memòria s’hauria d’inaugurar enguany”.
L’Associació Memòries de Menorca també fou la darrera que es constituí a les Balears, el 2018. De 2006 és l’actual Associació Memòria de Mallorca i del 2009, el Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera. Aquest despertar memorialístic tan tard té una explicació. “Fórem –afirma López– l’única illa de les Balears que restà fidel a la República fins gairebé al final de la Guerra Civil. Durant aquest temps un grup de republicans incontrolats assassinà 166 persones. Això segurament generà un sentiment de culpa que condicionà la recuperació de la nostra memòria històrica”.
Repressió republicana
Pere Marquès va ser el brigada que aconseguí frenar a Menorca el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. Al cap de dos dies ja detenia José Bosch Atienza, comandant militar de l’illa, i ell mateix el substituí en el càrrec. Aleshores s’inicià una croada contra l’estament jeràrquic, que era vist com l’aliat dels poders fàctics. El 23 de juliol, Marquès, alcohòlic empedreït, s’encarregà de matar personalment el jove prevere alaiorenc Joan Huguet Cardona, de 23 anys, oncle de l’expolític popular Joan Huguet Rotger. A Ferreries, li pegà un tret al cap en negar-se a escopir damunt d’un crucifix. Convertit en un màrtir de la repressió republicana, el 2013 Huguet seria beatificat. Altres religiosos foren tancats a la fortalesa de la Mola de Maó i al vapor Atlante.
La primera gran matança ordenada va tenir lloc entre el 2 i el 3 d’agost als Freus de la Mola. Hi moriren els principals responsables de l’aixecament militar a l’illa: el general Bosch i prop de noranta dels seus oficials fets presoners. “Aviat –assevera López– la República s’alarmà davant d’aquells actes i el 8 de setembre de 1936 destituí Marquès. Tanmateix, el seu substitut, Nicanor Menéndez Casanova, no tingué́prou capacitat ni autoritat per posar fi al desordre civil”. Els dies 18 i el 19 de novembre es va produir la segona gran matança: 75 persones recloses a l’Atlante, entre elles, 37 capellans, foren executades a Cala Figuera i al cementeri del Castell. Fou una acció de venjança després que un atac de l’aviació italiana establerta a Mallorca deixàs set morts a la base naval de Maó.
Heriberto Quiñones
Segons algunes fonts, des de setembre, participant en aquella repressió republicana, hi era Heriberto Quiñones González, la parella de la dirigent comunista palmesana Aurora Picornell, que seria assassinada la nit dels Reis de 1937. Natural de Moldàvia, era un agent de la Internacional Comunista i havia estat elegit secretari del PCE de Menorca. En les seves cròniques, el periodista i dirigent socialista Deseado Mercadal (1911-2000) denuncià que Quiñones sempre anava armat i amb escolta i aspirava a “destruir i anul·lar tots els enemics de la República que conspirassin contra ella a la rereguarda”. El 4 de novembre de 1936 la parella de Picornell insistia que calia “netejar completament tot Menorca de facciosos que encara gaudeixen de totes les llibertats, lliures i sense càstig”.
Aquella espiral de sang acabà al desembre amb el nomenament de José Brandaris de la Cuesta com a nou comandant militar de Menorca –procedia de Cartagena. Després de dos anys i mig de resistència, el 9 de febrer de 1939 l’illa pactà la seva rendició en un cas del tot insòlit dins la Guerra Civil. Fou sota la supervisió del cònsol britànic a Mallorca, Alan Hillgarth. El dia anterior, però, un grup de militars s’aixecaren contra les autoritats republicanes. És el que es conegué popularment com ‘la Girada’.
A la nit, davant l’arribada de tropes franquistes, centenars de persones, preses pel pànic, s’amuntegaren al port de Maó. Només unes 450 pogueren pujar a bord del Devonshire, que salpà la matinada del 9 de febrer amb rumb a Marsella. Poques hores després altres 77 menorquins escaparen cap a Alger en el motoveler Carmen Picó. A uns altres els prepararen una trampa. Els digueren que un tercer vaixell els esperava per salpar. I era l’Atlante, l’antiga presó del bàndol dels insurrectes. Molts també foren executats. La majoria dels protagonistes d’aquella gran diàspora anà a parar als centres d’internament francesos d’Argelers i Saint-Étienne, on serien tractats com a animals, reclosos entre reixats de fildeferro. Després, alguns es feren membres de la Resistència i acabaren sent capturats pels nazis. Avui s’han comptabilitzat 21 menorquins morts en diferents camps de concentració del Tercer Reich.
La lluita pel relat
Un cop finalitzada la Guerra Civil, cada any la dictadura celebrà amb grans fastos l’efemèride del 9 de febrer, ‘el Dia de l’alliberació’. “A partir d’aleshores –assegura López– calà entre la població el relat oficial de ‘bons’ (els franquistes) i ‘dolents’ (els republicans). Amb el restabliment de la democràcia, a l’esquerra li costà reivindicar la memòria de les seves víctimes, tenint en compte que els seus havien deixat 166 morts. Això és una realitat. Foren, però, morts a mans d’incontrolats, no responien a una repressió planificada per la República. Els franquistes, en canvi, ordenaren executar uns 200 menorquins i en represaliaren altres 4.000. En tot cas, aquí no es tracta de dir ‘i tu més’, sinó d’analitzar les polítiques de dignificació de les víctimes que s’han fet després. Aquest és precisament el tema de la tesi doctoral que estic preparant”.
El greuge entre les víctimes d’un bàndol i de l’altre és clamorós. La plaça de l’Esplanada de Maó encara és presidida per un obelisc en record de “los Caídos per la Revolució Espanyola”. Fou aixecat el 1939 amb pedres de talaiots per republicans tancats a la presó de Sant Felip. El conjunt és de titularitat del Ministeri de Defensa, que insisteix que el 2009 ja fou despullat de qualsevol simbologia franquista d’acord amb la Llei de memòria històrica de 2007. És el mateix que es feu el 2008 a Mallorca amb el monòlit de la Feixina de Palma.
Igualment, els 75 reclusos de l’Atlante afusellats pels republicans disposen d’un mausoleu a la part central del cementeri del Castell, que fins al 2018 estigué coronat per l’escut franquista. Dins del mausoleu, s’hi va col·locar una làpida amb tots els noms. Al recinte antic del cementeri de Maó també hi ha dos murs grans custodiats per una creu enorme i amb els noms inscrits dels militars assassinats a principi d’agost de 1936 a la Mola. Això contrasta amb una placa que hi ha al mateix cementeri en record de només quatre víctimes republicanes. Tampoc no hi ha cap monument que homenatgi la trentena de menorquins que moriren a causa dels bombardejos de l’aviació italiana ni els prop de 1.000 exiliats en una illa que el 1939 tenia uns 43.000 habitants –el 2023 l’historiador ciutadellenc Josep Portella recollí moltes de les seves vivències al llibre 1939. El gran exili menorquí (Nova Editorial Moll).
Dret de memòria
“Quan intentes fer algun tipus de reparació dels perdedors –diu López–, hi ha sectors de la dreta que se’t tiren a damunt i et diuen que només feim memòria d’uns. Mentre, però, no hi hagi igualtat, em sembla lleig parlar, com s’ha fet altres anys, de fer més monuments per als vencedors. Els morts són morts, no és qüestió de donar més importància a uns que a uns altres. Jo no deman que es retiri el mausoleu de les víctimes de l’Atlante, ja que, contràriament a l’obelisc de Maó o de la Feixina de Palma, no està enmig del carrer. Tampoc no vull que treguin el nom de carrers de víctimes en mans de republicans com Joan Huguet”.
A Menorca, a diferència de la resta d’illes, no hi ha fosses comunes per excavar. Quasi tots els republicans morts foren enterrats en diferents fosses del cementeri de Maó i quedaren identificats gràcies als registres funeraris. Gran part de les seves restes acabaren sent traslladades a nínxols familiars. D’altres es varen mantenir en osseres sense ser traslladades. “Als perdedors –conclou l’historiador– se’ls negà fins i tot ser recordats. Les seves famílies no tindrien cap monument on plorar i on passar el dol. Cal anar vius davant aquells discursos que, en nom de la ‘concòrdia’, neguen el dret de memòria als qui han estat tants d’anys silenciats”.
Eivissa, un cas similar
Eivissa és un cas similar al de Menorca. També té, més o menys, el mateix nombre de morts tant en un bàndol com en l’altre. El 8 d’agost l’illa fou ocupada per les tropes republicanes del capità Bayo. El 13 de setembre tres avions de l’esquadra italiana, aliada de Franco, bombardejaren el port i Dalt Vila. Hi hagué quaranta morts. Aquell fou el primer bombardeig important de la guerra sobre la població civil. Com a represàlia, es produïren ‘els fets del castell’: abans d’abandonar Eivissa, els republicans entraren de nit al castell de Vila, on hi havia 200 presos. En mataren 92 amb metralladores i granades de mà. Entre les víctimes hi havia 17 religiosos. Els dies següents el nombre d’assassinats augmentà fins als 113. En aconseguir el control de totes les Pitiüses, les tropes franquistes mataren devers 150 republicans.
En acabar la Guerra Civil, les 113 víctimes franquistes serien recordades amb dues plaques dins la catedral d’Eivissa. Una contenia tots els seus noms, curiosament per ordre alfabètic, per destacar-ne la primera, el banquer Abel Matutes Torres, padrí de l’exministre del PP. L’altra, en canvi, deia en castellà “Víctimes de l’odi a la religió i a la pàtria, varen ser feroçment immolats durant la dominació marxista en aquestes illes”. El 2000 el Bisbat substituí aquesta inscripció per una altra que representa totes les víctimes de la guerra, d’un bàndol i de l’altre. “En l’actualitat, però –assegura l’historiador Artur Parron–, cada 13 de setembre surt una esquela a Diario de Ibiza en memòria de les víctimes dels ‘fets del castell’. La deu pagar algun particular”.
El 2016 les prop de 150 víctimes republicanes ja tindrien un memorial propi al cementeri de Vila. Fou per iniciativa del Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera, constituït el 2009. Parron n’és membre. “Els crims dels ‘fets del castell’ és una ferida mala de pair. Sempre surt a qualsevol debat de memòria històrica. Els seus autors foren milicians incontrolats de l’expedició de Bayo, encara que segurament també hi degué haver algun eivissenc. En tot cas, a l’hora d’homenatjar les víctimes republicanes, el PP, malgrat no tenir-hi una sensibilitat favorable, tampoc no s’hi ha mostrat mai en contra. Ara, però, el partit ha canviat una mica de cantet amb la irrupció de Vox”.
Parron insisteix que una de les principals responsables de la recuperació de la memòria històrica a Eivissa és Fanny Tur, que entre 1999 i 2003 fou consellera de Cultura, Patrimoni i Joventut de la institució insular. “Només record una mala experiència. A principi del 2000 va aparèixer vandalitzada una placa que havíem posat en record del tinent Miquel Tuells, que fou assassinat el novembre de 1936. Pocs mitjans de comunicació es feren ressò de la notícia”.
![Junta directiva d’El Porvenir de la Vejez amb Gabriel Comas i Ribas assegut al bell mig (1891)](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
