La memòria s’agafa a un clau
Històries pollencines de la repressió que ens permeten reflexionar sobre la memòria com a forma de resistència
La memòria, de per si, és fràgil i el temps va posant sediment com ho fa una bona nevada, que ho tapa tot. Les vivències es difuminen, els noms s’esborren, els detalls perden nitidesa i els records acaben coberts d’oblit. Però és sobretot quan s’és conscient que la veritat serà negada i que la memòria serà silenciada quan més necessari es fa intentar fixar-la. Simplemement, perquè hi ha coses que ni es poden ni s’han d’oblidar.
Per això precisament, un familiar de Tomeu Cabanelles del Lloquet –membre de la Joventut Republicana de Pollença i regidor que des de l’Ajuntament organitzà la resistència al feixisme– escrivia en una llibreta el seu nom complet, quin dia el trobaren després d’estar més de dos mesos amagat, i quan i qui el tragué de la presó local per fer-lo desaparèixer per sempre.
Per això també, un fill de Pere Josep Cànaves Romí –que fou el batle republicà de Pollença fins que hi entrà l’exèrcit– anava apuntant a un paperet qui eren els testimonis de càrrec en la causa judicial que s’instruïa contra ells per haver-se oposat al cop d’estat i que acabà amb la sentència de devuit penes de mort –la del seu pare i germà entre elles– i cent condemnes a vint i trenta anys de presó –com la seva–.
I també per aquest motiu, el fill de Miquel Company –a qui els falangistes varen treure una nit de ca seva i ja no el varen tornar a veure més–, al revers de la fotografia de casats dels seus pares, hi escrivia allò que havia pogut esbrinar anys després, demanant a uns i altres. Una data: 19 d’agost de 1936. Una llista amb els noms o senyes dels desapareguts: Miquel Company Ferreret, Joan Genestar Calabrí, Miquel Marquet Capseta, Antoni Castanyer Penya, Antoni Capó Seguí, en Boter i en Pesso. Els falangistes responsables: en Placeta, en Castillo, en Lloberines i en Pastera.
La memòria feta matèria
És vera que, quan algú ja no hi és, en queda el record, però el record amb el temps és com l’arena que s’escapa entre els dits: s’esmuny si no és contat, repetit, rigut, plorat. I quan s’imposa el silenci obligat, quan la memòria és assetjada, el record es fa materialitat per perdurar. Una fotografia petita en blanc i negre; les “besades i abraçades fins que ens vegem en el Cel” en una darrera carta abans de l’afusellament; un cinturó de ràfia amb sivella de fusta d’olivera fet a la presó; un boliquet de roba amb forats de bala. Tan sols objectes, matèria inerta al cap i a la fi, però amb la capacitat de sacsejar allò més profund, de posar la pell de gallina. Coses guardades i conservades com a testimoni que aquelles persones havien existit realment, que no eren persones imaginades, com a prova del seu pas per la història.
En aquestes circumstàncies, la memòria sempre és un acte de resistència. Com ho són els dibuixos de la presó de Can Mir des de dins, que va fer Joan Cortès Bibí quan estava tancat i que va treure amagats dins el coll d’una camisa bruta. Com ho és la maleta amagada per Toni Riusech Perepau plena de publicacions anarquistes.
La memòria sempre troba escletxa
Fins i tot quan allò simbòlic ha hagut de ser destruït, fins i tot així la memòria troba escletxa. Martí Vicenç Bonjesús va ser una persona que generava una mescla d’admiració i estupor entre els seus contemporanis, segurament perquè era un home que vivia en una altra època –anys avançat–, com el recordava Catalina Castanyer. El seu home, Pere Capllonch Jerricó, des que era al·lot havia estat amb ell fent feina, i durant els anys de la República, coincidint amb la mala situació econòmica de Martí –que tenia la dona greument malalta i dos fills–, li va comprar la barberia del carrer Major. Protagonista de moltes anècdotes polèmiques que impactaren en la memòria col·lectiva pollencina, el seu tarannà s’ajustava bastant a la cita de Sòcrates que encapçalava el periòdic Adelante –setmanari anticaciquista i esquerrà– on escrivia i que deia: “El déu em posà sobre la vostra ciutat com a un tàvec sobre un noble cavall, per picar-lo i mantenir-lo despert”. Martí Bonjesús havia decorat les parets de la barberia amb unes il·lustracions satíriques d’una revista anticlerical que mostraven la hipocresia de la mateixa Església i les classes poderoses envers els deu manaments cristians. “No mataràs”, deia una i, dibuixats, dos infantons morts de fam acompanyats d’un rètol en què es llegia “Astúries, terra de fam”. Una altra: “Estimaràs Déu per sobre de totes les coses”, i hi sortia un cacic assegut dalt d’un munt de doblers fumant un puro, com si els doblers fossin déu. Un poc més enllà: “No cobejaràs els béns del proïsme” i imatges d’indis corrent perquè els metrallaven per prendre’ls les terres. I així fins a deu estampes, emmarcades i penjades a les parets. Un dia que Catalina feia net, acabada de comprar la barberia, va passar una monja i li va demanar si ara no despenjarien aquells quadres. Parlant-ne, Martí digué a Catalina: “Jo m’enduré els quadres, però les tatxes no les llevis”, i així va ser. Martí Bonjesús, després del cop d’estat i d’haver estat l’home més cercat de la zona –fins al punt d’haver posat preu al seu cap–, aconseguí escapar a Menorca, però finalment fou capturat i afusellat a la paret del cementeri de Palma. A Pollença, Catalina va cremar les vinyetes, però les tatxes no les llevaren mai.
Si és necessari, la memòria s’agafa a un clau.
