Memòria sentimental dels videoclubs

PalmaL’ actual societat digital és una màquina de triturar objectes evocadors de records. Ara ja no revelam rodets fotogràfics, sinó que guardam al nostre mòbil infinitud d’instantànies fetes fins a la sacietat, sabent que no ens bastarà la vida per veure-les totes. I ara tampoc recorrem a una cinta per veure pel·lícules, sinó que les veim compulsivament a través d’una plataforma en línia. El llosetí Pep Massanet, de 59 anys, encara conserva records físics d’aquella època preinternet, de ritme més pausat. Els té amuntegats en un magatzem en forma de milers de cintes. Són les restes de Videoclub Universal de Palma, que des del 1984 feu les delícies dels més cinèfils al carrer de Simó Ballester, a un costat del passeig de Mallorca. Massanet en fou el gerent els darrers 23 anys. El 2021 en tancà la paradeta.

“El meu local –assegura– pràcticament fou el darrer del sector que quedava en tot Mallorca. Havia estat obert durant 37 anys. A part de llogar pel·lícules, també distribuïa cintes als videoclubs de tot Balears. En veure com anaven tancant per culpa de l’impacte d’Internet, després de la pandèmia vaig decidir deixar-ho estar”. Aquests negocis, ideats als Estats Units el 1977, foren una autèntica revolució en l’oferta d’entreteniment. Donaven la possibilitat de tenir el cinema a casa sense les molestes interrupcions dels anuncis televisius. Les cintes VHS s’acabaren imposant a Beta i Vídeo 2000.

Sense por de Canal +

Els primers videoclubs nasqueren com un apèndix de les botigues d’electrodomèstics per incentivar-ne la compra. “La dècada dels vuitanta –recorda Massanet– fou la nostra època daurada. A Espanya, en plena Transició, només hi havia dues cadenes: Tele1 i la 2. Aquesta darrera tan sols emetia de tres del migdia a les dotze de la matinada. A partir dels divendres teníem una gentada. Oferíem cinc cintes pel preu de tres. Hi hagué caps de setmana que quedàvem sense”. El ritual demanava passejar pels passadissos i grapejar les cintes dels prestatges amb l’avís de ‘tornin-les rebobinades’: “A l’hora d’elegir, tothom es fixava en les caràtules. Eren un reclam molt important”.

En aquells anys els videoclubs es regien per la coneguda ‘finestra’. “Això volia dir –explica l’empresari– que una pel·lícula no apareixia en vídeo fins al cap d’un any de deixar la cartellera. I a la televisió s’estrenava mig any més tard. Hi havia, amb tot, excepcions com ET, l’extraterrestre. S’estrenà el 1982, però va estar vuit anys a arribar en VHS. La distribuïdora no volia prescindir dels beneficis que li donava cada Nadal la seva projecció a les sales de cinema, que sempre s’omplien”.

Curiosament un punt d’inflexió important per als videoclubs va ser el 1990 amb la irrupció de Canal+, el primer canal de pagament a Espanya: “Llavors la finestra es reduí. Les pel·lícules tenien la seva versió en vídeo al cap de sis mesos d’estar a la gran pantalla i la gent corria als videoclubs a aconseguir-la. Així doncs, quan al cap de mig s’estrenaven a Canal+, molts ja les havien vistes. Quan pocs anys després hi hagué el ‘boom’ de cadenes privades, tothom deia que els videoclubs tancarien. Va ser, però, quan millor ens va anar perquè les pel·lícules encara ens arribaren més aviat”.

El sandvitx de les porno

Al Videoclub Universal les pel·lícules més demandades eren les d’acció i les de comèdia. “Les ‘S’, les pornogràfiques –afirma el seu antic propietari–, eren un món a part. Els més empegueïdors les llogaven amb el que nosaltres batiàrem com a ‘mètode sandvitx’: s’acostaven al taulell amb tres cintes juntes; la del mig era la pornogràfica. Després, quan posàrem al carrer dispensadors automàtics les 24 hores, eren de les pel·lícules més sol·licitades. La gent, en tenir privacitat, ja no se sentia tan cohibida”. Sobre aquest tema, Massanet recorda una anècdota divertida: “Tenia un client que sempre venia amb la seva dona i els seus dos fills petits. Semblaven la família feliç. Ell s’escandalitzava en veure que les ‘S’ estaven a la vista dels menors. Finalment, les posarem darrere una cortina. Quan, però, instal·làrem el dispensador automàtic, vaig descobrir que les pel·lícules que més llogava aquest client eren les pornogràfiques”.

El principi del declivi de tot aquell món es produí a final dels noranta. La irrupció del DVD, que desplaçà el VHS, n’afavorí les còpies i la millora de la connexió a Internet animà la gent a descarregar-se pel·lícules pirates. També aparegué una nova competència: les biblioteques públiques començaren a prestar cintes i els diaris n’oferien els caps de setmana per fidelitzar lectors. Mentrestant, en un intent de recuperar espectadors, alguns cinemes invertiren a millorar la qualitat de so i imatge de les seves sales. A principi del 2010 ja poc es podia fer davant l’envestida de les plataformes en línia. La seva subscripció mensual, amb accés a infinitud de títols, equivalia al que abans podia costar llogar només tres o quatre cintes. Massanet, tanmateix, insisteix que l’oferta d’un videoclub és insubstituïble. “Les plataformes han de pagar drets d’autor per tenir les pel·lícules i no els poden pagar sempre de totes. Això no passa en un videoclub amb un bon fons”.

Més socis que el Mallorca

Abans del Videoclub Universal, el novembre de 2020 tancà el penúltim establiment del sector a Palma, l’emblemàtic Piscis, situat a la Soledat, a la carretera de Manacor. Durant els seus 39 anys de vida tingué despatxant Tomeu Sastre, de 73 anys. “Jo era –diu– ferrer i vaig obrir aquest negoci perquè tenia una bona sortida. Als anys vuitanta hi havia un videoclub a cada cap de cantó. Jo era un simple aficionat del cinema. M’ho vaig passar molt bé. Al final, però, guanyava més doblers amb la venda de llepolies i altres productes que amb el lloguer de pel·lícules”.

Sastre, que fou president de l’Associació de Videoclubs de les Balears, presumeix de Piscis: “Nosaltres arribàrem a tenir 17.000 socis, més que el Reial Mallorca. En vaig haver d’encalçar més d’un perquè no tornava les cintes. Els caps de setmana obríem de 8 del matí a 3 de la matinada. Tenia desset treballadors en plantilla, fent tres torns. El 1991, quan va sortir Terminator II, vaig posar a les prestatgeries 250 còpies de la cinta. Això no ho tenia ningú més a Palma”. Tanmateix, el títols que menys interessaven a aquest empresari eren els comercials: “Jo em dedicava a veure els menys coneguts per poder-los recomanar als meus clients. Els veia mentre feia feina. Quan entrava un client, posava pausa, de manera que podia estar prop de cinc hores per veure una pel·lícula sencera”.

Des de darrere del taulell, Sastre feu un màster en psicologia humana: “En entrar un client, ja sabia què li podia recomanar. Si l’aconsellava malament, no tornava. Quan molts videoclubs començaren a posar dispensadors automàtics, jo m’hi vaig negar. Considerava que era un instrument que dificultava la relació entre el client i el venedor. A més, els serveis complementaris eren importants. Sempre guanyaves més venent amb el vídeo una bossa de pipes o Coca-cola”.

A contracorrent

El 2009, mentre molts videoclubs tancaven, hi hagué una persona a Llucmajor que decidí pujar al carro. És Biel Thomàs. Avui el seu local, Popster, és l’únic videoclub que es manté obert a Mallorca –a la resta d’illes, a Eivissa, encara hi ha Video Torres, a Sant Antoni de Portmany, que és un apèndix de Cine Regio, inaugurat el 1972. Thomàs, de 59 anys, visqué el seu propi Cinema Paradiso: “Jo em vaig criar en un cine, en el Recreatiu, popularment conegut com Cas Coix, que obrí el meu repadrí el 1877. De gran, em vaig encarregar del seu manteniment fins al 2003, quan tancàrem. Ara la meva botiga està aferrada a l’antic cine”.

Tanmateix, avui el principal negoci de Popster no són els DVD, sinó tots els productes relacionats amb el món del cinema que s’hi venen. Destaquen les camisetes, però sobretot antics cartells d’estrenes mítiques. “Durant tot aquest temps –diu el propietari– m’he dedicat a adquirir el fons de cines que tancaven. Tinc gairebé tots els cartells del Chaplin, el primer multicines de Palma que abaixà la persiana el 2004”. Thomàs és conscient que neda a contracorrent en un sector ja absorbit per les plataformes. Una d’elles és Filmin, de cinema independent, nascuda el 2008 a Barcelona. El seu cofundador és el palmesà Jaume Ripoll, de 46 anys. Prové precisament del món dels videoclubs. El seu pare en tenia un prop de l’estadi Lluís Sitjar. En morir el 1999, Ripoll, a 21 anys, se n’hagué de fer càrrec. “Ara –afirma– amb les plataformes és com tenir un videoclub a casa, amb l’avantatge que tens totes les pel·lícules a la teva disposició, sense haver de passar pena que qualcú ja les hagi llogat. Hi hem guanyat tots com a espectadors. Jo ara només sent nostàlgia de la meva persona de jove, de quan descobria les primeres pel·lícules amb mirada innocent”.