Els MENA: “Tenc 15 anys i som aquí per mantenir la família d’allà”

PalmaEl trajecte de tres anys per arribar a Espanya de Nadir. La mare d’Omar, feliç perquè el seu fill ha aconseguit feina en una pizzeria. Els 15 anys d’Ahmed, que no li permeten encara mantenir la família des d’aquí. La foto vestit de cambrer d’Abdel, fent les pràctiques d’hostaleria. Són les històries de quatre dels menors arribats a Mallorca amb la crisi migratòria del 2022, i que els defineixen molt millor que les sigles de MENA (Menors Estrangers No Acompanyats). El centre on viuen –amb 17 menors més– ens obre les portes per conèixer ca seva, beure te i conversar amb ells sobre jugar-se la vida, enyorar els pares i començar de zero. “El meu nom és Ahmed, tenc 15 anys i som aquí per mantenir la meva família. A Guinea és molt difícil anar a l’escola i treballar”. Així es presenta el “bebè del centre” –tal com li diuen les treballadores–, el més pillastre de tots i l’únic que té edat per anar a escola. Els altres tres, Omar, Nadir i Abdel –tots noms ficticis–, ja tenen 17 anys i són a les portes del mercat laboral. Tanmateix, tots estan sota la protecció del Consell de Mallorca.

El punt de partida d’Ahmed va ser el mateix que el de la majoria dels seus companys, Algèria, on va haver de treballar vuit mesos per pagar-se el vaixell cap a Mallorca. “Vaig passar tres dies a la mar, amb 18 persones”, explica amb l’espanyol que ha après en els tres mesos que fa que és aquí. “Primer, policia. Després, molta gana, no tenc res: no tenc roba, ni on anar a dormir. No sé res”, explica, representant el xoc i el desconcert de l’arribada. En la mateixa pastera viatjaven tres amics seus, dos d’ells també viuen al centre, mentre que el darrer va partir cap a França perquè era major d’edat. A hores d’ara, Ahmed ja està escolaritzat, fa tercer d’ESO i viu la infància que no va tenir al seu país. “A Guinea, anava a l’escola, però la vaig deixar per ajudar ma mare al mercat”, recorda. 

En canvi, aquí les seves preocupacions s’han acabat, i ho resumeix així: “Ara és menjar, dormir i anar a classe. Després, fer els deures i jugar. Som molt feliç”. Com que li agrada molt el bàsquet, també està mirant d’apuntar-se a classes. Quant al futur, ja té clar que –com alguns dels seus companys– vol estudiar per ser electricista, i sap que vol quedar a l’illa: “Palma és la meva Guinea”, manté. A Ahmed pràcticament li ha canviat la cara d’ençà que va arribar. Li ho diu fins i tot la mare, amb qui xerra sovint per videoconferència. “Em diu: Qui ets? Quin al·lot més gran!”, explica rient. Quan un menor estranger arriba sense cap adult de referència, les autoritats en cerquen els pares als països d’origen perquè, si volen, xerrin amb elles. Tot i que la majoria –un 54%– arriben totalment indocumentats, solen aportar telèfons de contacte de les seves famílies. Pel que fa a l’edat, quan és impossible d’acreditar, els sotmeten a procediments mèdics per determinar-la, els quals solen presentar un marge d’error important.

A l’altra punta de la taula d’on es troba Ahmed, hi seu Nadir, de 17 anys. Si bé el punt de partida va ser el mateix per a tots dos –Guinea–, el seu recorregut va ser molt més llarg. Nadir va començar el viatge el 2019 arran d’un “problema amb el pare i la mare”. Així, amb 14 anys, va partir del seu país amb l’objectiu “d’ajudar la família”, encara que la travessia aviat es va complicar. “Primer vaig partir de Líbia, però em varen empresonar. Aleshores vaig anar a Tunísia i no va funcionar tampoc. Vaig decidir tornar a Guinea, però ma mare em deia que no ho fes, i vaig anar a Algèria per treballar-hi dos anys. Amb això i els doblers que em varen enviar unes amigues de França, vaig venir en pastera”, afirma. El periple de Nadir va acabar quan, una vegada a Mallorca, el varen haver d’operar d’urgència, perquè va arribar “molt malalt de la panxa”, assegura. 

A diferència dels altres tres companys que seuen amb ell, Nadir viu en un centre de la Part Forana, on està encantat. “Tothom és molt bo i m’ajuda. Abans, tenia molts problemes, i aquí, cap”, diu quasi convençut, perquè aviat hi afegeix un però: “Ara fa quatre anys que no veig la meva família i vull anar a visitar-la”. Des de la distància, Nadir ha viscut la separació dels seus pares, que ja no viuen junts. Això complica encara més la comunicació amb ells. “Fa una setmana que no hi xerr, perquè el mòbil que té ara ma mare és dels petits i no té wifi”, lamenta. En aquests moments, la seva prioritat és aconseguir els papers i una feina, fet que li permetrà viatjar a Guinea, un o dos mesos, i tornar. Amb aquest objectiu, ja està fent un curs d’electricista. Cal tenir en compte que la darrera modificació del Reglament estatal d’Estrangeria ha permès agilitar els tràmits perquè gairebé tots els menors que acull l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) arribin als 18 anys amb el permís de residència i de treball. Mentre que l’IMAS té la competència en menors, la Conselleria d’Afers Socials del Govern autonòmic és qui se’n fa càrrec quan arriben a la majoria d’edat per mitjà de programes d’emancipació, amb què els ofereixen habitatge fins als 23 anys.

Dels quatre, qui ja ha fet realitat la promesa amb què va pujar a la pastera és Omar, de 17 anys i procedent de Ghana. Acaba de començar a fer feina com a ajudant de cuiner en una pizzeria. Mentre ho explica, la seva cara d’emoció revela que ni ell s’ho pot creure encara. “Ara, ma mare, molt feliç amb jo”, repeteix una vegada i una altra. “Al meu poble sempre l’ajudava a la cuina. M’agrada molt”, afegeix. Com a prova de la seva destresa, Nadir mostra orgullós a la pantalla del mòbil la foto d’una de les seves pizzes, que té com a ingredients formatge, anxoves, ou i olives. La seva passió va més enllà de la feina i quan arriba al centre es torna a ficar dins la cuina, on moltes vegades prepara menjar per a tothom. “M’agrada molt l’arròs i l’ensalada amb patata”, contesta amb timidesa quan li demanen quin és el seu plat estrella.

Omar tampoc domina encara l’idioma, però no li fa falta per expressar la seva gratitud cap a SAMU, l’entitat que gestiona el centre de primera acollida on viu, i a la qual –si pogués– donaria tot el sou. “SAMU és casa meva i Palma, el meu país”, exclama. En el seu cas, el punt de partida va ser el Marroc, des d’on va sortir en una pastera, amb 25 persones més, cap a les Illes Canàries. Del viatge només recorda “molt de moviment, molta aigua i molta sal, per tota la cara”. Des de les Canàries els varen repartir a altres comunitats. Ara que han passat prop de vuit mesos d’ençà que varen arribar, es congratula de la seva destinació, perquè cap dels seus dos amics que varen anar a parar a Barcelona han aconseguit treballar i ell, sí.

Qui probablement va fer el trajecte més directe, però no menys complicat, va ser Abdel, de 17 anys i d’origen algerià. La barca en què va venir ell, amb 14 persones més, va tardar dos dies a arribar a Mallorca, fa ara vuit mesos. D’ençà que ha entrat al centre, el seu dia a dia és tot el que havia somiat: als matins, va al gimnàs i fa piscina, que li encanta, i als horabaixes va a classe per ser cambrer. Ja ha començat les pràctiques i presumeix, també amb una foto al mòbil, del darrer càtering que organitzaren amb l’escola. Per molt que amb alguns companys del centre pràcticament ni s’hi entén, perquè l’únic idioma que tenen en comú ara és el castellà, Abdel defensa que per a ell “tots són germans”.

Crisi migratòria

Dins aquesta família, a qui tots quatre coincideixen a considerar “mare” és Suhaila H. B. Aquesta treballadora social, també d’origen marroquí, va venir amb l’entitat SAMU des de Ceuta, on varen viure la crisi migratòria del 2021. Suhaila compara les condicions amb què varen treballar allà i les que tenen a Mallorca i insisteix que aquí “es fa molt bona feina, amb molts recursos”. Segons la jove, les administracions illenques “estan atenent molt bé” el que ja denomina una “crisi migratòria”. El 2022 va consolidar la tendència iniciada el 2021, amb la qual s’han duplicat les xifres de menors estrangers no acompanyats. Mentre que el 2019 en varen arribar 36 i el 2020, 37; la xifra del 2021 va ser de 73 i el 2022, de 112, sense tenir en compte els arribats pel conflicte a Ucraïna. 

Segons la directora insular d’Infància i Família, Maria Ángeles Fernández, aquesta situació la pateix “tot l’eix mediterrani: Múrcia, València, Barcelona i nosaltres, des de setembre”. Per això, Fernández manté que tenen “moltes reunions específiques amb el Ministeri per coordinar totes les accions i tenir un pla d’atenció”. Aquesta recent allau ha obligat l’IMAS a incrementar amb 40 les places de primera acollida. Ara bé, un dels principals reptes continua sent aconseguir més famílies d’acollida per a menors estrangers, atès que fins ara només n’han aconseguit per a set menors, cinc dels quals eren africans i dos, d’origen ucraïnès.