‘Menar’, ‘manar’, ‘comanar’ i ‘comandar’: guia per no embullar-te
De significats diferents, alguns parlants dubten en quina situació utilitzar cadascun d’aquests verbs. Les semblances en l’escriptura i la fonètica, i sobretot la interferència del barbarisme ‘mandar’, expliquen aquesta confusió
PalmaS’assemblen, però no volen dir el mateix. Si a aquests quatre verbs hi afegim mandar, considerat un barbarisme i, per tant, incorrecte, l’embolic pot arribar a ser monumental, i fins i tot pot arribar a causar qualque malentès important. Per això t’oferim una guia per aprendre a destriar-los correctament i a no embullar-te.
Menar és conduir. Com que la primera vocal és neutra tant a ‘menar’ com a ‘manar’, aquests dos verbs es pronuncien exactament igual. Això vol dir que, si no els veim escrits, ens hem de valer del context per saber-ne el significat. ‘Menar’ vol dir dirigir un animal cap al lloc on una persona vol, o fer-se transportar per un animal cap a una destinació desitjada. Però quan els vehicles amb motor substituïren els carros, allò que es començà a menar varen ser els tractors, els cotxes, els autocars, els camions, etc. Per tant, si qualcú demana a qualcú altre ‘ton pare que encara mena?’, una resposta coherent pot ser ‘no, d’ençà que ha fet noranta anys ja no hi veu bé, i a la darrera revisió li retiraren el carnet de conduir”.
Qui mana dona ordres. ‘Manar’ és imposar a algú que faci alguna cosa. És com ordenar. Tot i que a les Balears estigui molt estès el barbarisme mandar, que és com es diu en castellà, per recordar la forma correcta basta pensar en un mot derivat, com és manament. Allò que Moisès va transmetre al poble d’Israel són els deu manaments, i no els deu mandaments. I antigament, quan qualcú cridava qualcú altre pel seu nom, la persona interpel·lada responia ‘mana?’. Una expressió de cortesia que vol dir ‘què voleu?’ o ‘què disposau?’.
‘Comandar’ és correcte. Molts de parlants s’embullen amb la utilització del verb ‘comandar’, perquè erròniament pensen que si mandar és un barbarisme que cal evitar, també ho ha de ser ‘comandar’, i en consonància el substitueixen per ‘comanar’. ‘Comandar’, però, és ben correcte i vol dir manar, imperar, ésser l’amo. Tot i que és molt utilitzat en l’àmbit militar (mana qui té el comandament d’una milícia, de la flota, etc.), també forma part del llenguatge quotidià. “D’ençà que l’han fet director, saps quina comandera que té!”.
Fer encàrrecs és comanar. Volent evitar un suposat error, alguns parlants diuen ‘comanar’ en lloc de ‘comandar’ (que ja hem vist que és ben correcte). Si ‘comandar’ significa donar ordres, ‘comanar’ vol dir fer encàrrecs. Per exemple, “he comanat dues entrades al Teatre de Manacor per a la funció de divendres” o “he comanat un dècim de la loteria de Nadal a la feina, que he de pagar quan me’l donin”. Vaja, que ‘comanar’ és com ‘encomanar’, i d’aquí ve ‘fer una comanda’. Antigament, també es deia “a can Pere i na Maria han comanat un al·lot”, volent dir que aquella parella havia de tenir un infant. Es deia ‘comanar un infant’, talment com si s’enviàs a demanar un paquet a un servei de missatgeria, per amagar la naturalesa sexual de la reproducció humana. Altre temps també s’usava l’expressió ‘us comanen molt’, que volia dir que ‘us envien memòries’ o ‘pensen en vosaltres des de la distància’.
Manaments i comandes. Tot i les diferències remarcades, s’observa que els mots derivats dels verbs esmentats tenen qualque cosa en comú: que és demanar a qualcú que faci qualque cosa. L’excepció és el verb ‘menar’, de què no es deriva cap substantiu que sigui menament (paraula que no apareix al diccionari, no existeix). En canvi, però, sí que existeix ‘menador’, que vol dir persona que mena o dirigeix especialment un animal. Els aficionats al trot saben que un menador és un participant a les corregudes de cavalls.
