La Menorca de marès que descobrí Líthica

PalmaVa ser una parisenca qui fa 30 anys reivindicà Menorca com a l’illa del marès. El seu nom és Laetitia Lara. “El 1981 –diu– vaig arribar per primera vegada aquí durant unes vacances i vaig quedar sorpresa de la gran quantitat de pedreres que hi havia. Tenien unes formes escultòriques úniques. Jo, llavors, estava estudiant Arquitectura a París. De seguida vaig pensar que la seva rehabilitació paisatgística podia ser un bon tema per al meu projecte de final de carrera. El 1991 vaig tornar a l’illa ja per quedar-m’hi amb l’objectiu de fer realitat aquella curolla”.

Lara es trobà amb una Menorca que, d’ençà del boom turístic, havia començat a omplir les seves pedreres històriques de residus de tota mena. Va saber, però, aprofitar la dinàmica de protecció del territori que el 1993 encetà la Unesco amb la declaració de l’illa com a Reserva de Biosfera. “Vaig convèncer –assegura– un grup d’amics per llogar les pedreres de s’Hostal, a dos quilòmetres de Ciutadella, que eren explotades des del segle XIX. Els propietaris no es podien avenir que una estrangera de 40 anys volgués recuperar aquell subsol per donar-li un ús cultural”.

El novembre de 1994 l’arquitecta francesa ja pogué gestionar millor la seva iniciativa sota l’empara de l’associació Líthica (‘pedra’ en grec). Aleshores, les subvencions de les administracions insulars li permeteren començar a netejar unes pedreres que el 2017 serien declarades Bé d’Interès Etnològic. Baixar a les seves galeries és gairebé una experiència mística. L’espai, d’unes vuit hectàrees, és talment un temple ple de silenci; el temps sembla haver-se aturat enmig de les seves imponents parets verticals, que recorden les de la ciutat nabatea de Petra de Jordània. Avui, després de la naveta dels Tudons, és el segon indret més visitat de Menorca.

Mines pètries

Un dels primers illencs de l’associació Líthica va ser Francesc Florit, net de trencadors, els antics treballadors de la pedra. “Laetitia –diu– ha fet una gran tasca aquí. Sent de fora, té una mirada no contaminada per la tradició i ha sabut donar una altra dimensió a espais que nosaltres només veim com a simples llocs de feina”. En el conjunt de l’illa hi ha catalogades 124 pedreres, de les quals avui només n’hi ha una en actiu, la de Son Salord (Ciutadella). El seu material es destina sobretot a reformar cases senyorials.

Les pedreres menorquines més antigues daten de l’època prehistòrica. “El marès –assegura Florit– és una pedra calcària. N’hi ha de molts tipus: de composició fluixa, arenosa, que s’erosiona fàcilment, i de dura. Totes les pedreres són al sud, que, per això, és també la zona que concentra tots els jaciments talaiòtics. Devora de molts d’aquests recintes s’hi han trobat pedreres d’on s’extreia el marès per a les construccions ciclòpies. El mateix passa als llocs [possessions a Mallorca] del Migjorn. I en algunes cases dels pobles, el primer que es feia era excavar una pedrera que després servia de soterrani. Tot Menorca està fet de marès”.

Hi havia pedreres a cel obert i d’altres de subterrànies, talment com si fossin unes mines. “Fent-les sota terra –apunta Florit–, es podia accedir directament al marès, sense haver de llevar la terra, la qual cosa, d’altra banda, permetia mantenir hectàrees de camp per cultivar. Les pedreres s’aturaven d’explotar quan s’arribava al nivell freàtic, és a dir, en el moment en què l’aigua ho inundava tot”. Els trencadors duien una vida molt sacrificada i mal pagada. A cop d’un martell gros conegut com a escoda, picaven pedra de sol a sol i treballaven a escarada, per feina feta.

Un dels edificis més singulars construït amb marès és la catedral de Ciutadella. S’aixecà al segle XIV sobre una mesquita musulmana. “Ara –assegura el soci de Líthica– destaca per la pedra viva de la seva façana. Durant un temps, però, estigué pintada de color vermell. De fet, per evitar que agafassin humitat, moltes parets de marès solien ser emblanquinades amb calç. Després es va posar de moda deixar el marès a la vista”. Una altra construcció de marès paradigmàtica és la fortalesa de la Mola (Maó). La reina Isabel II l’ordenà fer a mitjan segle XIX per defensar l’illa de l’amenaça de l’imperi britànic, que pretenia tornar a envair Menorca per utilitzar-la com a base defensiva contra els francesos. Al segle XVIII, durant la primera dominació, a l’altra banda del port de Maó, els anglesos ja havien aixecat el fort de Marlborough amb una tècnica de marès igual d’impressionant. Alguns fars de l’illa que es construïren a partir del segle XIX també feren servir la característica pedra.

‘Boom’ turístic

A diferència de les graveres, que es mengen les muntanyes, les pedreres de marès, en ser roca sedimentària, s’excaven en un terreny pla i des de la superfície cap avall. A més, no fan servir explosius. A Menorca, el seu declivi s’inicià amb el ‘boom’ turístic dels anys setanta. “Llavors –assegura Florit– s’imposà el bloc de ciment, molt més barat i fàcil d’elaborar. L’extracció de marès era costosa i feixuga perquè requeria una tècnica artesanal. Només es mantingueren actives les pedreres que optaren per mecanitzar-se per atendre la nova realitat constructora”. Va ser així com, a poc a poc, les antigues mines pètries s’anaren abandonant per acabar-se convertint en un abocador de tota mena de deixalles contaminants. Una llei obligaria a tapar-les en ser considerades forats perillosos. El seu rescat es produí el 1994 amb l’associació Líthica de Laetitia Lara, que impulsà la catalogació de les pedreres de Menorca com un bé patrimonial.

Les de s’Hostal, epicentre de Líthica, es convertiren en el millor museu de la pedra a l’aire lliure, juntament amb el ric patrimoni talaiòtic de l’illa. El punt de partida del projecte fou una galeria, a 28 metres de fondària, que esdevindria un teatre d’acústica espectacular –cada estiu acull el Fosquet Líthica, un festival de dansa, circ, teatre i molta música. Aprofitant la diversitat d’espais del recinte, també es creà un disseny diferenciat per a cada pedrera amb un circuit de jardins de flora autòctona. El 2002 part d’aquella intervenció se subvencionà amb els doblers recaptats amb la primera ecotaxa del primer Pacte de Progrés. El 2014 s’inaugurà la galeria estrella: la que conté una recreació del famós laberint del Minotaure de Creta, amb una extensió de 600 metres quadrats i una altura d’1,6 metres.

Enveja des de Mallorca

Des de Mallorca, una enamorada del projecte de Líthica és l’arquitecta llucmajorera Catalina Salvà. Durant la carrera, una visita a Menorca l’animà a estudiar les possibilitats que tindria la mateixa iniciativa a l’illa major. Ho feu amb el llibre Les pedreres de marès. Identitat oblidada del paisatge de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2018). Seria el bessó de la seva tesi doctoral. “Aquí –diu– vaig catalogar prop de 1.400 pedreres de marès. D’aquestes sortí el material que bastí edificis emblemàtics com la Seu, el castell de Bellver o la Llonja. Avui només n’hi ha una quinzena en actiu”. La majoria d’aquestes mines pètries ja han estat tapades, tal com marca la normativa. Es concentren majoritàriament a Muro, Petra, Santa Margalida, Llucmajor, Felanitx, l’Arenal i Son Sunyer (Palma). “Estaria bé que l’Administració s’animàs a adquirir-ne o comprar-ne alguna per donar-li un ús cultural seguint el model de les de s’Hostal de Menorca. Seria una manera de fomentar un altre tipus de turisme”.

Avui, a Mallorca, els principals nuclis que han reivindicat el seu passat preturístic de marès són l’Arenal i Son Sunyer. L’investigador Dídac Martorell Paquier, de la Universitat de les Illes Balears, enllesteix una tesi doctoral multidisciplinària sobre els trencadors de marès de la zona. S’ha servit del testimoni dels seus darrers representants encara vius. A Menorca, ja en queden ben pocs. Des de fa uns anys, però, cada primer de maig reben un homenatge a les pedreres de Líthica. “El meu avi –diu el ciutadellenc Francesc Florit– no es podria creure l’ús cultural que ara té l’espai on durant tants d’anys picà amb l’escoda. Seria interessant que el projecte s’ampliàs a altres pedreres de l’illa”.

Ara Florit passa pena per les repercussions que pugui tenir la recent declaració de Menorca Talaiòtica com a Patrimoni Mundial de la Unesco: “Me’n vaig alegrar, però de seguida vaig pensar en l’Alhambra de Granada, que es va començar a massificar quan el 1984 també va ser declarada Patrimoni Mundial”. Laetitia Lara, l’arquitecta que fa 30 anys engegà Líthica, es mostra igual de preocupada per l’impacte que pot tenir aquest nou reclam turístic en la seva joia de recuperació paisatgística: “Per Setmana Santa ja hem tingut el mateix nombre de visitants que a l’agost. Això no pot ser. Ho hem de controlar per evitar que es perverteixi el nostre projecte inicial”.