Quan Menorca es protegí de la depredació turística

PalmaAls anys vuitanta, per desgràcia, les Illes ja havíem aconseguit fama mundial gràcies al concepte de 'balearització'. Era el terme que a final dels cinquanta havia encunyat la revista francesa Paris Match per al·ludir a la depredació urbanística de les nostres costes virginals –el llevant espanyol, tanmateix, ja feia anys que ens duia avantatge. A les Balears Menorca havia estat la darrera illa a abraçar el turisme de masses. Ho feu deu anys més tard que la resta, el 1969, amb la inauguració del seu aeroport, a Maó, que substituïa l'antic aeròdrom de Sant Lluís. La publicitat presentaria Menorca com "l'illa blanca i blava".

Una llegenda urbana atribueix aquest retard del boom turístic al franquisme. Hauria estat una manera de la dictadura de castigar econòmicament una illa que fou fidel a la República fins al darrer moment. Les vertaderes causes, tanmateix, foren unes altres. Les apunta David Carreras, directorde l'Observatori Socioambiental de Menorca (Obsam), entitat dependent del Consell Insular: "Als anys cinquanta i seixanta Menorca ja tenia un sector industrial bastant potent que feia que no hi hagués tanta necessitat d'obrir-nos al turisme. El sector primari també anava prou bé, de manera que els terratinents, orgullosos de les seves terres, tampoc no estaven gaire interessats en el desenvolupament turístic".

Ben aviat els menorquins veieren l'altra cara de la gallina dels ous d'or. El ciment havia començat colonitzar entorns màgics com Cala Galdana, Cala en Porter, Son Bou, l'Arenal d'en Castell i Punta Prima. Igualment, el prat de Son Xoriguer s'havia convertit en port esportiu. Cala Macarella, Cala Turqueta, Cala Trebalúger i la platja de Binigaus eren altres objectius d'un progrés mal entès. Calia actuar abans que fos massa tard. Així, el 1973 s'inicià una campanya popular per salvar l'albufera del Grau –la seva declaració com a parc natural arribaria el 1995.

La mà de la Unesco

Quatre anys després que nasqués a Mallorca, el 1977 Menorca ja tenia una delegació del GOB (Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa). El 1986 les Ciències Naturals disposaren d'una secció pròpia en el recent inaugurat Institut Menorquí d'Estudis (IME). Dos dels seus membres, Guillem Orfila i Joan Rita, el 1987 impulsaren una iniciativa que pretenia redreçar el model de creixement turístic de l'illa. Contactaren amb el professor emèrit Fernández Galiano de la Universitat Complutense de Madrid. Havia estat president del comitè espanyol del programa MaB (Man and Biosphere) de la Unesco a Espanya. Per carta, li asseguraren que Menorca vivia un moment crucial: "Si bé a Menorca no s'ha arribat encara, per sort, als extrems de destrucció que s'observen a la costa del llevant espanyol, la majoria dels nostres ecosistemes es troben en l'actualitat fortament amenaçats per la pressió urbanística".

Al cap de dos anys, el gener del 1989, Fernández visitava Menorca per tractar en persona les demandes dels naturalistes. En aquell moment l'illa gaudia d'un estat de conservació prou acceptable. El 1986 s'havia produït la declaració de les primeres Àrees Naturals d'Especial Interès (ANEI). Amb tot, s'havia arribat a un punt d'inflexió: en poc temps la situació podia canviar i precipitar se cap a una degradació irreversible del medi per culpa d'un model turístic desbocat.

Després de la visita de l'acadèmic, al setembre ja es convocava una reunió de feina al Llatzeret de Maó entre membres de l'IME i el MaB. Hi hagué acord unànime a sol·licitar a la Unesco la declaració de Menorca com a Reserva de Biosfera.

Aquella sol·licitud fou molt ben acollida pel Consell Insular de Menorca, aleshores en mans del socialista Tirs Pons, i per tots els ajuntaments de l'illa. Res no canvià quan el 1991 el PP de Joan Huguet aconseguí la presidència del Consell. Quedava clar que la idea d'aconseguir una illa més sostenible havia calat en la classe política. L'única qüestió de la discòrdia que separava uns partits d'uns altres era quantes noves places turístiques o quines infraestructures, com camps de golf o ports esportius, es podrien autoritzar amb aquell nou model de conservacionisme. Per tenir el major consens possible, l'IME va propiciar reunions informatives amb Foment de Turisme de Menorca i amb representants dels diferents sectors socials i empresarials de l'illa.

Declaració propagandística

Finalment el 7 d'octubre de 1993 la Unesco declarava Menorca Reserva de Biosfera juntament amb Lanzarote. Vint-i-sis anys després d'aconseguir aquest títol, un dels seus impulsors, el naturalista Guillem Orfila, se sent del tot decebut: "A fora es té una imatge idíl·lica de Menorca. La declaració va ser una propaganda fantàstica per als empresaris, polítics i altres persones que sempre havien pressionat per tenir un creixement econòmic continu. Varen fingir que s'apuntaven a aquesta història, però sense canviar el fons. Va ser una declaració de cara a la galeria, perquè la depredació del territori continuà".

Des de l'Obsam, en canvi, s'opina diferent. "La plasmació de la declaració de la Unesco en la política menorquina –afirma David Carreras– arribà el 2003 amb l'aprovació del Pla Territorial Insular (PTI). Aquest full de ruta preveia dues mesures molt importants. Primer, fixava la descatalogació d'una quantitat considerable de zones urbanitzables. I segon, establia una quota anual de places turístiques hoteleres, que curiosament cap any s'ha arribat a assolir. Amb el PTI els grans inversors saben que a Menorca no tenen res a fer. Aquí no es poden fer segons quines promocions urbanístiques".

Carreras insisteix, tanmateix, que la declaració de la Unesco no és vinculant: "No fixa un sostre de turistes ni d'habitatges. Estipula més aviat un compromís que hem d'adquirir tots els menorquins per vetlar per un desenvolupament més sostenible. És cert que, des del 1993, a Menorca s'ha continuat construint, però a un ritme molt més inferior que a Mallorca i Eivissa. Nosaltres tampoc no ens escapàrem del boom immobiliari produït a les Illes entre el 2002 i el 2007. La zona més destrossada és el municipi de Sant Lluís, al sud de Maó. És on hi ha un major percentatge de costa construïda, un 70%. Les darreres grans intervencions en carreteres també van en contra de la filosofia de la declaració de Menorca com a Reserva de Biosfera".

Illa sostenible

Malgrat aquest creixement, el responsable de l'Obsam assegura que el reconeixement mundial ha servit perquè la consciència ambiental cali més entre el sector empresarial: "Hi ha hotelers que apliquen mesures ecològiques des d'una perspectiva de maquillatge ambiental. D'altres, en canvi, les apliquen perquè econòmicament els surt rendible com, per exemple, les mesures d'estalvi d'aigua". La fama d'illa sostenible de bellesa incòlume ha fet que Menorca s'hagi especialitzat més en un tipus de turisme més familiar. "És gent –diu Carreras– que fa turisme actiu, que vol conèixer el patrimoni cultural, natural i gastronòmic de la nostra illa, que vol caminar per arribar a una platja verge o que vol fer el camí de Cavalls, una ruta de 185 quilòmetres que recorre el nostre litoral".

A Menorca, tanmateix, també es pot parlar de turisme de masses de sol i platja, encara que amb matisos. "La pressió turística no és tanta –continua el director de l'Obsam– com a la resta de les Balears. Menorca, amb prop de 95.000 habitants, és una illa que té 100 kilòmetres quadrats més que Eivissa, habitada ja per 150.000 persones. A la Pitiüsa major hi van el doble de turistes a l'any que aquí. I el nombre de turistes que ha d'aguantar l'illa un dia del mes d'agost també és el doble. Això no lleva, però, que nosaltres també estiguem sobresaturats, especialment a l'agost".

Guillem Orfila té altres arguments per constatar que la declaració de la Unesco ha quedat en paper banyat: "El Govern balear, en mans de l'esquerra, continua sent un fre. Actualment es nega a transferir al Consell Insular de Menorca les competències de medi ambient. Això ens limita molt perquè les decisions encara es prenen des de Mallorca". Vint-i-sis anys després de la declaració de la Unesco, Orfila assegura que el moviment ecologista encara té motius de sobres per no defallir en la seva lluita: "És vera que Menorca no està tan urbanitzada com Mallorca i Eivissa. Tot i això, es continuen concedint moltíssimes llicències de construcció". La depredació, tanmateix, podria ser pitjor si Menorca no gaudís avui del segell de la Reserva de Biosfera.

Un dels reclams turístics més importants de Menorca és Binibèquer Vell, al sud de Maó. És un dels pobles més pintorescs de l'illa i un dels més 'joves' d'Espanya. Va ser construït en els inicis del turisme, entre el 1964 i el 1968, per l'aparellador de Sant Lluís Antoni Sintes Mercadal, col·laborador de l'arquitecte barceloní Javier Barba Corsini. La idea inicial era recrear un poblat de pescadors que cridàs l'atenció d'intel·lectuals, pintors i escriptors on poder-se inspirar. El resultat fou un emplaçament idíl·lic arran de mar format per unes 160 cases blanques i de parets desiguals que recordaven molt les que poblen les illes gregues.

La construcció dels habitatges a Binibèquer Vell s'anà fent gairebé per encàrrec. Un dels primers a establir-s'hi va ser el pintor català Francesc Poch Romeu (1935-2008), qui estampà els paisatges de Menorca en més de 1.500 obres. Avui la majoria de cases d'aquest paratge són de propietat privada, encara que hi ha apartaments explotats per una cadena hotelera.

El projecte de Binibèquer Vell recordava molt el que el 1933 el caricaturista eivissenc José Costa Ferrer (1876-1971), àlies Picarol, ideà a Mallorca. De jove Costa s'havia instal·lat a viure a Palma amb la seva família. Després, se n'anà a estudiar a Barcelona, on, juntament amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas, forma el conegut grup La Cova Artística.

Un del somnis de Piracol va ser crear una colònia d'estiu que servís d'imant artístic, similar a l'Hotel Formentor que el 1929 havia aixecat a Pollença el milionari argentí Adán Diehl. El lloc elegit va ser la costa de Santanyí, de gran bellesa. Entre Cala Gran i Cala Llonga el dibuixant construiria una de les primeres urbanitzacions de la Mallorca preturística, formada per cases blanques d'estil eivissenc. Li posà el nom de Cala d'Hort en record d'una cala de la seva Eivissa natal. La parla col·loquial convertiria aquell topònim en Cala d'Or.

Costa regalà parcel·les a amics seus, majoritàriament artistes, perquè hi construïssin. Entre ells hi hagué els pares del cantautor català Joan Manel Serrat, que foren propietaris d'una casa convertida avui en hotel. El 1970 en aquest racó de Mallorca el noi del Poble Sec compondria una de les seves cançons més emblemàtiques: Mediterráneo. Fou a Cala d'Or on també el 1968 el cantautor, acompanyat d'amics i familiars, veié per televisió el triomf de Massiel a Eurovisió amb el La la la que ell rebutjà cantar per no poder-ho fer en català. A la costa santanyinera Serrat compartiria estius i protagonisme amb una altra estrella de la música, Camilo Sesto.