Uns 900 menorquins i descendents van ser víctimes de l’Holocaust nazi
L’investigador Bep Portella recull 40 històries biogràfiques de persones relacionades amb l’illa que van passar per camps d’extermini
MaóEntre els 4.427 espanyols que van ser assassinats als camps nazis de Mauthausen, Gusen, Dachau, Buchenwald i Bergen Belsen, hi havia 17 menorquins, segons va publicar el Butlletí Oficial de l’Estat a l’agost. Però aquesta dada, inclosa dins la Llei de memòria històrica com a agraïment i reparació a les més de 10.000 persones deportades als camps de concentració i extermini, no té en compte els descendents de menorquins -com ara els fills d’exiliats- o els que, sense haver nascut a l’illa, hi varen viure. La xifra de persones relacionades amb l’illa que varen patir la crueltat nazi s’eleva a 900. Aquest diumenge s’homenatjaran les víctimes menorquines amb un acte que tindrà lloc a l’Auditori de Ferreries i que consistirà en una conferència a càrrec de l’historiador Juan Manuel Calvo Gascón i un monòleg de la companyia Trajín Teatro. És un homenatge previ al Dia internacional en memòria de les víctimes de l’Holocaust, que es commemora dilluns, quan el Parlament farà un acte conjunt amb la Comunitat Jueva de les Illes Balears.
Parlar de menorquins en camps d’extermini nazis és sinònim de Bep Portella (Ciutadella, 1955), llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de les Illes Balears. Actualment, és el cap del Servei Municipal de Cultura de l’Ajuntament de Maó, però entre el 1995 i el 2003 va ser diputat. I la seva feina de recerca el va dur a estudiar la repressió de la postguerra, la recuperació de personatges històrics locals i testimonis del nazisme. En el llibre Quaranta menorquins als camps d’extermini, Portella fa un recull d’històries personals de menorquins de naixement, però també d’aquells que hi han tingut relació, o són descendents d’illencs. “Són 40 històries, cada una molt particular. L’objectiu continua sent el mateix: que els ciutadans coneguin els protagonistes que van passar per aquest infern. Dels 40, més de la meitat van ser assassinats”, ha destacat l’autor. Després de 75 anys els familiars que continuen a Menorca coneixen la història de molt lluny, però altres han conservat documents. “La majoria de supervivents van quedar a viure a França, i localitzar els descendents francesos ha estat el més dificultós. Alguns relaten el testimoni dels seus pares; altres, els dels avis”, explica Portella.
Maó, Ciutadella i Fornells són els municipis amb més testimonis que van patir les barbàries dels nazis als camps d’extermini. En aquest sentit, l’investigador insisteix que “les 40 històries són una mostra dels 900 exiliats menorquins”. És, diu, “un percentatge molt important, tenint en compte que es calcula que varen ser entre 9.000 i 10.000 els espanyols que van acabar en camps de concentració”.
El rerefons de la commemoració del drama de l’Holocaust no és casual. Portella considera que recordar el que envoltà aquest fosc capítol de la història és necessari. “La gent ha de comprendre el drama que també hem viscut a Menorca. Durant la dictadura de Franco no se’n parlava, posteriorment tampoc no s’hi feien referències, i les històries d’aquesta gent es van perdre”, ha emfatitzat.
Noces a Auschwitz
Nascuda a Madrid l’any 1916, Margarita Ferrer Rey no va estar tancada en un camp d’extermini, però protagonitzà un fet extraordinari al camp d’Auschwitz. El seu pare era menorquí i exercia de professor universitari, i Margarita Ferrer es traslladà a Barcelona. Amb l’esclat de la Guerra Civil, entrà a militar al PSUC. Un dia, amb altres voluntàries, varen anar a Falset per animar els soldats i conegué l’alemany Rudolph Friemel. L’afer amorós va viure un segon capítol amb la petició de matrimoni. Una denúncia a la germana de Margarita els va dur a l’exili a França, on nasqué el seu fill Eduard. La Gestapo els va arrestar quan varen intentar partir a Viena, a causa de la persecució nazi. Rudolph va ser interrogat, torturat i enviat a Auschwitz. La seva condició d’alemany li va permetre gaudir de certs privilegis, com comunicar-se amb la família, rebre cartes i paquets. Mentrestant, a Margarita l’enviaren, primer, a un camp de treballs forçats a la Selva Negra.
Els coneixements mecànics de Rudolph Friemel varen fer que pogués treballar al garatge de les SS, on gaudia d’una relativa llibertat de moviments. A Margarita l’havien treta del camp de treballs forçats i feia feina a una carnisseria d’un petit poble, i Eduard, a un asil per a fills de mares fadrines. Després d’un any de tràmits, la Direcció General de Seguretat del Reich a Berlín escrigué a la família per anunciar-los l’autorització matrimonial. Les seves varen ser les úniques noces d’uns interns al camp d’extermini.
La parella va poder gaudir d’unes hores d’intimitat al camp, en una cambra d’un prostíbul. L’endemà separaren el matrimoni i Friemel quedà reclòs. Mesos després, juntament amb altres companys, Rudolph intentà fugir d’Auschwitz, però varen ser capturats i condemnats a mort. Es varen convertir en els darrers executats del camp. Van morir a la forca devuit dies abans de l’alliberament. Abans de ser executat, Friemel escrigué una carta a la seva dona. La història fou recollida per l’escriptor austríac Erich Hackl a la novel·la La boda d’Auschwitz.
Una vegada finalitzada la guerra, Margarita es casà amb un altre republicà espanyol refugiat, i fixaren residència a França. Amb Eduard decidiren tornar a Espanya de visita per primer cop, tot i que ella, clandestinament, ja hi havia practicat alguna incursió amb material de propaganda contra Franco. Margarita Ferrer va continuar vivint a París fins que es va morir, el 1987. El seu segon marit morí cinc anys més tard, i Eduard Friemel va acabar sent professor de Filosofia a la Universitat París VIII.
