Més d'11.000 persones moren intentant arribar a Espanya en cinc anys

BarcelonaJa fa nou mesos, i les mares i dones dels 55 homes que es van embarcar en una pastera des del litoral del Marroc en direcció a les Illes Canàries encara esperen saber què els va passar. Tenien entre 16 i 45 anys, i només se n'han trobat 14 cadàvers, mentre que 41 continuen desapareguts enmig de l'oceà Atlàntic. En un gest poc habitual, els familiars s'han organitzat perquè el seu cas no quedi en l'oblit, com la majoria de les víctimes que es cobra l'anomenada frontera sud. Són víctimes que il·lustren una tragèdia migratòria en què en els últims cinc anys han perdut la vida 11.286 persones intentant arribar a les costes espanyoles per alguna de les cinc rutes que surten del nord de l'Àfrica. Són unes 2.200 persones mortes cada any, sis cada dia, segons el recompte que fa l'ONG Caminando Fronteras, que ha tornat a denunciar la passivitat de les autoritats espanyoles a l'hora d'activar els mecanismes de rescat de les embarcacions al mig del mar i donar resposta a la inquietud de les famílies, com la que han anomenat la pastera enigma. Un 10% de les víctimes mortals, 1.272, eren dones, i 377 eren criatures. L’entitat que dirigeix l’activista Helena Maleno ha comptabilitzat des del 2018 fins a 241 embarcacions en què tots els tripulants han desaparegut.

Darrere de les fredes estadístiques hi ha una feina de recompte de les embarcacions que surten cada dia del nord de l’Àfrica per aconseguir fugir de la pobresa, la guerra o la violència i buscar una vida millor. Caminando Fronteras s’ha convertit en una mena de notari de morts i desapareguts en aquesta frontera sud –"narcofrontera", en diuen–, en absència dels recomptes de l’Estat, que “es limita a comptar només les persones que poden arribar”, sigui pels seus mètodes o rescatades.

En aquest sentit, Maleno denuncia “el biaix racista en la defensa del dret a la vida amb les persones migrants” i ha assenyalat que les autoritats espanyoles reaccionen tard i malament a l’hora d’anar al rescat de les embarcacions, cosa que no passaria si els nàufrags fossin persones “blanques”, ha assegurat. Aquesta situació és especialment greu, segons ha subratllat, en la ruta que surt d’Algèria cap a les Balears, que, malgrat que és llarga i perillosa, s'ha obert perquè les més curtes s'han fet impracticables per als migrants, convertits en "moneda de canvi en les relacions entre països", en paraules de l'activista.

Fins al 30 de novembre del 2022 l’ONG ha pogut confirmar 407 morts transitant per aquesta via del Mediterrani, una xifra que s’ha multiplicat per sis en els últims cinc anys. Per a Maleno, aquesta és una ruta "invisibilitzada" i els seus morts estan "infracomptabilitzats". Amb tot, la ruta canària continua sent la més mortífera de totes, amb 1.611 morts confirmats en aquest 2022, lluny dels gairebé 4.000 que es va cobrar l'any anterior, a causa de "les males relacions hispano-marroquines", que van propiciar moltes més sortides d'embarcacions des de les costes del Marroc. La gran mortalitat també s'explica perquè en aquesta via atlàntica han aparegut les barques pneumàtiques, més habituals en les tranquil·les aigües del Mediterrani, que són molt inestables i que ara concentren el 33% de les tragèdies. La resta de víctimes es distribueixen pel mar d’Alborán (74 persones mortes), les tanques de Ceuta i Melilla (41 morts, xifra rècord) i l’Estret (21 morts).

Sense identificació

A més, Maleno ha retret que hi ha la mateixa desídia i desatenció a l’hora de buscar les persones desaparegudes –que es compten per milers– i d’“informar les famílies dels morts”, que acaben enterrats en una tomba en territori espanyol, sense que se segueixin els ritus funeraris d'acord amb la seva religió. L’entitat calcula que al voltant del 80% dels cadàvers no es recuperen mai. Per tant, ha assenyalat l'activista, les famílies queden condemnades a un “dol ambigu” que fa que la ferida de la mort no s'acabi de tancar i, en conseqüència, el dolor estigui viu durant anys. Tampoc no hi ha un protocol establert per a la identificació dels cossos recuperats i el Banc Nacional de Desapareguts ignora aquests morts, segons denuncia Maleno.

“Les poblacions que transiten les fronteres són grups als quals els estats permeten viatjar en un sistema en què poden morir i en què les dones són víctimes sexuals”, ha denunciat la coordinadora en la presentació de l'informe al CCCB de Barcelona, que ha apuntat a la “manca de col·laboració entre països en la defensa del dret a la vida”. Això fa que cada cop els migrants hagin d'assumir més riscos per arribar a Europa. A més, els vaixells mercants i de pescadors que topen amb les seves embarcacions es veuen obligats a renunciar al dret d'auxili “per por de represàlies”. En aquest punt, Caminando Fronteras també ha advertit del factor dels abordatges de les barcasses, que acaben per bolcar enmig del mar i sense la presència de testimonis. Llavors tots els ocupants moren, com la pastera enigma en què anaven els 55 homes marroquins.