“Som més genètica que educació i cultura”

Joan Guasp (Consell, 1943) és escriptor, autor teatral i activista cultural. Va començar a estudiar Dret i Filosofia, però aviat va deixar aquests estudis per dedicar-se a la literatura. És conegut principalment per la seva obra teatral, però també ha cultivat la novel·la, l’assaig, la poesia, l’article, els relats breus, la narrativa infantil, la poesia i el gènere aforístic. És conegut també per haver creat un singular Museu de l’Aforisme a Consell, l’únic museu del món dedicat a aquest gènere literari. Entre les seves obres més reflexives destacam: la novel·la El filòsof i el contrabandista (Arola, 2017), l’obra teatral Llull: l’amic de l’Amat (Arola, 2016) i els llibres d’aforismes Humor meu i Déu meu (Lleonard Muntaner, 2006) i Caminar d’assegut (Lleonard Muntaner, 2019). Amb Joan Guasp parlam de l’interès literari per pensar la condició humana, i molt especialment de la funció filosòfica dels aforismes.

Heu orientat la vostra obra cap a l’estudi de la condició humana?

Així és! L’interès per la condició humana és el motiu principal pel qual escric. La consulta del meu interior que caracteritza la meva obra és una tendència innata que no puc evitar, és el fruit de l’espontaneïtat. He de dir que no he arribat a cap conclusió definitiva sobre la condició humana, perquè com més penses i llegeixes, i més coses vols saber, més dubtes tens. No arribes mai a assolir el coneixement que cerques, però aquesta dificultat no em decep gens, ben al contrari, perquè pensant i escrivint m’ho pas molt bé. L’estudi de la pròpia personalitat és l’aventura més gran que pot viure una persona. En aquest viatge interior no hi ha un objectiu determinat, senzillament el faig perquè gaudesc de fer-lo.

Què heu aclarit sobre la naturalesa humana després de tants d’anys de pensar-la literàriament?

Després de tants d’anys d’estudi autodidacta puc dir que realment sé que no sé res. El coneixement l’únic que et dona a conèixer és que és impossible conèixer. També he arribat a la conclusió que l’ésser humà és una paradoxa que camina, que es contradiu molt sovint, a cada dues passes que fa.

Escriviu un teatre d’idees, amb una tendència cap a l’absurd i la reflexió més filosòfica?

Sí, faig un teatre d’idees que em ve donat per la meva pròpia condició. No és que cerqui intencionadament desenvolupar una mirada literària profunda sobre les coses, és que és la meva manera natural de ser. Som més genètica que educació i cultura. I no lluit per ser així com som, simplement em deix dur per la meva genètica. També pens que els humans som més individualistes que col·lectivistes, que no coneixem l’altre i que en cas de conèixer-lo és perquè es reflecteix en el que som. M’interessa deixar clar que escric principalment perquè pas gust.

Els vostres personatges són socràtics, reflecteixen la vostra tendència natural a fer-vos preguntes, i especialment a plantejar-vos aquelles que no tenen una resposta definitiva?

Sí, els meus personatges són així com dius, i aquesta tendència reflexiva es veu més en la meva obra teatral. El meu estil literari coincideix amb una manera filosòfica de veure la vida. Tots els meus personatges són jo, tant els principals com els secundaris. Jo som tots, som molts, però és que crec que cada persona també és moltes persones alhora. Tenim totes les identitats del món.

Com a home de fe, profundament espiritual, que ha dialogat sovint amb Déu a través de les pròpies obres, sabríeu explicar la creença en Déu i la seva existència?

He pensat molt en Déu i la seva existència. Crec que crec perquè em convé creure. Em passa el mateix que amb la lectura. Quan llegesc pas gust i quan crec també. Però amb els anys, a més de creure, he pensat que el que crec és cert. El principal motiu que tenc per creure en Déu és que m’agrada molt creure. Crec perquè pas gust de creure. Val la pena creure per experimentar una plenitud plena, un goig molt breu però intens, que dura tan sols unes mil·lèsimes de segon. I, a més, què venim a fer a aquesta vida, si no és passar gust? Volem ser feliços, i per aconseguir-ho hem de superar el mal, el dolor i el patiment de l’existència. Has fet referència a Déu, però caldria saber de quin déu parlam. El meu déu és bo. Jo crec en un déu de la bondat i la felicitat i he arribat a ell a través de la reflexió personal. Som jo que decidesc creure, no em serveix que els altres em diguin que he de creure.

Per pensar s’ha d’aprendre a llegir bé, amb mètode, amb ordre i atenció, fent-se càrrec del llegit del cap a la coa tal com recomanava el filòsof sineuer Miquel Ramis i Alonso en una de les seves obres?

Miquel Ramis i Alonso dona aquests consells que esmentes al Llibre d’Apunts. El seu objectiu era donar recomanacions per ser un bon intel·lectual. S’han de prendre notes i una nota du a una altra i així entre totes et duen a pensar bé. Va escriure aquestes notes de molt jove, a vint-i-cinc anys, amb la intenció d’orientar com s’havia de llegir, però també per ensenyar a pensar humanament, a partir d’allò quotidià, de l’experiència de cada dia. Ramis sempre deia que va aprendre més dels pagesos de Sineu que dels llibres, aprofitava les seves caminades kantianes, seguint un horari molt estricte, per mantenir llargues converses amb la gent del camp i aprendre de les seves vides.

Podríeu explicar d’on prové el vostre interès pels aforismes que us ha duit a escriure diversos llibres aforístics i fins i tot a crear un museu de l’aforisme?

El meu interès pels aforismes ve de les primeres lectures de novel·les d’aventures, de llegir i subratllar les frases i els pensaments més intel·ligents i reflexius de Verne, Defoe, Swift i Stevenson, i també de la lectura de les obres de Lewis Carrol i Saint-Exupéry. Em fixava més en l’estil que en la trama i en subratllava les frases que més em cridaven l’atenció. Després de subratllar tantes frases, vaig començar a treure-les de context i a anotar-les a plaguetes fins a acumular-ne una gran quantitat.

Els aforismes que escriviu són píndoles breus de pensament, construïts amb humor i ironia?

Un aforisme ha de ser breu, juganer i enginyós i ha de tenir humor, alegria i poesia. Un aforisme ha de ser profund, però sense arribar a ser una sentència. He anomenat els meus aforismes ‘guaspires’ perquè són guspires filosòfiques pròpies d’en Joan Guasp. A les ‘guaspires’ hi ha ironia instintiva i espontaneïtat. Jo som irònic per naturalesa, quan escric i a la vida quotidiana, sempre, i això a vegades, em du problemes perquè me mal entenen.

Confiau cegament en l’humor i la ironia per pensar?

Sí, confii en l’humor, la ironia i el sarcasme per escriure. La ironia és inspiradora i a la vegada perillosa, s’ha de saber governar, perquè pot arribar a ser ofensiva. Però, si la ironia és ofensiva, no és culpa de qui la utilitza, sinó de qui la rep i no l’entén, d’aquell a qui li falta intel·ligència i sentit de l’humor. Els aforismes estan escrits per estimular el pensament. I els bons aforismes són inspiradors de nous aforismes.