Més gent que mai sap català però el fa servir menys

PalmaEl català viu a les Illes Balears una situació paradoxal: mai tanta gent com ara l’havia sabut fer servir i, alhora, mai l’havia emprat de manera habitual un percentatge tan baix de la població. Només un de cada tres illencs l’usa sovint en la vida quotidiana. Després del franquisme, la primera mesura per protegir la llengua pròpia va arribar el 7 de setembre del 1979, amb l’aprovació d’un decret llei que obligava a impartir-ne tres hores setmanals a l’escola. Quaranta anys de polítiques en l’àmbit lingüístic han aconseguit que es normalitzàs l’aprenentatge del català, però amb això n’hi ha hagut prou per aturar-ne la regressió en l’ús social? Per respondre aquesta pregunta cal analitzar a fons la situació del català a les Balears i, sobretot, els usos socials, que són clau per a la supervivència d’una llengua.

Quin nivell de llengua tenim?

Augmenten els aprovats a l’escola però alhora s’empobreix el català

El nombre d’aprovats de l’assignatura de Llengua Catalana en l’Educació Primària i Secundària ha augmentat els últims anys i això indica que hi ha un major domini del català. Segons un estudi de la Conselleria d’Educació que n’avalua l’evolució des del curs 2010-2011 fins al curs 2017-2018, fa vuit anys el percentatge d’aprovats a Primària era del 86%, mentre que ara és del 93,1%. En el cas de la Secundària, es passa d’un 80,9% a un 85,5%, i al Batxillerat, d’un 75,5% a un 88,5%. La comprensió oral i escrita i l’expressió escrita les ha consolidat a segon d’ESO el 60% dels estudiants. Aquest percentatge no ha variat gaire en vuit anys, segons l’estudi.

El lingüista i professor de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Gabriel Bibiloni reconeix que l’ensenyament del català a les escoles “ha augmentat el coneixement” de l’idioma entre els que hi han estudiat, però alerta que alhora també hi ha “una alarmant degradació de la qualitat de la llengua”. “Els escolars actuals que parlen en català ho fan amb una fonètica i una sintaxi espanyolitzada, un lèxic enormement reduït i amb la fraseologia tradicional desapareguda; a una distància quilomètrica del català dels seus avis”, afirma amb contundència.

Per millorar el nivell de llengua, la filòloga Maria Antònia Font, que és professora de català a l’escola d’adults La Balanguera, directora del Pla de Formació Lingüística i Cultural (FOLC) de la UIB i una de les principals activistes contra el trilingüisme de Bauzá, considera que el català encara s’hauria de consolidar més a les escoles. “El model lingüístic a l’escola pública ha de compensar la desigualtat que hi ha al carrer, per això no es pot baixar del 50% del català i s’ha de tendir al 100%. I no hi ha cap institut de Palma que ensenyi 100% en català”, defensa.

Font assegura que hi ha instituts, “sobretot concertats”, i centres d’adults com el seu “on no es compleix ni el 50% d’ensenyament en català”. Fonts de la Conselleria d’Educació asseguren que tots els centres compleixen la llei i que n’hi ha molts per sobre del 50%. Segons el Gestib, la plataforma de gestió educativa, la mitjana de presència del català és del 72% a Educació Infantil; d’un 69% a Primària, d’un 71% a Secundària i d’un 79% a Batxillerat. Amb tot, aquestes dades no són del tot fiables: si des del centre no s’indica quina és la llengua que s’empra en una assignatura, el Gestib per defecte marca el català.

Quina és la llengua del carrer?

Els experts apunten que hi ha una regressió de l’ús informal del català

La darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de les Balears, publicada el 2014 i revisada el 2018, apunta que el “català ha perdut valor com a llengua habitual en favor del castellà”. En concret, un 50% dels enquestats va identificar el castellà com a llengua habitual, mentre en el cas del català el percentatge decendeix fins al 36,8%. No hi ha cap àmbit d’ús en el qual el català sigui la llengua més emprada: dins l’Administració local és on més s’utilitza i tan sols arriba a un 40,6%.

El filòleg coordinador del Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears (Gresib), Joan Melià, explica que, si bé des del 1979 fins ara s’ha avançat considerablement en l’ús social del català en el registre formal, en els usos més espontanis ha anat en retrocés. Bibiloni ho explica així: “El català tenia el problema d’estar exclòs dels dominis públics, però era una llengua que parlava tothom i en tot moment”. Ara, en canvi, “té una presència destacada en dominis públics, però desapareix del carrer”. Afegeix, contundent, que aquest canvi de dinàmica “l’amenaça de desaparició”.

Un fet important per entendre el retrocés de l’ús del català és el canvi demogràfic. Des dels anys seixanta fins avui, la població de les Illes s’ha triplicat i, amb aquest augment d’habitants, s’ha incrementat també la presència de persones no catalanoparlants. Melià explica que l’any 1979, quan el català entra per primera vegada a l’escola, aproximadament el 75% de la població era nascuda en territori catalanoparlant i amb pares autòctons i, per tant, la transmissió familiar de la llengua “funcionava molt bé”. Ara la xifra de nascuts en territoris de parla catalana s’ha reduït a poc més del 50% i dins aquestes zones també hi ha les famílies en què un o tots dos pares són nascuts fora de l’àmbit lingüístic català, “que donen preferència d’ús a la seva llengua materna a casa”.

Per què el sabem però no l’usam?

Tant factors socials com individuals condicionen l’ús d’una segona llengua

Els estudis que analitzen la voluntat de comunicar-se en una segona llengua apunten que, malgrat que la competència comunicativa d’una persona sigui excel·lent, l’ús espontani i sostingut d’aquesta no està assegurat. En aquesta voluntat -o manca de voluntat- d’expressar-se en un idioma hi intervenen molts factors, tant socials com individuals. Un estudi de l’investigador de la Universitat de Cape Breton Peter D. MacIntyre, publicat a la Revista Catalana de Pedagogia, parla de components individuals com la personalitat, l’autoconfiança, la necessitat de comunicar-se o com valora cadascú el pes social de la llengua que ha après. En l’aspecte social destaca variables com el clima intergrupal, les diverses actituds dins el grup o la motivació interpersonal.

Per què canviam de llengua?

Hi ha una tendència a evitar el català en certs àmbits per defugir el conflicte

Un altre fet que influeix en el context lingüístic del territori és la tria de la llengua per part de les persones catalanoparlants. Hi ha encara una tendència a canviar d’idioma quan comencen una conversa amb desconeguts, o amb qui entén el català però no el parla, o l’entén amb menys facilitat. Algunes dades que il·lustren aquest fet provenen també de l’Enquesta Sociolingüística, que apunta que, de les persones que saben parlar en català, gairebé un 60% inicia les converses en aquesta llengua sempre o molt sovint, mentre que un 40,4 %, tot i tenir competència en català, hi enceta les converses poques vegades. Per què ho fan? “Moltes vegades, per evitar el conflicte”, respon Joan Melià. I afegeix: “Es té la percepció que l’ús del català en determinats àmbits pot generar una situació de mal tracte i, així, renunciam a la llengua en casos en què no caldria”.

Els estudis elaborats pel filòleg apunten que les situacions de conflicte només passen en un 3% o 4% de les interaccions, “però actuam per la nostra percepció, no per com és la realitat”, conclou. Per canviar la tendència, Melià argumenta que és necessari que les institucions donin seguretat a aquelles persones que volen emprar el català. Que qui ho vulgui fer “no es trobi en una situació d’indefensió social i jurídica si algú el vol privar d’aquest ús”. Aquests canvis al castellà per part de les persones catalanoparlants generen contrapartides, sobretot quant a la integració lingüística dels nouvinguts. En primer lloc, “es dona el missatge a l’altra persona que no és necessari aprendre el català i, si el vol aprendre -cosa que passa molt sovint-, no se li dona la possibilitat”, diu Melià. “El nouvingut, vingui d’allà on vingui, arriba a una terra en què la llengua hegemònica és l’espanyol i on tothom li parla en espanyol. La primera cosa que aprèn és que no necessita ni aprendre ni parlar català”, afegeix Bibiloni. Melià conclou: “Si tots els catalanoparlants usàssim la llengua sempre que en tinguéssim ocasió, el paisatge sonor seria molt diferent”.

Amb tot, el paisatge lingüístic de fa quaranta anys ha canviat molt. En un mateix territori hi conflueixen diverses llengües i és per aquest motiu que Melià parla de la necessitat de “gestionar el plurilingüisme” i crear espais en què l’ús del català “sigui normal, i no una excepció”. En aquest punt, Maria Antònia Font opina que s’ha d’emprendre “una política lingüística oberta, inclusiva, encoratjadora per a tothom”, per fer que el català “sigui la llengua de cohesió”. Tots tres experts coincideixen que, per crear un altre clima en què l’ús del català s’apropi a una situació de normalitat, és important també fomentar i mostrar la part positiva d’aprendre’l, tant des de les institucions com en els mitjans de comunicació.