"El que més necessiten les persones migrants que acaben d’arribar és parlar"

"Més que la pasta de dents o la crema hidratant, el que més necessita la gent que acaba d’arribar és parlar", explica Keba Sadio. Des de fa uns mesos, aquest mariner del Nàutic de Sant Pol té una doble vida. Més enllà de la seva jornada laboral, dedica una part de les seves estones lliures a donar un cop de mà als senegalesos que acaben d’arribar des de les Canàries. Molts d’ells es troben en hotels de Calella i Pineda de Mar, i ell s’ha coordinat amb els senegalesos que porten anys establerts a Calella, on el 5% de la població és d’origen africà: els porten roba, dentífric o articles d’higiene bàsica. A través del boca-orella i el WhatsApp, desenes de persones s’han organitzat per donar un cop de mà als seus compatriotes. Fa menys de sis anys, Sadio era un d’ells. Ell, que ja supera la trentena, també va venir en pastera, però fent una ruta molt més llarga pel desert.

1400 euros i tres setmanes. Aquest va ser el cost en diners i en temps que va tenir el viatge de Sadio, que va pagar l’organització del viatge des de Dakar, la capital del Senegal. El seu periple el va dur en diversos transports, des del bus fins al 4x4, per Mali, Burkina Faso, el Níger i Líbia. Després de travessar el Mediterrani, va acabar a Itàlia, on va viure durant dos mesos a Sicília. Va ser al país transalpí on Sadio es va ensorrar: trist, volia agafar el seu passaport i tornar-se’n a casa, al Senegal. Una llarga trucada amb la seva mare el va fer canviar d’idea: "Em va animar i donar les forces per seguir endavant", diu. La frontera entre Itàlia i França la va creuar dins d’un maleter, i va acabar arribant a Barcelona en autobús des de Marsella.

Ara envia 500 euros mensuals a la seva família i té els papers en regla, però el seu camí fins a la situació actual no va ser fàcil: sense papers, va treballar a l’agricultura per 300 euros al mes i va combinar la venda ambulant als estius amb una feina en una botiga durant l’hivern. El primer sou que va guanyar a l’agricultura se’l va gastar en comprar els productes que vendria pel carrer. Va ser en un cop de sort, quan treballava al passeig marítim de Santa Susanna, que va conèixer la persona que li acabaria oferint la feina que té actualment: "No me’n penedeixo, d’haver vingut. Al Senegal treballava distribuint gasolina en negre i venent-la a petits establiments, i no guanyava prou diners –recorda–. Et passaves el dia treballant i no podies satisfer les necessitats bàsiques de la teva mare i les teves germanes; no podia pagar ni el més bàsic, el menjar o una visita a l’hospital", diu. Van ser els contactes d’altres senegalesos a Catalunya i el suport inicial de la seva germana, que viu a Granollers, el que el va salvar en els seus moments més baixos. A ell li va donar suport l’Ibrahim, amb qui es desfogava parlant quan no tenia una feina estable ni papers. Avui, Sadio vol assumir aquest rol amb els que acaben d’arribar. Per això va, gairebé cada tarda, a l’hotel on viuen els nouvinguts: "Allò que més els preocupa és la qüestió dels papers, però jo sempre els dic que no s’obsessionin amb això, que tot és un procés".

"El somni de qualsevol persona és quedar-se a casa"

La sortida del país és un gran mercat en què els preus fluctuen a l’alça des de fa anys. Abans de la pandèmia, anar en pastera fins a les Canàries costava uns 500 euros. Ara en Boubacar comenta que a ell li va costar uns 800 euros pagar per la pastera que el va dur fins a Tenerife. És, pràcticament, l’única alternativa: “Costa molts diners fer el visat, i és molt difícil aconseguir-lo. Esperes mesos i no tens cap seguretat d’èxit després d’haver gastat molts diners.” Poden gastar fins a 6.000 euros i, així i tot, no aconseguir res. Els potencials emigrants avaluen les seves opcions a partir de les experiències del seu entorn: “Un amic meu va marxar al Marroc per intentar-ho des d’allà, va ser repatriat i ara viu al Senegal”, comenta.

La pressió familiar és un dels aspectes clau per entendre aquests periples, i ha ocupat un rol central fins i tot en algunes de les novel·les publicades pels autors del país. A Las que aguardan, l’autora senegalesa Fatou Diome explicava els sentiments de les famílies que es queden enrere al Senegal, posant el focus en les dones que tenen marits a l’estranger, però també en les mares amb fills a la diàspora. Això crea una particular competència entre les que en tenen i les que no: unes poden mostrar l’èxit econòmic com un èxit personal, i això pressiona les famílies que han de suportar la pobresa mentre els seus veïns cada cop viuen millor. Aquest pes recau en els fills grans, habitualment homes. “Tenia molta pressió per portar diners a casa”, explica l’Alseyni, que després d’una estona d’entrevista marxa perquè té una cita amb la Creu Roja. 

—Creus que tornaràs algun dia?— pregunto a en Boubacar.

—És el que m’agradaria. El somni de qualsevol persona és quedar-se a casa. No hi ha res millor que estar al costat de la teva família, al teu país.

Ara, però, diu que això no és possible. I espera reunir-se quan pugui amb un familiar seu, que viu a Albacete. Alguns altres esperen marxar cap a França, on tenen més familiars i —els que parlen francès— creuen que tindran més oportunitats en l’àmbit laboral. Mentrestant, viuen una espera que se’ls fa interminable. Per als senegalesos acabats d’arribar, l’únic tema que volen resoldre és el següent: quan podran començar a treballar per enviar diners a la seva família. 

Tensió política

Més enllà de la precarietat econòmica, molts joves van decidir fugir del Senegal per l’any electoral i per la tensió política que hi ha hagut al país des de fa gairebé tres anys. Va ser aleshores quan el candidat de l’oposició, Ousmane Sonko, va ser acusat de violar una jove massatgista. Els seus partidaris veien en aquest moviment un complot de l’estat per liquidar-lo políticament, i les protestes van acabar amb disturbis i una quinzena de morts a mans de les forces de seguretat. Negocis i establiments francesos van ser saquejats durant les protestes. Sonko, el juny del 2023, no va ser condemnat per la violació, però sí pel càrrec de “corrupció de la joventut”. La condemna de dos anys, unida a dues noves acusacions, el va deixar fora de la cursa presidencial. 

El govern, mencionant els disturbis i les declaracions de Sonko contra el president Macky Sall, considera que el Pastef, el partit liderat per Sonko, és una organització terrorista. La majoria dels senegalesos que han arribat a Espanya citen la situació com un dels motius que els han dut a abandonar el país: tement la violència postelectoral, molts han preferit marxar. Altres van perdre els seus negocis durant els diferents episodis de protesta i han preferit començar de nou en un altre país. “Des de Senghor (primer president del Senegal) hi ha el mateix sistema –protesta en Boubacar, i afegeix–. La independència de França és com si et donessin un cotxe però et diguessin que et diran per on has de conduir-lo. El Senegal no té llibertat: França determina què cal fer, què cal pensar.” Si Sonko fos president, en Boubacar creu que el Senegal caminaria cap a resoldre alguns dels seus problemes estructurals. 

La família de Keba Sadio, gràcies als diners que ell envia des de Catalunya, té una situació financera estable, però també simpatitza amb l’oposició. Sadio afegeix “Si Sonko és president, crec que molts joves es quedaran al país, però si no és així continuaran venint”. Ell, com tants altres, és la mostra d’una idea d’èxit que, al Senegal, sempre va lligada a l’exterior. Quan el Senegal va ser campió de l’Àfrica de futbol masculí, en Boubacar era a Dakar. Milers de senegalesos van celebrar durant tres dies el triomf futbolístic més important de la seva història, el primer títol continental: cap dels jugadors viu al Senegal, i la seva font de fama i diners ha vingut de fora. “És molt difícil haver-te quedat tota la vida al Senegal i triomfar. L’únic àmbit en què triomfem sense sortir del país és en el món dels recitadors de l’Alcorà”, comenta en Boubacar. Obert a totes les possibilitats, ell s’encomana a Al·là per aconseguir una nova vida a Europa. Mentre el futur no arriba, són els senegalesos com en Keba Sadio els que intenten fer que la seva vida sigui una mica més fàcil.