Més que un referent històric
"El rei Jaume I sol ser utilitzat com una referència que uneix les Illes Balears i entre elles mateixes, i també amb Catalunya i amb el País Valencià. Amb els Països Catalans, en definitiva"
PalmaA Mallorca, a Menorca, a Eivissa i a Formentera, el rei Jaume I ha donat nom a un munt de coses. Per exemple, a un vaixell de vapor que es deia així, Jaume I, i que entre 1911 i 1967 va unir, com a vaixell de passatgers i mercaderies, els ports de Palma i Barcelona. També, en alguns moments, va fer la línia Palma-València, o va anar dels ports de Maó o d’Eivissa cap al de Barcelona, i tornar. El gran poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel el va convertir en protagonista del seu poema Auca, un gran poema sobre Palma de to i maneres surrealistes, en què el vaixell es passeja pels carrers de la ciutat i recorre un itinerari epifànic: “[...] Els peixos es mengen el Jaume I davant la Farola. / El Pare Vidal, endolat, s’ho mira des de la riba. / El Pare Vidal Taüt crida els cuirassats anglesos. / Jaume I, t’ho dic, torna a sortir vestit de blanc, / i jo et faré portar sobre una tauleta d’eben / a la sala de rebre de can Robert Massanet, / i passaràs per l’entrada amb capitells jònics i pluja / –una casa de senyors, una casa bona, amb criades; / i estaràs dins una botella verda de vi de Binissalem, / rei Jaume amb un matalàs d’arena! / El rei En Jaume I amb un llençol de pols grisa / entra per la Llotja! Boters, atureu els martells, / canteu la cançó de Carmen Flores al Líric. / Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar. Quadreu-vos, / carabiners, saludeu el Capità amb la pistola!”
Però vaja: el rei Jaume I sol ser utilitzat com una referència que uneix les Illes Balears i entre elles mateixes, i també amb Catalunya i amb el País Valencià. Amb els Països Catalans, en definitiva. O, si no us agrada dir-ne així, amb les terres (o comunitats, fins i tot) de parla catalana. O encara, per dir-ho com Josep Pla: “El país on, si jo dic ‘bon dia’, em responen ‘bon dia’”. Una referència, també, directament vinculada amb la llengua catalana, que és la pròpia de les Illes Balears. Una llengua que va entrar en aquestes Illes per Mallorca el 31 de desembre de 1229, quan les tropes de Jaume I van conquerir Palma. Van arrasar la ciutat, és cert, a sang i foc, i la van sotmetre a un saqueig intens i voraç. La població musulmana va ser massacrada, i el mateix rei en Jaume ho reconeix implícitament al Llibre dels fets, quan explica que, a la conquesta de València, va donar ordres als seus nobles i als seus homes que no actuassin com ho havien fet a Mallorca. Volia dir amb això que no fossin tan salvatges.
Tot això ho haurien d’entendre bé els que ara volen fer veure que s’escandalitzen perquè Jaume I va ser un rei que va liderar un extermini i, en canvi, no tenen res a dir sobre l’extermini dels pobles americans en mans dels colonitzadors espanyols. O que, si en diuen alguna cosa, és que els espanyols els van dur, als americans, coses estupendes com la fe cristiana i la llengua castellana. El que es va perpetrar allà va ser un bany de sang de proporcions continentals, la qual cosa no impedeix, com és lògic, que Espanya i Llatinoamèrica comparteixin llengua i cultura, a més dels llaços fraternals que els uneixen, etcètera. La història, per desgràcia o perquè la naturalesa humana és així, s’ha escrit a còpia d’actes de violència, i el que no té sentit –a banda de resultar tremendament hipòcrita– és pretendre que els actes de violència dels nostres avantpassats van ser un gran encert mentre que els dels altres van ser malvats i reprovables. Això val per a tothom.
Memòria històrica i pensament autocrític
Sí que podem tenir, i cal que tinguem, memòria històrica i pensament autocrític. Però cal, també, que en tingui tothom. A més d’això, cal sobretot concentrar-se no a mirar enrere sinó endavant. El rei Jaume I (que en aquesta foto d’Ismael Velázquez podem veure en format de gegant popular), el 31 de desembre i la festa de l’Estendard, com bé han vindicat enguany fonts de l’Obra Cultural Balear, són referències vàlides per a tots els ciutadans de les Balears, també de tots aquells que han arribat i arribaran d’arreu del món. I cal, encara més que cap altra cosa, que la llengua de trobada de tots aquests ciutadans de les Balears (els que hi estan arrelats de sempre i els que hi acaben d’arribar) sigui la llengua catalana. Això ho entén tothom, i qui no ho entén només pot ser per mala fe o voluntat d’imposar un prejudici. No vivim al segle XIII, vivim al segle XXI i això és Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
