Més que res, les persones
No sols era la pagesia la que s’esvaïa, era tot un món, tota una manera de viure i pensar
Mirant enrere
Fa cinquanta anys es començaven a esvair el món i la manera de viure de la pagesia
Record que fa anys, en tornar a Mallorca per l’aeroport de Son Sant Joan i travessar el Pla de Sant Jordi, em conhortava el verd dels camps d’alfals i les vaqueries que es veien per tots els costats on es miràs. Sols llavors sabia que era a casa. En mirar cap enrere i intentar veure com se’m va fer present el món pagès i la seva importància, em top també amb un comentari del meu pare, fa cinquanta anys, quan s’adonava de la ràpida desaparició dels pagesos a Mallorca. Tots érem pagesos, en sentit genèric, en tant que gent de poble, però davant els nostres ulls s’estava produint un canvi que no podíem deixar de veure. No sols era la pagesia la que s’esvaïa, era tot un món, tota una manera de viure i pensar. I el procés es va accelerar en els anys a venir.
Alçant totes les banderes
Els sindicats foren dels primers a intentar retornar la dignitat a la pagesia
En el moment del canvi de règim, quan moria el dictador, hi havia moltes causes a defensar, molta cosa que havia estat malmenada i sortien ací i allà persones i moviments disposats a alçar totes les banderes. El món obrer, la llengua i la cultura, el feminisme, el medi ambient, la memòria històrica, per tot hi havia urgències a escometre i clapes en blanc per omplir de contingut. La creació dels primers sindicats pagesos, l’impuls al cooperativisme i la defensa aferrissada de la terra, varen ser les primeres fites per retornar la dignitat a una pagesia que s’estava esmicolant. Vaig viure, des de fora però amb intensitat, aquells esforços de resistència empresos per gent altruista i generosa, massa sovint ignorada.
Un món per descobrir
El sistema tradicional de dependències i favors es resistia a uns canvis inevitables
El sotrac va ser tan fort que el conjunt de la societat mallorquina va voler girar plana i enterrar el mort. L’autonomia, malgarbada i mancada de convicció, va mostrar les seves limitacions, aperduada davant d’una ruralia que encara vivia del caciquisme tradicional: un sistema de dependències i favors que es resistia a fer pas a uns canvis que, tanmateix, eren inevitables. El món pagès, des d’aquell caire, es veia sobretot com un calador electoral. No es veia com una opció a comptar en el futur, sinó com una pervivència del passat que s’havia de defensar –o deixar morir– enfront d’uns canvis modernitzadors que, per manca de cultura democràtica, encara feien por. Pareixia que havia de comparèixer ‘sa repartidora’ si no es servava la fidelitat antiga del missatge a l’amo i de l’amo al senyor, com sempre havia estat.
Tòpics i oblits
Tant per a l’esquerra com per a la dreta, la pagesia era un terreny ignorat
I mentre el conservadorisme tradicional dels anys setanta, vuitanta i part dels noranta feia pas a una dreta més deslligada d’una pagesia que ja veia com un residu del passat, i més vinculada a l’especulació de les requalificacions i els negocis immobiliaris, l’esquerra, o una part, s’havia oblidat de pensar per si mateixa i vivia, sobretot, dels tòpics. El món pagès, des d’aquest prisma, era un camp extern, amb empriu de cacics i latifundistes, i a més en trànsit de desaparèixer. Però per damunt tot, tant per als uns com per als altres, la pagesia, l’agricultura i la ramaderia, el sector agroalimentari, eren terrenys ignorats. En els anys noranta i següents, tot això va desaparèixer completament del discurs políticament correcte. La revalorització de la funció social del pagès, de l’alimentació sostenible, de la terra conrada, del paisatge viu, de la diversificació econòmica, de la lluita contra el canvi climàtic i de la sobirania alimentària, sols ha avançat en els darrers temps, vencent tots els tòpics i totes les incomprensions.
El més important, les persones
Allò important és la gent, escoltar-la i entendre les seves vivències i inquietuds
En el meu cas, la reflexió que feia mon pare en els anys setanta, quan veia esvair-se, un darrere l’altre, els agricultors, s’havia mantingut viva i quan vaig conèixer de prop els pagesos i ramaders d’arreu de les Illes, els que contra tot pronòstic encara hi són, vaig mirar d’escoltar-los i d’entendre’ls, de fer meves les seves inquietuds i d’aprendre de les seves vivències. Per a mi, tot això té un valor immens. En els anys que he estat al seu costat, el que més m’ha interessat han estat els pagesos, la gent, les persones concretes tal com són, amb els seus problemes i les seves aspiracions. I, com quan tornava a Mallorca després d’un llarg viatge i em topava amb els camps i les vaqueries del Prat de Sant Jordi, m’he tornat a sentir a la meva terra, amb la meva gent.
