Més subsaharians i més grans: el flux migratori dels joves torna a nivells prepandèmia

Els fluxos migratoris dels menors no acompanyats tornen a estar en xifres similars a les d’abans de la pandèmia. Fins al 31 d’agost, la direcció general d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA) va fer-se càrrec de 1.567 menors arribats des de l’estranger –al setembre, a falta de tancar el recompte, seran uns 200 més–, molt per sobre de les dades dels últims dos anys, però lluny encara del curs rècord, el 2018, quan van ser 3.710.

Durant aquest 2022 hi ha hagut un fenomen nou: l’arribada de 350 ucraïnesos, que a causa de la invasió russa van marxar del seu país per buscar refugi a Catalunya. Els menors no acompanyats de l’est d’Europa representen poc més del 20%, per sota dels joves que segueixen arribant del Marroc i dels països subsaharians. Precisament, des de fa dos anys, els menors arribats des del sud d’Àfrica s’han convertit en el col·lectiu més nombrós que acull la DGAIA. “Si mires com estan els països de l’Àfrica negra, n’hi ha per sortir corrents. La situació al Senegal o a Mauritània és molt complicada, i també a Gàmbia. Aquests xavals no venen en 15 dies, tarden mesos a arribar, i l’últim any la situació dels països sud-africans ha empitjorat”, explica Ester Cabanes, directora general de la DGAIA. Així, per exemple, mentre el 2018 tres de cada quatre joves procedien del Marroc, aquest any representen el 25% de les arribades (uns 400 nois). Les relacions entre Espanya i el Marroc, així com les polítiques de la Unió Europea amb el país nord-africà, marquen molt el nombre de joves que fan el salt a la Península, en funció de la pressió policial.

Els inputs que té la DGAIA sobre el flux migratori no són senzills d'analitzar. Quan parlen amb les ONG que treballen en origen, prop de la frontera sud, els asseguren que no hi ha un gran moviment de menors amb voluntat de travessar l’estret, però la realitat és que l’arribada a Catalunya és constant. I cada vegada són nois –normalment més del 95% pertanyen a aquest sexe– més grans, de 16 i 17 anys.

Aquesta xifra, la de les dues franges més properes a la majoria d’edat, ha crescut 20 punts en tan sols cinc anys. Abans venien més joves. Un dels factors que expliquen aquest canvi podria ser que Catalunya, junt amb el País Valencià i el País Basc, són les úniques comunitats que ajuden aquests nois després de complir els 18 anys, i això podria fer que acabessin a Catalunya des d’altres zones d’Espanya. La DGAIA els pot oferir prestacions fins als 23 anys, a condició que compleixin amb tot el que se’ls demana i no trobin feina abans. “Som una comunitat que els tutelem, els posem en centres on els cuidem bé, poden accedir al mercat laboral, a la formació, i els ajudem més enllà dels 18”, diu Cabanes, que remarca que la majoria d’aquests nois volen treballar abans que rebre una ajuda: “Són treballadors i són un bon actiu, perquè treballen contents i són fidels. Els necessitem”.

De fet, la DGAIA atén actualment prop de 5.300 infants i joves emigrats que van venir sols a Catalunya, i la gran majoria són ja majors d’edat.

Estudi en curs

De la mà del món universitari, s'està realitzant un estudi amb població tutelada que ara ja és adulta –i que ronda els 40 anys– per comprovar el percentatge que han pogut tirar endavant la seva vida sense entrar a la presó ni en centres de salut mental, que no han estat atesos per toxicomanies ni alcoholisme, i que ara treballen i no depenen del subsidi d’atur. Tot i que l’estudi està en curs encara, es pot avançar que més del 80% se n’han sortit.

Un altre dels reptes amb els menors migrats és canviar el model de repartiment que hi ha a Espanya. A petició de Catalunya s’ha creat un grup de treball entre totes les comunitats i l’Estat per buscar noves fórmules.