Patrick Radden Keefe: “La meva feina és ser el xiclet que se’ls enganxa a la sabata i els molesta”

BarcelonaCanalles és el tercer llibre de Patrick Radden Keefe que apareix en català, de la mà de Periscopi. És un recull excel·lent d’històries aparegudes al New Yorker i protagonitzades per personatges excessius que sovint cauen en la criminalitat. Autor dels èxits No diguis res, sobre els anys dels Troubles a Irlanda del Nord, i L’imperi del dolor, al voltant de la crisi dels opiacis dels Estats Units, en aquesta entrevista desgrana la seva aproximació al periodisme d’investigació.

“Estafadors, assassins, rebels i malfactors”, diu el subtítol del teu últim llibre. Per què ens fascinen?

— Per la transgressió. Tots vivim seguint una sèrie de regles i lleis, així que ens agrada veure gent que les trenca. I, alhora, ens intriga saber si se sortiran amb la seva o no. Per a mi és una matèria humana molt atractiva.

I què prefereixes, com a escriptor, que se’n surtin o que no? Quin dels dos supòsits fa una millor història?

— Quan penses en les històries amb què vam créixer, els contes i les faules, el més freqüent és voler que el dolent pateixi al final. Però en el món en què vivim no sol ser el cas: força gent sobre la qual he escrit hauria d’enfrontar-se a més conseqüències pel que han fet. I no només ha aconseguit escapar-se sense càstig, sinó que la seva versió de la història ha triomfat. Pensem en la família Sackler. Eren coneguts per ser generosos i ningú s’adonava que havien fet totes aquestes altres coses. I això m’enfurismava. Alguns dels personatges d’aquest últim llibre, com Mark Burnett i Donald Trump, o l’inversor Steve Cohen, són gent d’èxit i celebrada per molts als Estats Units. Però a mi em sembla que haurien de passar més comptes per algunes de les seves accions.

El crim compensa, doncs?

— Massa sovint, sí. Massa sovint.

¿Amb els teus articles busques aportar una mica de justícia social? Desafiar les seves narratives...?

— Això segon, sí. Però no pas la primera premissa: no és justícia, perquè no és suficient. No és passar comptes. Sí que puc, com a escriptor, intentar canviar la percepció de la gent sobre un determinat tema. Quan treballava en L’imperi del dolor, vaig trucar algú involucrat en la història, que no puc dir qui és. Estava molt enfadat amb el llibre. “Això dels Sackler serà el tros de xiclet que s’enganxa a la sabata i que duré la resta de la vida”, em va dir. I vaig pensar que sí, que la meva feina és ser el xiclet que se’ls enganxa a la sabata i els molesta. No els enviaré a la presó, però allà on vagin patiran la irritació de saber que la gent no oblidarà les coses que han fet.

T’has especialitzat en fer perfils de persones a les quals no has tingut accés.

— De vegades és millor, honestament. Quan tens el subjecte a l’abast, la feina pot resultar temptadorament massa fàcil i pot ser que acabis comprant la història que et serveixen. Si fessis un perfil sobre mi, de seguida et diria "Vinga, entrevista’m, i et passo també el contacte de nou amics meus, que et diran com de ben parit soc". I alguns periodistes dirien: "Bé, fàcil!" Si la persona no coopera, t’obliga a ser més creatiu i treballar amb més honestedat.

Això es nota sobretot a No diguis res, que gira al voltant de quatre persones, tres de les quals ja eren mortes i la quarta no volia parlar amb tu. ¿Va ser el llibre més difícil de documentar?

— Pel que fa a la recerca, sí. Hi havia una cultura de silenci al voltant d’aquells esdeveniments, com indica el títol. El de la família Sackler ho era, de manera diferent, però almenys tenia molts, molts, molts documents. No és fàcil, però m’agrada el repte d’agafar personatges que ja no hi són, o que no volen parlar amb mi, i fer-los viure a la pàgina per al lector. Però aleshores has de fer moltíssima més recerca, perquè siguin vívids, puguis reproduir-ne la veu i el lector tingui la impressió que els ha conegut.

Escrius sobre personatges molt poderosos i amb zero escrúpols. ¿Et consideres una persona valenta?

— No, què va. [Pausa llarga] Penso que alguns periodistes parlen del que fan en termes molt heroics i èpics, però és que a mi m’encanta aquesta feina: és la més divertida que em podria imaginar. No soc un corresponsal de guerra, no he informat des de Síria. Tinc un amic informant des de les trinxeres a Ucraïna: aquest paio sí que és valent!

Has escrit sobre matèries delicades a Irlanda del Nord, sobre els càrtels de la droga a Mèxic.

— Ja, però si vaig poder escriure No diguis res va ser perquè no vivia allà, així que podia guillar en qualsevol moment. Vaig passar-hi molt de temps, a Irlanda, però sempre tenia el passaport a mà per si calia tornar a Nova York. La meva dona i els meus fills tampoc hi vivien. El mateix amb Mèxic quan escrivia sobre els càrtels: és un país molt perillós per fer periodisme... si ets mexicà.

Estic segur, tanmateix, que alguns dels poderosos sobre els quals has escrit t’han amenaçat.

— Depèn molt dels casos. La gent rica t’amenaça amb demandar-te, però amb mi no ho han fet mai. I no ho fan perquè tinc els fets de la meva banda. És fàcil espantar un periodista, però jo els dic: "Vinga, querella’t, a veure com acaba tot plegat". I pel que fa a altres tipus d’amenaça... no ha estat massa incòmode. A veure, hi ha alguns llocs on potser no puc tornar, però puc viure amb això.

“Li faré una oferta que no podrà rebutjar” és una cita famosa del cinema, d’El Padrino. Doncs bé, tu vas rebre una oferta d’El Chapo, que et volia com a negre literari perquè li escrivissis les memòries... i la vas refusar. Va ser tens?

— Més que tens, estrany. Estava nerviós quan em van dir que em trucava, esclar, després d’haver escrit sobre ell. Però quan em va fer l’oferiment, passada la sorpresa inicial, vaig veure de seguida que no ho volia fer.

Per què?

— Oh, si mires després l’entrevista que Sean Penn li va fer a El Chapo... era una merda. I era el tipus d’història que em feia por acabar escrivint: que si és un home senzill, de necessitats senzilles i gustos senzills, criat a les muntanyes... Aquest tipus de coses no les podria escriure. I si el meu retrat fos més acurat... Bé, ell no n’estaria gaire content.

Llegint-te, a vegades em fas pensar en Colombo. No t’encares a ningú agressivament, però algunes respostes que aconsegueixes són tan eloqüents que l’entrevistat es posa ell solet la soga al coll.

— [Riu]. Doncs mira, no ho havia pensat mai, però admeto que vaig créixer mirant Colombo i m’agradava la sèrie. Era bo fent que la gent es relaxés al seu voltant. I no tenia por que la gent es pensés que era estúpid. I això és una cosa que vaig aprendre al principi de la meva carrera. Abans, si feia una entrevista, sempre volia que la persona que entrevistava s’adonés de com era jo d’intel·ligent. Error. Com a periodista, semblar intel·ligent és el pitjor que pots fer: has de fer-los creure que no ets gaire llest i no t’ho has preparat gaire. I sí que aleshores deixes anar [imita la veu de Colombo]: “Per cert, una última pregunta...” Quan vaig aconseguir entrevistar Beny Steinmetz, després de sis mesos perseguint-lo, vam estar quatre hores parlant. Les dues primeres van ser molt amigables. Volia sentir la seva versió de la història i no el volia desafiar... encara. Però va acabar emprenyadíssim, perquè havia reservat les preguntes més dures per al final.

Calen uns 40-60 minuts per llegir cadascun d’aquests reportatges. ¿Aquest periodisme de format llarg serà rellevant en el futur, en aquesta era de capacitat d’atenció reduïda i contingut prefabricat?

— Espero que sí! Soc optimista. Quan internet va arribar a les nostres vides, als 90, vam deixar que ens passés per sobre sense pensar massa en com podíem fer que treballés per a nosaltres, en comptes de ser al revés. Ara en som més conscients. I, al capdavall, la gent encara compra llibres físics. O veig la gent jove, com els meus fills, comprant elapés en vinil, perquè el suport físic importa. Encara hi ha alguna cosa d’únic, en el fet de seure tres quarts d’hora en una butaca i deixar-se endur per una història. Crec que sempre hi haurà una audiència per a això.

Viatges per anar a veure molta gent. Quin pressupost tens per als teus reportatges?

— Enorme. És el gran luxe que tinc, gràcies al New Yorker. Per a la història sobre els contractes de mineria vaig anar a Guinea, a Londres, dos cops a França... O per al retrat del gàngster d’Amsterdam: el judici se celebrava en holandès i no hi havia transcripcions, així que vam pagar un paio perquè segués al meu costat i anés fent traducció simultània, durant dies. I això és car.

Tenint en compte que hi estaràs treballant durant mesos, què ha de tenir una història perquè et posi em marxa?

— Ha de ser gent interessant i tenir alguna pregunta moral o ètica sobrevolant. I ha de tenir girs: si expliques una història de 45 minuts de manera massa lineal es fa llarga. I he de ser capaç de lligar la història, esclar. No puc dir de què va, però fa anys que intento fer un gran reportatge sobre un cas criminal i ningú vol parlar amb mi. Literalment ningú: ni una sola persona. Cada pocs mesos envio correus i faig trucades. Algun dia caurà...! Només necessito una persona. Si tinc aquesta primera baula de la cadena, podré estirar el fil.

Podria semblar que els delinqüents d’americana i corbata cometen només crims sense sang. Però a L’imperi del dolor vas mostrar les conseqüències devastadores de la crisi d’opiacis que va generar la popularització de l’OxyContin, fabricat per l’empresa de la família Sackler. ¿Hi havia una línia editorial en aquell llibre o només tractaves d’explicar la història?

— Tinc un punt de vista, sempre. El periodista que et digui que no en té... està mentint. I sí que l’expresso, però m’agrada que sigui de forma subtil. Quan escrivia aquell llibre, moltes de les coses que descobria m’enfurismaven. I podria haver recordat a cada pàgina com era d’indignant tot allò. Però no volia escriure-ho així.

Per què?

— Una raó era que aleshores vivíem a l’era Trump. I llegia massa textos en què periodistes escrivien sobre Trump tan enfadats que el seu odi regalimava per la pàgina. A mi allò no em semblava útil i jo pensava: “Però si el paio ja és prou indignant! Només cal que expliquis el que fa, que els lectors ja ens emprenyarem!” Per això volia que als llibres la meva veu fos sòbria i seca. Em permetia alguna ironia, però no estava tota l’estona dient “has vist com en són, de terribles?” Si són tan terribles, només has de posar-ho a la pàgina i el lector farà la resta de feina.

Va, un joc. Després de quinze anys estudiant tan a fons el món de la delinqüència, en quin camp et veuries provant sort, si les circumstàncies t’hi obliguessin?

— [Riu]. M’encanta. M’agradaria ser un falsificador d’art. He llegit molt sobre el tema i he descobert que estem infestats de falsificacions. Estaria bé ser algú amb l’habilitat de poder pintar un fals Matisse, un Modigliani, o un Goya i posar-lo en circulació pel món.

En un podcast vas explorar la idea que la CIA estava al darrere, d’alguna manera, de la cançó Wind of change dels Scorpions com a catalitzador del canvi al Bloc de l’Est. El líder de la banda ho nega. Per què creus que hi ha aquesta connexió?

— Jo em crec Klaus Meine quan diu que va ser ell qui va escriure la cançó. El crec. Bé, crec que el crec! [Riu]. Però també penso que la CIA va estar-hi involucrada, potser en la distribució de la cançó. A la mateixa CIA se’n parla, i no crec que això neixi del no-res. Però podria ben ser que juguessin un paper petit per ajudar a fer-la arribar a la gent i que, com en el joc del telèfon, anant-ho explicant internament això s’acabés convertint en “la vam escriure nosaltres”.

Escrius molt sobre les investigacions no policials, les que fan els rics pel seu compte. I t’adones que es gasten uns recursos ingents en això.

— Sí. En la història del vi fals, per exemple, van dedicar molts més diners que no pas els que hauria posat el govern. Els espies privats i detectius són personatges molt interessants. Però també fascina algú com Ken Dornstein, l’home que va estar investigant tot sol l’atemptat de Lockerbie durant 25 anys per descobrir qui havia posat la bomba que va matar el seu germà. I que, per cert, va trobar el terrorista que l’FBI no va saber capturar.

En el cas de les ampolles de vi falsificades, els afectats acaben gastant més diners en empaitar els delinqüents que el que els havia costat el mateix vi. ¿Era una manera de retratar els rics?

— Sí, sí. M’interessen molt les històries d’obsessió. I la idea que Bill Koch es va gastar el doble de diners en investigació que en el vi evidencia una obsessió... I que té més diners que els que a ningú fa bé tenir.

¿L’excés de diners porta inevitablement cap a la corrupció i els delictes?

— No crec que inevitablement, però l'acumulació d’enormes i gegantines quantitats de diners que hem vist en els últims 30 o 40 anys és una molt mala cosa per al món.

No diguis res s’està adaptant com a sèrie. ¿Escrius pensant en com podria ser una versió televisiva?

— Categòricament, no. Si les pensés així, seria la recepta perfecta per acabar fent mal periodisme. Les històries periodístiques han de ser només això, i no pas un càsting o una presentació per convertir-se en alguna cosa més.

Què opines sobre sèries com Narcos o The Crown, que són adaptacions molt lliures de fets reals, empeltades amb ficció? Fan mal al periodisme?

— És que no les considero periodisme, així que endavant. S’han de veure com a ficcions inspirades per fets. Quan surti No diguis res serà diferent del llibre, tindrà elements ficcionalitzats, i ja m’està bé, perquè el llibre és una proposta diferent.

Però, per la potència de difusió que tenen, poden acabar fixant en la consciència col·lectiva una versió dels fets inexacta.

— Suposo que tens raó, però també podries dir el mateix de les obres històriques de Shakespeare. Sempre ha estat així i algunes versions ficcionalitzades han acabat imposant-se.

¿Veus la intel·ligència artificial com a una amenaça o com a una eina?

— Podria ser les dues coses. No crec que pugui reemplaçar el periodisme d’investigació. Jo el que faig és trucar gent per telèfon i la majoria de les coses que publico són coses que no estaven prèviament a internet, mentre que la IA acaba fent una mescla de coses que agafa d’aquí i d’allà. No l’he feta servir en aquest sentit, però em diuen que pot ser útil per remenar big data. Ara bé, em preocupa que quan la gent faci recerca no sàpiga si aquella cita d’internet d’un expert és realment de l’expert o generada accidentalment. Hi ha molta merda flotant i ningú sap què és real o què no. I com a persona que està en el negoci dels fets, ho trobo molt inquietant.