Míchel Sánchez: “A l’any 2022, de nota li poso un 8. Soc exigent”

Barcelona“Vaig venir amb els braços i els ulls oberts. Si arribes als llocs amb prejudicis, no t’obres prou perquè la gent t’ensenyi com és de debò”. La frase resumeix a la perfecció l’actitud amb què Míchel (Madrid, 1975) va arribar a Girona fa un any i mig. Fa classes de català i ja s’ha atrevit diverses vegades a parlar-lo en públic. “La meva mare sempre em va dir que donde fueres, haz lo que vieres. Per a mi és una qüestió de respecte i educació”.

Diu que les coses importants de la vida les ha après amb els seus pares, però també en un club que és casa: el Rayo Vallecano, on va ingressar amb només 12 anys. “És el que m’ha format com a persona. Al futbol hi ha egoisme, però també companyonia. Tots volem arribar ben amunt, però només ho podem aconseguir junts. El futbol t’ensenya valors com l’esforç o el compromís. I a mi això és el que m’ha fet feliç a la vida”. Són aquests mateixos valors els que ha intentat inculcar als seus dos fills, de 16 i 19 anys. El petit juga al planter del Reial Madrid i el gran s’ha incorporat al Girona B. “Sortia d’una lesió, necessitava un lloc on el cuidessin, però jo no el vull entrenar. A cap dels dos. Espero que els vagi molt bé, però jo soc el pare, no vull ser l’entrenador”.

Aquesta etapa a la banqueta del Girona el va allunyar d’ells, perquè la primera temporada es van quedar a Madrid. “El millor que m’ha passat aquest 2022 és que vinguin aquí la meva dona i el meu fill gran”. I és que la soledat no va ser fàcil. “En un món com el de l’esport, d’alts i baixos, necessites estabilitat a fora. I això m’ho donen ells. M’ajuden a relativitzar-ho tot”.

Míchel no té problemes per mostrar-se vulnerable. Explica amb naturalitat que va al psicòleg. Assegura que és necessari quan et mous entre la fina línia que de vegades separa la derrota de la victòria. “La derrota ensenya més, perquè t’obliga a anar al punt de partida, tornar a aprendre. Això és més difícil fer-ho quan guanyes. Costa tornar a revisar i aprendre quan les coses van bé”. Sap de què parla. El 19 de juny va viure l’ascens a Primera. “No ho oblidaré mai, un dels millors moments de la meva vida”. Afirma que ha estat sens dubte un bon any, i li demano que li posi nota. “Un 8”, respon. I potser perquè llegeix en la meva cara que m’esperava més, afegeix: “Soc exigent”. Somriu quan ho diu, i deixa clar que se sent feliç. “Un se sent part dels llocs on se sent estimat. Girona ja és part de la meva vida. És un lloc on sento que soc a casa”