Microbis 'xerpes' per guiar els exterminadors de cèl·lules canceroses del cos
Uns bacteris amb gens sintètics augmenten l’eficàcia de les anomenades cèl·lules CAR-T a l’hora de detectar i eliminar alguns càncers
Les cèl·lules CAR-T han representat una revolució en el tractament del càncer. Són un tipus de fàrmac que no té res a veure amb la quimioteràpia clàssica o les noves teràpies dirigides, que són compostos químics, sinó que es basa en entrenar el propi sistema immunitari perquè reconegui les cèl·lules malignes i les destrueixi.
Això és part del que s’anomena immunoteràpia, un dels camps més prometedors de la recerca oncològica. Les CAR-T ja han començat a donar-se a pacients, però els resultats no sempre són bons, perquè algunes cèl·lules malignes saben esquivar-les. Per solucionar aquest problema, un article publicat recentment a la revista Science proposa utilitzar bacteris que les guiïn fins al seu objectiu.
Una teràpia complexa i cara
CAR són les sigles en anglès de receptors d’antigen quimèrics, unes proteïnes modificades, dissenyades a partir d’una recerca iniciada a finals dels anys 80 del segle passat, que van a la superfície de les cèl·lules. Quan es fa que les fabriquin els limfòcits de tipus T (unes cèl·lules de la sang que formen part del sistema immunitari i són responsables de destruir altres cèl·lules), les CAR compleixen una doble funció: activar les funcions assassines d’aquests limfòcits i unir-se a una diana d’interès fora de la cèl·lula.
El resultat seria com enviar un gos ensinistrat a atacar una presa: els limfòcits tunejats amb CAR (que per això reben el nom de cèl·lules CAR-T) són eines de precisió que, en principi, poden eliminar qualsevol cèl·lula que vulguem. Només cal que els indiquem quina i ells la troben i la maten. L’efectivitat de les CAR-T depèn, doncs, de tenir un bon marcador que identifiqui l’enemic, en aquest cas la cèl·lula cancerosa. Per sort, les cèl·lules malignes tenen una colla de proteïnes a la superfície que les distingeixen de les normals, així que només cal triar-ne una i fabricar una CAR que la reconegui.
Això és més fàcil de dir que de fer. Per completar el procés, primer cal treure limfòcits T del pacient, fer-los créixer al laboratori, inserir-hi les instruccions genètiques per fabricar la CAR dissenyada prèviament contra la diana concreta del càncer que es vol tractar, esperar que la fabriquin i llavors reintroduir les cèl·lules ja modificades al pacient. És un protocol complex i també car. Per això són teràpies que no es poden aplicar de manera rutinària i es reserven per a casos específics.
Un cop les CAR-T entren al cos, circulen per la sang fins a localitzar el seu objectiu i destruir-lo. Però això no sempre passa d’una manera tan efectiva com es voldria. Les CAR-T funcionen molt bé en càncers de la sang, com el mieloma múltiple o certs limfomes, perquè les cèl·lules que han d’eliminar són fàcilment accessibles i tenen uns marcadors específics que es poden utilitzar bé de diana. En canvi, el seu èxit en tumors ha sigut, fins ara, menys espectacular. Una de les raons és que les cèl·lules malignes es poden amagar a l’interior del tumor, un lloc on les CAR-T no poden accedir bé. A més, els marcadors en aquests casos no són tan bons, i sempre hi ha el perill que les CAR-T es confonguin i ataquin cèl·lules sanes.
La idea del 'xerpa'
El doctor Tal Danino, un expert en biologia sintètica de la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles, va pensar que una manera de solucionar aquest problema seria trobar alguna cosa que dirigís les CAR-T fins a les cèl·lules amagades. L’equip del doctor Danino va decidir utilitzar microbis com a xerpes per als limfòcits. La idea era tan simple com original: per què no aprofitar que fa temps que se sap que hi ha bacteris que viuen dins els tumors per obligar-los a obrir pas a les CAR-T?
Per aconseguir aquest objectiu, l’investigador i els seus col·laboradors van agafar una variant inofensiva de l’Escherichia coli, un bacteri comú que viu als intestins i se sap que pot infiltrar tumors, i la van modificar inserint-hi unes instruccions genètiques per fabricar una diana sintètica (és a dir, que no s’assemblava a cap altra proteïna humana). Aquests bacteris, un cop injectats en un tumor d’un ratolí, començaven a alliberar aquestes dianes, que s’enganxaven a les cèl·lules canceroses. La segona part de l’experiment va ser injectar als ratolins cèl·lules CAR-T programades per reconèixer la diana sintètica. El que passava llavors era que les CAR-T detectaven les dianes i podien matar les cèl·lules del càncer que fins llavors estaven amagades.
Aquesta estratègia es va provar en models de càncers de còlon i de mama en els ratolins, i en tots els casos els tumors es van reduir de mida de manera significativa, cosa que demostra que els bacteris havien aconseguit guiar les CAR-T fins al lloc adequat. Com que la injecció dels bacteris i la producció de dianes sintètiques era local, no hi havia efectes secundaris importants.
L’addició de bacteris podria ser una manera d’amplificar els efectes de les teràpies amb cèl·lules CAR-T en tumors, però és un pas addicional que complica i encareix encara més la tècnica. Veurem si es pot trobar una manera de confirmar la seva eficàcia en humans i fer-la assequible.