Mig miler d’illencs atesos per covid persistent: la punta de l’iceberg de la malaltia

Palma“La tendència és dir-te que t’ho estàs provocant tu, que és psicològic”, diu Yaiza Monteagudo.Té 28 anys i pateix covid persistent. Es va infectar el 5 d’octubre del 2020 i, gairebé un any i mig després, encara n’arrossega els símptomes: sobretot manca d’aire i una taquicàrdia constant. La primera vegada que va acudir al metge, li varen dir que “era psicològic”, un trauma per haver-se contagiat, i li varen receptar ansiolítics. “I jo no tenia cap trauma, a mi em faltava l’aire”, relata. Finalment, el cardiòleg li va confirmar que havia patit una miocarditis (una inflamació del múscul cardíac), però cap medicació li funciona. Ara, asseguda davant la mar, al port de Palma, el cor li va a 120 pulsacions per minut (quan la mitjana és de 80). “I així duim un any i mig, lluitant per veure per què m’ha quedat la taquicàrdia i no remet amb els medicaments”. D’aquí a una estona, anirà a rehabilitació cardíaca, que l’ha fet millorar bastant i l’ajuda a poder fer sola coses bàsiques: vestir-se, dutxar-se o dur a casa una compra petita. Així i tot, serà una de les darreres sessions, perquè li han dit, textualment, “que no podien fer res per mi, i esperaven que la ciència avançàs”, recorda.

Yaiza és un cas clar de covid persistent, que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va definir a final de l’any passat com una malaltia que afecta persones “amb antecedents d’infecció per SARS-CoV-2 probable o confirmada, generalment tres mesos després de l’inici del covid-19 amb símptomes i que duren almenys dos mesos i no es poden explicar amb un diagnòstic alternatiu”. L’hospital Son Espases estima haver atès al voltant de 1.500 persones en la consulta específica de post-covid, on acudeixen els pacients simptomàtics tres mesos després d’haver donat positiu. En el 80% remeten els símptomes més prest, però calculen que un 20% (unes 300 persones) tenen covid persistent, perquè mantenen la simptomatologia més enllà dels cinc mesos d’haver-se contagiat. En el cas de Son Llàtzer, n’han passat com a mínim 200 en la seva unitat específica, la meitat dels quals són covid persistent. 

Aquest mig miler de pacients long covid (també s’anomena així, aquesta malaltia) atesos a les dues consultes dels principals hospitals públics illencs són només la punta de l’iceberg d’una afecció encara molt desconeguda per la ciència i sense registres oficials que permetin saber quanta població està afectada. De fet, el doctor Francesc Homar, encarregat de la unitat de Son Llàtzer, explica que al mateix hospital “hi ha més casos, que els du directament el seu metge ; nosaltres no podríem amb tots”. En concret, es calcula que el long covid afecta un 10% de la població que s’ha infectat, i que a Espanya hi hauria 500.000 persones que en pateixen, segons un estudi de la Societat Espanyola de Medicina General i de Família (SEMG), fet amb dades anteriors a la sisena onada. La mijana d’edat dels malalts és de 43 anys i afecta majoritàriament les dones.

Sense tractament

“Al principi només vèiem pacients pulmonars, però ara els símptomes són molt variats”, exposa Lluïsa Ramon, al capdavant de la unitat de Son Espases. De fet, el Ministeri de Sanitat en recull més de 70. Entre d’altres: astènia (cansament crònic), pèrdues de memòria, alteracions digestives, deteriorament cognitiu, taquicàrdies, dispnea, disfonia... “Tot això provoca que tinguis una vida molt invalidant i molta gent no es pot incorporar a la feina”, diu la doctora, que assegura que li crida l’atenció el fet que molts malalts havien passat un covid lleu. I és que els experts estan veient que la persistència no depèn de la gravetat amb què s’ha passat el covid-19. Com que no hi ha tractament específic, el que es fa és tractar els símptomes per conviure millor amb l’afecció.

A l’Atenció Primària de les Balears també s’estan trobant cada vegada més persones afectades. “El més jove que he atès tenia quinze anys, però hi ha pacients de tots els perfils”, diu el president del Col·legi Oficial de Metges de les Illes Balears, José Manuel Valverde, que és metge de Primària. “Són símptomes d’allò més variats i la duració és absolutament indefinida; no els pots concretar res”, afegeix. “Tot això –continua Valverde– fa pensar que el covid no és una malaltia respiratòria més, perquè afecta tot l’organisme”. El doctor subratlla que “es desconeix més que no se sap”, i caldrà veure quin impacte tindrà la variant òmicron, predominant en la darrera onada. La SEMG creu que es pot arribar al milió d’afectats per long covid a Espanya. “És una gran bolla de neu i és prou clar que és un gran problema de salut pública”, defensa la vicepresidenta d’aquesta societat mèdica, Pilar Rodríguez. Davant aquesta conjuntura, creu que és fonamental “fer un registre per saber exactament la dimensió del problema”. Mentre no hi ha més evidència, defensa la necessitat de tractar els pacients des d’una visió multidisciplinària, depenent dels símptomes. I, sobretot, “reconèixer-los la malaltia, perquè molts no se senten escoltats”.

Per tal de fomentar aquesta actuació sanitària, han publicat una guia clínica feta en col·laboració entre societats científiques i associacions de pacients. “Necessitam homogeneïtzar l’actuació i tenir instruccions per aplicar l’evidència disponible, encara escassa”, exposa la doctora. D’altra banda, Rodríguez assenyala que no està d’acord amb el fet que l’OMS, en la seva definició, parli de “post-covid” i no de “long covid”, perquè ‘post’ significa que “han passat la fase aguda de la malaltia, s’han curat, i després han tornat a emmalaltir, i això no és el que passa”. A més, explica que tampoc hi ha evidència que el virus hagi marxat definitivament del cos en aquests pacients. Així mateix, creu que el terme ‘post’ també implica parlar “de cicatriu, de seqüela”, i “no sabem si això passarà, és prest per dir que no es curaran mai”, exposa.

En el mateix sentit que Rodríguez s’expressa la doctora Ana Moragas, que forma part del grup de treball sobre malalties infeccioses de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (SEMFYC): “És molt important informar sobre el tema tots els companys, perquè els malalts moltes vegades manifesten que no se’ls ha fet cas”. A més, assenyala que el covid persistent no només és un problema sanitari, sinó també social, perquè la majoria de pacients són joves “que ho estan passant molt malament perquè no poden fer una vida normal”. 

Sense salut i sense feina

Justament, les conseqüències socials i laborals de la malaltia són allò que a Yaiza més li costa dur. Ella treballava d’auxiliar d’infermeria en una residència per a persones amb discapacitat, que és on es va contagiar. La Seguretat Social li va notificar que li havia donat l’alta el desembre passat “sense ni tan sols mirar-me”, assegura. I denuncia que “només s’han mirat el primer informe, que em diagnosticava un quadre d’ansietat, tot l’altre historial i les proves de cardiologia no els han llegit”. 

Ha reclamat per la via judicial, però, mentrestant, ja ha perdut la feina. El servei de salut laboral de l’empresa li va dir que no era apta per reincorporar-se perquè no pot fer res que impliqui un esforç físic. Ara té l’atur, però està molt preocupada pel futur: “No puc cercar feina perquè no puc treballar; ja no és només una qüestió de salut, sinó de què menjaré”. Per tot plegat, Yaiza està en tractament psicològic. Per fer-se sentir més la veu d’aquest col·lectiu, s’està pensant activar la plataforma d’afectats pel covid-19 persistent a les Balears. Per ara, està en contacte amb el Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19 de Catalunya, una de les plataformes més actives de l’Estat, de la qual Sílvia Soler és la portaveu. “Ja no tenen més excuses: fa falta recerca i investigació per saber qui afecta, com i per què”, reclama Soler. Com Yaiza, denuncia que “a molts malalts se’ls ha tractat d’ansiosos, els han dit que tenen depressió per la pandèmia, i no és així”. 

En el seu cas, es va contagiar al principi de la pandèmia, –el 16 de març– i continua amb disfonia, problemes intestinals, ull cec, boira mental, i sense gust ni olfacte. Els símptomes van i venen: “Hi ha moments en què et penses que pots fer vida normal i, de sobte, tornes a caure al pou amb un altre brot”. Els darrers mesos ha pogut tornar a la feina, teletreballant tres dies. Però d’aquí a dues setmanes reprèn la presencialitat completa i diu que no sap com ho farà: “Si fas feina ja no et queda energia per destinar a res més”. Sílvia pal·lia la situació amb rehabilitació multifuncional que fa a l’Hospital Germans Trias de Badalona, però lamenta que no tothom tingui accés a una prestació així. “Els que hi anam només som la punta de l’iceberg, molta gent queda a la Primària perquè ni tan sols et deriven”, rebla. “Hi ha molta gent desesperada”, tanca.