Mig món té clítoris: per què els metges no l'estudien?

Quan un ginecòleg li va recomanar una biòpsia vulvar per buscar senyals de càncer, la Gillian va dubtar. El metge sospitava que la taca blanquinosa a la pell que tenia al costat del clítoris era liquen esclerós, una malaltia cutània que sol ser benigna. Com a infermera, li va semblar estrany que li traguessin un tros de la part més sensible del seu cos. Però va acabar acceptant. Ell era metge; ella, una infermera. Va suposar que ell era qui en sabia. “Jo mai havia treballat en obstetrícia i ginecologia. No en tenia ni idea”, explica la Gillian.

Per a la biòpsia, li van col·locar els peus sobre uns estreps i li van aplicar una anestèsia epidural. Després, per aturar l'hemorràgia, el metge va posar una mà sobre l'altra i va pressionar amb força contra la vulva –la part exterior dels genitals femenins, que inclou els llavis menors i majors, l'orifici de la vagina i el clítoris–. Malgrat l'anestèsia, va cridar al sentir la pressió contra el seu os púbic. Un mes després, quan estava al llit amb la parella, la Gillian es podia excitar, però no podia tenir un orgasme. Va informar-ne el seu ginecòleg, que li va dir que creia que estava experimentant insensibilitat ocasionada per la cicatrització i que desapareixeria amb el temps. Però no va ser així. Alarmada, va consultar una dotzena d'especialistes. I va descobrir que ningú volia parlar del seu clítoris.

Un uròleg –l'especialista en el tracte urinari tant masculí com femení– va comparar la lesió de la Gillian amb la d'una víctima de violació i li va dir que la biòpsia li devia haver causat una reacció traumàtica. Un altre especialista en salut de la dona li va diagnosticar "perimenopausa" i li va receptar una crema amb testosterona, i un altre li va recomanar un o-shot (una injecció de l'orgasme), un procediment de rejoveniment vaginal. Però quan la Gillian tractava de redirigir la conversa cap al seu clítoris, es trobava amb una paret. "Em miraven com si estigués completament boja. Els repetia que hi havia alguna cosa malament amb ell i em miraven perplexos. Semblava que evitaven reconèixer tant sí com no que tenia clítoris", explica.

Alguns especialistes comparen la vulva amb un "petit poble de l'Oest Mitjà", diu l'uròleg i pioner de la medicina sexual Irwin Goldstein. Els metges solen passar-hi sense fixar-s'hi gaire quan van de camí al seu destí, que són la cèrvix i l'úter, on sí que passa la veritable acció mèdica: ecografies, citologies, col·locacions de DIU, parts. I si la vulva és una ciutat ignorada, el clítoris és un bar de carretera local: poc conegut i poques vegades tingut en compte, com si fos millor evitar-lo. “Està ignorat per gairebé tots”, diu l'especialista en salut sexual Rachel Rubin. “No hi ha una comunitat mèdica que l'hagi abordat en la investigació, en la gestió, en el diagnòstic de malalties relacionades amb la vulva”, afegeix.

Lesions mèdiques evitables

El clítoris és una estructura profunda, composta majoritàriament de teixit erèctil, que arriba fins a la pelvis i envolta la vagina. Ara Rubin diu que és la principal “clitoròloga” de Washington. Però darrere la broma hi ha una realitat crua: pocs competeixen pel títol per vergonya, manca de coneixements o por de traspassar certs límits amb les pacients. I aquesta evasió gairebé universal impacta en les pacients. En un estudi del 2018 a la revista Sexual Medicine, Rubin, Goldstein i els seus col·legues van trobar que la manca d'examen de la vulva i el clítoris fa que els metges sovint passin per alt problemes relacionats amb la salut sexual. Entre les dones que es visiten amb Goldstein, gairebé una de cada quatre tenia adherències al clítoris, les quals es produeixen quan el caputxó clitoridià s'enganxa al gland i pot provocar irritació, dolor i disminució del plaer sexual.

Tot i que s'hauria d'examinar el clítoris de manera rutinària, molts metges "no saben com examinar-ho o no se senten còmodes fent-ho". Això pot perjudicar les dones, així com els homes trans i altres persones amb vulva. S'han documentat lesions al clítoris en procediments com ara cirurgies per col·locar malla pelviana, episiotomies durant el part i fins i tot cirurgies de maluc.

“No és només una zona estranya i mítica que se suposa que serveix per tenir orgasmes”, explica Rubin. "Cal saber què és què i d'on venen les coses". Per què no ho sabem? Segons l'especialista, hi ha una raó senzilla: el clítoris està íntimament lligat al plaer i l'orgasme femenins. I fins fa molt poc, aquests temes no figuraven a la llista de prioritats de la medicina, no es consideraven àrees adequades de recerca mèdica. Fins i tot en camps com la urologia, on el plaer sexual i l'orgasme masculins es consideren integrals, la salut sexual de la dona “es considera histèria, la capsa de Pandora, tot psicosocial, no medicina real”, segons Rubin. “La salut sexual i la qualitat de vida no és una cosa en què ens centrem per a les dones”. En canvi, la Viagra és un dels fàrmacs més lucratius des del seu llançament el 1998.

Sense el llençol de la vergonya

Les pacients de Rubin exploren la seva pròpia vulva. No se'ls col·loca un llençol sobre les cames per a l'examen pelvià –segons Rubin, contribueix a fer que les “parts privades” de les dones continuïn sent vergonyoses i estiguin ocultes–, sinó que se'ls lliura un mirall de mànec llarg perquè es vegin l'anatomia. Amb un cotonet, Rubin sondeja cada part de la vulva a la recerca de dolor, assenyalant els llavis menors, els llavis majors i l'orifici vaginal.

Rubin i els seus col·legues creuen que el seu camp està en una posició única per defensar el clítoris i el plaer femení. Al capdavall, la uròloga de l'Escola de Medicina Icahn de l'Hospital Mont Sinaí de Nova York, Barbara Chubak, assegura que “els uròlegs es dediquen al fal·lus”, que tècnicament és el que és el clítoris, ja que sorgeix de les mateixes estructures embrionàries i està format pels mateixos teixits erèctils que el penis.

Però es necessita alguna cosa més que apassionats “metges del penis” per donar a la vulva el que li correspon, i per això cal que altres camps reconeguin que el plaer sexual femení és essencial i val la pena preservar-lo. "Arrosseguem dècades de retard. Hem de fer la feina i tenir gent interessada en fer-la", afirma.