Mig segle de l’Autònoma: la universitat rebel que marca vides
Va ser la primera institució de l’Estat a reivindicar la democràcia i la catalanitat en ple franquisme
Barcelona6 de juny del 1968. El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) recull la fundació de tres universitats “autònomes” que s’ubicaran als afores de Madrid, Bilbao i Barcelona. Després d’anys de mobilitzacions estudiantils, el govern franquista -amb el nou ministre d’Educació Villar Palasí- pretenia amb aquest gest allunyar les protestes dels centres de les grans ciutats. Però el tret li va sortir per la culata: acabava de sembrar la llavor d’una universitat combativa, rebel i reivindicativa que va acabar sent la primera institució de l’Estat que va defensar públicament la llibertat i la democràcia. La UAB celebra 50 anys aquest 2018.
Aviat es va començar a veure l’esperit renovador de l’Autònoma, que va intentar alliberar-se de les cotilles de la dictadura. No s’hi impartien les tres assignatures obligatòries que el règim imposava per obtenir qualsevol títol - formación del espíritu nacional, religió i educació física, conegudes com les tres maries - i s’hi parlava català amb força normalitat. La UAB començava a ser un maldecap a Madrid. Una bomba de rellotgeria que esclata després de l’assassinat de Carrero Blanco, quan comencen “els tres cursos més conflictius” de la història de les universitats espanyoles, amb vagues constants, ocupacions al rectorat i assemblees multitudinàries. Així ho recullen els historiadors Borja de Riquer i Carme Molinero en el llibre L’Audàcia del coneixement, que commemora els 50 anys de la UAB. El govern espanyol, que havia creat l’Autònoma per diluir les mobilitzacions estudiantils, veu com també lluny del centre és incapaç de controlar els alumnes. I és en aquest punt que la universitat va córrer el risc de desaparèixer, només cinc anys després d’haver-se creat. “El règim va pensar que una de les formes d’acabar amb la sublevació universitària era liquidar les universitats autònomes”, afirma De Riquer a l’ARA.
El clima de tensió i lluita va marcar una generació d’estudiants que van forjar la seva ideologia entre les parets de la universitat. Ho té encara molt present el doctor Bonaventura Clotet, que va estudiar medicina a Sant Pau entre el 1970 i el 76: “Recordo molta presència dels grisos, les assemblees, on vaig conèixer Alfons Comín, els concerts de l’Ovidi Montllor i les vagues”. Hi havia tantes mobilitzacions que els estudiants ja reconeixien els policies de la secreta que els controlaven. “Els posàvem sobrenoms: el Rosset i Ludovico el moro ”, explica Clotet. El seu pas per la universitat no s’explica sense “la lluita política per les llibertats” de Catalunya, però tampoc sense els aprenentatges d’uns professors “molt bons”, que Clotet recorda amb una barreja d’admiració i afecte. “Vam invertir moltes energies a recuperar les llibertats i no ens vam dedicar a estudiar com ens hauria agradat”, admet.
Potser per la pressió dels estudiants o per un claustre de professors disposat a tot, la UAB va aprovar a principis del 1975 un text històric, conegut com el Manifest de Bellaterra, en què per primer cop en vida de Franco una institució pública de l’Estat es posicionava clarament a favor de les llibertats polítiques. Les classes es van suspendre fins a final de curs i es va decretar un aprovat general de caràcter polític a tots els alumnes.
Aleshores només feia quatre anys que les classes es feien al campus de Bellaterra, ja que l’activitat docent havia començat al monestir de Sant Cugat. Les presses per construir els edificis van provocar que la vida al campus de Bellaterra fos poc confortable. De fet, la directora de cinema Isona Passola, que va estudiar història a la UAB, defineix com a “agredolça” la seva etapa universitària. “Era un espai duríssim, era l’anticampus: unes masses de ciment aïllades i camins de difícil accés”, explica. El camí des de la parada dels Ferrocarrils fins a les facultats era tan complicat que es coneixia com la ruta Ho Chi Minh, en referència al camí bèl·lic de la Guerra del Vietnam. Però tot i els inconvenients logístics, Passola va trobar en la UAB una mena de refugi cultural impagable, pels professors que va tenir -Jordi Nadal, Josep Fontana, Eva Serra...- i pels amics que hi va fer, com Vicenç Altaió o Joan Lluís Bozzo, que encara conserva.
Els Jocs també canvien la UAB
Com va fer Barcelona i el país sencer, l’any 92 la UAB va fer un salt endavant amb la construcció de la vila universitària, uns habitatges que van ocupar provisionalment les forces de seguretat desplaçades a Catalunya per als Jocs, però que després van omplir-se d’estudiants. Com el músic Joan Enric Barceló, alumne de filologia anglesa, que hi va viure dos anys. “Ens llevàvem a les dues del migdia, dinàvem, fèiem esport, sopàvem i estudiàvem fins que sortia el sol. Algun cop havia anat a un examen sense dormir”, explica a l’ARA.
La lluita política, l’expansió i la transformació del campus, l’obertura a Europa i, amb l’arribada del nou mil·lenni i de la crisi, la reducció de recursos públics i les mobilitzacions d’estudiants a favor de l’1-O. Són els capítols de la història d’una universitat rebel, que fa mig segle que marca d’una manera o altra les vides dels treballadors, professors i alumnes que la coneixen i la viuen de prop.
