Milers de cases i negocis envaeixen sense permís la franja protegida de la costa

PalmaCases, bars, terrasses, gandules, piscines i altres usos privatius s’acumulen a milers sense cap tipus d’autorització a la franja més sagrada que té el litoral illenc: els sis primers metres des de la costa. Una joia urbanística que gaudeix de protecció des de l’antiga llei de costes de l’any 1924, i que avui es coneix com a zona de trànsit. Es tracta d’un cinturó que recorre tot el litoral i que les successives lleis de costes han mantingut amb el mateix principi: l’espai ha de quedar completament lliure per a la circulació de les persones. “Té un origen de seguretat, més militar, que ja figurava a la llei de costes de 1924. Llavors es coneixia com a zona policial, perquè era perquè es pogués fer qualsevol intervenció pels cossos de seguretat sense entrebancs”, recorda Agustí Cerveró, advocat especialista en dret urbanístic.

Però “cap d’aquestes ocupacions té autorització perquè no en pot tenir”. “A diferència de la zona de domini públic, amb la llei a la mà no s’hi pot instal·lar cap negoci a la zona de trànsit, ni terrasses, ni cap activitat. No és ni autoritzable. Una altra cosa, lamentablement, és la realitat”, assegura aquest especialista a l’ARA Balears. La norma és clara i estableix que la servitud de trànsit “s’haurà de deixar permanentment expedita per al pas públic de vianants i per als vehicles de vigilància i salvament”. La llei no pot ser més explícita, i l’incompliment és generalitzat.

Els principis de seguretat que van inspirar la primera llei de costes van esdevenir més lúdics i contemplatius a l’argumentació del govern de Felipe González, quan l’any 1988 va aprovar la seva llei de costes. Llavors es va qualificar la zona de trànsit com a una “garantia perquè un ciutadà espanyol pugui recórrer tot el país per la costa, sense cap impediment”, segons se n’assenyalava en els debats polítics previs a l’aprovació.

La pregunta de si avui, més de mig segle després de la seva creació, podem fer una volta a les Balears per la zona de trànsit, sense trobar entrebancs, té resposta unànime: “En absolut. Hi ha parets que han anat aixecant propietaris, cases senceres que s’han consentit sense cap actuació, ni municipal ni dels consells, i, per descomptat, negocis. Una perversió total i absoluta, a més d’una il·legalitat”, afirma Neus Prats, portaveu en matèria territorial del GEN-GOB d’Eivissa.

Per què s’ha consentit aquesta ocupació de manera tan reiterada? La resposta no és fàcil, però té un denominador comú. “La deixadesa de l’administració, tant de Costes com dels organismes locals i insulars, que haurien d’haver impedit aquests abusos, que avui sobreviuen damunt la costa de manera il·legal, alguns d’ells sense un trist expedient”, assegura Prats. “S’han denunciat en moltes ocasions, i no hi ha hagut manera que es posàs ordre”, diu.

La franja de sis metres de la zona de trànsit forma part del conjunt de la protecció que imposa la llei, que arriba fins als 20 metres en el cas de sòl urbà i fins als 100 o 200 a sòl rústic. Tot aquest cinturó es coneix com a servitud de protecció, però només els primers sis metres tenen una prohibició completa de fer-hi cap construcció, perquè és una franja que ha de quedar “lliure i expedita”, segons la norma, i que és competència de l’Estat. “És un desgavell, i no ve d’ara. Són molts d’anys de mirar cap a un altre costat. Tenim casos claríssims, de cases al litoral de Mallorca i d’Eivissa que tenien el jardí dins la zona de trànsit. Teòricament, no podien aixecar ni una paret. Però ho provava un [propietari], i ningú no deia res. I l’endemà ja tenies el veí fent el mateix. Hi ha alguns casos de construccions senceres dins de la zona de trànsit, que impedeixen complir amb el que estableix la norma, que és deixar passar les persones”, explica un funcionari jubilat de la Demarcació de Costes que demana anonimat.

El cas de Cala Rajada

Un cas dels molts que es poden contemplar fàcilment és el passeig marítim de Cala Rajada. El seu traçat coincideix exactament amb la franja de trànsit, i no s’hi hauria de poder posar cap taula ni cap terrassa de bar. Una simple passejada demostra, no només que s’ha consentit històricament l’ocupació per part de bars i restaurants, sinó que, en alguns casos, dels sis metres que la llei obliga a deixar per passar, no n’hi ha ni dos. Els interessos dels negocis que hi ha al passeig han passat per damunt del compliment de la normativa, que aquí no permet que s’hi posi ni una sola taula. “És cert que tots els negocis tenen tendència a ocupar més del que tocaria, i el que ens pertoca a l’administració és intentar evitar que es produeixin abusos i, sobretot, garantir el pas de les persones”, explica el director general de Costes del Govern, Carlos Simarro.

Tot i el traspàs a les Balears de part de les competències de Costes l’any 2022, l’estricta franja dels sis primers metres de costa, la zona de trànsit, continuarà en mans de l’Estat. No passa el mateix amb la regulació de la franja que hi ha just després, la de protecció, que ja ha passat a mans del Govern. En aquest espai, a diferència de la zona de trànsit, sí que es poden autoritzar usos. “A mesura que vagin acabant les concessions que va donar en el seu moment l’Estat, les anirem analitzant. S’autoritzarà allò que es pugui donar, sempre complint la llei”, assenyala Simarro.

El director general de Costes, que precisament acaba de treure a exposició pública la nova llei autonòmica de la matèria, admet que s’han duit a terme molts abusos al litoral. No només per l’ocupació il·legal de la zona de trànsit, sinó per la instal·lació de bars i restaurants en la franja que sí és autoritzable, però en moltes ocasions sense permís –o caducat. “Els humans som insaciables, i si deixàssim que la gent fes el que vol, les taules i els para-sols arribarien fins a dins l’aigua. Ens toca posar ordre, i ho farem a la zona que ens pertoca. Això sí, sempre intentant trobar consensos amb els ajuntaments”, assegura.

El que més crida l’atenció de tot plegat és l’escassetat d’expedients que s’han tramitat durant anys pel que fa a l’incompliment de deixar lliure la zona de trànsit, així com l’ocupació sense permís de la resta de la servitud de protecció.

A Demarcació de Costes només li consten 27 negocis que envaeixin totalment o parcialment la franja de servitud, sigui perquè són a la zona de trànsit, sigui perquè ocupen part de la zona de protecció sense permís. Costes recorda que posar ordre no és fàcil perquè les competències estan repartides entre diferents administracions, segons explica una font de la Demarcació de Costes de l’Estat a les Balears. “Precisament el mes de juny vàrem rebre una petició d’informació sobre aquestes ocupacions, vàrem sol·licitar un informe al nostre vigilant i vàrem traslladar l’informe a la Conselleria de la Mar i al Consell de Mallorca, per si consideraven que calia actuar dins l’àmbit de les seves competències”, afegeix.

El fracàs de les administracions

Un altre cas que ha avançat els darrers dies l’ARABalears és el de Can Picafort. Al passeig marítim, 23 terrasses són il·legals perquè ocupen la zona de trànsit de Costes. Mai no s’ha impedit aquest ús, tot i que la norma estableix clarament la prohibició de fer-hi les instal·lacions. Curiosament, set d’aquestes 23 terrasses il·legals corresponen a establiments d’Eugenio Garrido, regidor de l’Ajuntament de Santa Margalida, qui té en zona de trànsit les terrasses d’una cafeteria, cinc restaurants i un hotel.

Però els experts, els ecologistes i els funcionaris coincideixen a dir que Can Picafort és només “una petita mostra del gran fracàs de l’administració, incapaç de posar fre a l’allau d’usos il·legals en aquesta zona tan sensible i que, insistesc, és pel trànsit de tots”, conclou la portaveu del GEN-GOB Neus Prats.

Un fil de cotó per mostrar el caos

L’any 2005, la guionista i escriptora Marta Zhein va recórrer el litoral mallorquí amb un fil de cotó i va anar assenyalant els llocs on no podia passar, tot i que la llei teòricament li ho permetia. “Inicialment jo pretenia fer una performança unint, cosint amb el fil, la vida que hi ha a la mar amb la que hi ha a la terra. No sabia que tindria tant de contingut polític la meva acció”, afirma. “Acabava d’arribar de Madrid i estava convençuda que es respectava la normativa i podria fer el recorregut, però em vaig trobar nombroses manifestacions de l’ambició humana. Cases senceres, murs, alguns fets perversament amb cactus perquè la gent no pugui passar”, recorda. “El que fan molts és posar obstacles perquè les persones no puguem accedir a un lloc públic, que és de tots”, afirma Zhein.