¿És millor el sistema sanitari alemany que l’espanyol?

Cerdanyola Del VallèsQuin sistema sanitari és el millor? Un que gasta molt? ¿Com més despesa, més serveis? I la qualitat ¿també hi està directament relacionada? Si la resposta a totes aquestes preguntes es pogués resoldre amb un simple sí, no hi hauria cap dubte: Alemanya tindria el millor sistema sanitari de la Unió Europea (UE). I el dels Estats Units, amb molta diferència, seria el millor del món. Però les coses no són tan fàcils. Un dels principals indicadors per valorar la sanitat d’un país és l’esperança de vida, i ni el cas alemany ni l’americà obtenen els millors resultats: a Alemanya arriben als 81,5 anys, per sobre de la mitjana europea (80,9), i als Estats Units la xifra baixa fins els 78,5 anys. Els primers van gastar el 2017 -últim any comparable amb dades de l’OCDE- 4.300 euros per càpita en sanitat, un 11% del seu PIB. Els segons, 10.200 dòlars, uns 8.500 euros al canvi de l’època, i més del 17% del PIB. En tots dos casos més del 84% dels recursos es van cobrir amb fons públics.

Hi ha moltes diferències que fan difícil comparar el sistema sanitari d’Alemanya, Holanda i França, basats en un model públic de seguretat social amb diverses vies de finançament i estructurats entorn d’entitats assistencials públiques i privades sense ànim de lucre, i el dels Estats Units, que bàsicament destina la gran majoria dels recursos públics als programes Medicare (per cobrir la gent gran) i Medicaid (per cobrir la gent pobra) i la resta es basa en assegurances privades -cobertes en part per les empreses.

Els serveis nacionals de salut, com el britànic o l’espanyol, busquen una cobertura sanitària pública universal i sense copagaments -més enllà del farmacèutic-, “tot i que certament el que no cobreixen per falta de finançament queda sotmès a un copagament del 100%”, explica el catedràtic d’economia i director del Centre de Recerca en Economia i Salut de la UPF Guillem López Casasnovas. El Regne Unit (9,6%) -ara ja fora de la UE- i Espanya (8,9%) estan, de fet, per sota de la mitjana europea en el PIB que destinen a la sanitat. I, malgrat que les llistes d’espera són un problema endèmic (o potser precisament per això), la despesa privada que fan els ciutadans és més alta: gairebé un 30% en el cas espanyol, a través del sistema de mútues.

“La despesa no és indicativa de la qualitat. Alemanya gasta més que Anglaterra perquè prefereix no tenir llistes d’espera, però els anglesos se senten més satisfets amb el seu model que els alemanys”, comenta López Casasnovas. Tampoc té per què ser més ineficient un país que gasti menys.

Jaume Puig-Junoy, professor de la Universitat Pompeu Fabra - Barcelona School of Management (UPF-BSM), explica que “qui gasta més també cal que ho faci de manera eficient”. “Es pot gastar poc i ser eficient amb l’ús dels recursos i es pot gastar molt i malgastar. El sistema alemany és poc comparable amb el nostre, que és més semblant a l’anglès, tot i que hi ha algunes diferències importants en l’organització i model d’atenció”, subratlla.

Rics i pobres

Tots dos coincideixen que els països amb més renda poden dedicar un percentatge superior del PIB a cobrir la sanitat. A la UE, per exemple, França fins i tot supera Alemanya en aquesta categoria: un 11,3%, que significa 3.626 euros, el 83% dels quals coberts amb fons públics. Les segueixen Àustria, Bèlgica, Dinamarca i Holanda. A l’altre extrem, Letònia, Lituània, Estònia i Romania, que tanca la llista amb només el 5,2% del PIB destinat a sanitat i 1.029 euros.

Espanya se situa per sota de la mitjana europea tant en despesa per càpita (2.371 euros) com en PIB, però surt ben puntuada en els indicadors de qualitat sanitària que fa servir l’OCDE. De fet, no hi ha cap altre país de la UE on els ciutadans visquin més.